El Bon Soldat

Finalment, tot acaba. Tot i que, en comptes de fer el viatge de tornada que t'esperaves, emprens un viatge que només accepta un bitllet d'anada, des d'aquí el terra, envoltat de crits, foc, runes i misèria. Francament, no t'esperaves acabar així, és cert que venies a lluitar motivat pels teus ideals i convissions, però morir per ells… això tan sols ho fan els herois.

Vas arribar fa escassament tres mesos però aquest infern s'ha fet etern. Encara que venies amb la idea de menjar-te el món si feia falta, de seguida vas caure d'aquest núvol d'esperança i valentia que et va transportar fins aquí. I és que, per més que diguin, un mai s'arriba a acostumar a un lloc, i menys a una situació com aquesta. Dia rere dia, i sense descans, són presents la desesperació, el malestar, la incertesa de si podràs acabar el jorn dormint a la tenda que comparteixes amb els companys, o el que és pitjor: la incertesa de si algun dia tot això acabarà.

De bon començament vas fer amics, tots en necessitàveu, potser per fer aquelles estones lliures més agradables, però la veritat és que han acabat sent una segona família per tu. Les primeres setmanes semblava que tot això fos un somni (o millor dit un malson), era com si estiguessis veient una pel·lícula i res de tot això no estigués passant de debò. Els dies eren llargs, freds i inaguantables, però sempre trobaves una estona per escriure a la família. Sembla mentida però és des d'aquí, a milers de quilòmetres de casa, quan t'adones de com els aprecies. Ja és ben cert que la distància fa que t'adonis de com arribes a estimar algunes persones, i és que és ara i aquí on precisament els sents més a prop, però a la vegada tan lluny que et poses malalt cada cop que necessites abraçar-los o el copet a l'esquena del pare que sempre t'havia fet tirar endavant. Potser per aquest motiu i pel depriment escenari que t'envolta, et vas anar entristint i ja no eres el mateix des de feia un parell de mesos. Justament quan els atacs i les batalles es van anar intensificant, i les baixes eren cada cop més freqüents, primer va caure en Pere, després en Joan, i ara… ara t'ha tocat a tu. Això va com va, suposo, perquè malauradament no has estat el primer i no seràs pas l'últim en caure.

Mira't i després mira al teu voltant, en què t'has convertit? En què heu convertit aquest món ? Has passat de ser un estudiant jove, emprenedor, valent, revolucionari, amb ganes de canviar el món i segur de sí mateix, a ser, com diu la cançó, un soldat universal: estirat aquí, sota aquest cel vermell com el foc, t'has convertit en un soldat que no ve ni del nord ni del sud, ni de l'est ni de l'oest, no ets ric ni pobre, ni cristià ni islàmic, ni petit ni gran, simplement no ets ni més ni menys que qualsevol altre de tots els que esteu aquí. Tan sols ets un soldat que ja no sap de quin cantó ve el foc, producte d'aquest món de bojos, el mateixos que han arribat al poder.

I és que si mires al teu voltant, t'adonaràs que això és ple d'homes que no es diferencien pas gaire de tu. Potser no porteu el mateix uniforme, ni veniu del mateix país, ni parleu la mateixa llengua, però a l'igual que tu, resten aquí estirats, immòbils, amb ls mirades buides i desesperats perquè veuen com la vida se'ls escapa inútilment, sense remei, si és que d'això se'n pot dir vida. Perquè la veritat és que ja fa temps que us heu convertit en unes simples màquines de fer guerra, amb una aparença esgarrifadora, armats fins les dents, però us manca aquella humanitat que fa que un toqui de peus a terra.

Recordes aquell dia a l'estació, sembla que hagin passat anys, i se't dibuixa dins el teu cap el rostre de la mare, aquella expressió de no tenir-les totes, li dolia no haver-te pogut treure aquesta idea del cap i és que des del moment en que vas expressar la teva voluntat de marxar ella s'hi va oposar. Però saps que hagués marxat amb tu si hagués fet falta. Encara que el que de debò et va sorprendre va ser la mirada del teu pare, incapaç de reprimir les llàgrimes. El pare, aquell home fred i distant, ara mostrava la feblesa d'un nen petit. Quants cops has arribat a imaginar que pots retrocedir en el temps i abraçar-los per últim cop, dir-los adéu i no pas aquell fins aviat que els vas oferir una matinada freda de novembre a l'Estació Nord? I els vas deixar allà, drets i desfets, i és en aquell mateix punt on esperaves trobar-los de nou, però amb una expressió completament diferent després de la tornada d'aquell fill que havia anat a la guerra. Però ja no ho veus tan clar, i sents com aquell futur que t'havies imaginat al costat de la Judit, treballant d'arquitecte, s'esfuma i no pots fer-hi res per mantenir-lo al teu davant. Tan sols et queda, com a únic futur, l'esperança que algun dia tot això acabi i que aquells que venen darrere teu no s'hagin de trobar enmig d'una barbàrie com aquesta.

On són aquells somnis, els teus ideals i les promeses que et feies a tu mateix? Tots ells eren el teu equipatge en pujar al tren, però ara que has d'iniciar un nou viatge et trobes amb les mans buides, i és que, si hem de ser sincers en tens prou amb un equipatge ben lleuger. Tan sols et vols quedar amb el record d'aquells moments viscuts a la teva llar amb els teus, no necessites res més. I en pensar en ells ja no sents la sang obrir-se camí a través del teu pit, sinó que ara són les llàgrimes les que llisquen rostre avall, i aquesta nova ferida que se t'obre és més profunda i dolorosa que cap altra.

Ara entens la paradoxa que viviu tots plegats: preteneu LLUITAR per la PAU, però hi ha moltes maneres de lluitar. Fer una GUERRA per acabar amb el TERRORISME! Siusplau, atureu aquesta bogeria, aquesta guerra sense sentit! Encara hi sou a temps, encara que no us ho sembli, sempre s'està a temps d'abaixar els fusells i començar de nou. Imagina un món sense diferències, ni guerres, ni repressions… bé, és molt fàcil somiar despert però suposo que s'ha de sacrificar massa per aconseguir-ho i a uns quants aquesta situació ja els està bé. Però si tots vosaltres esteu aquí és perquè no heu sabut escollir l'arma: és tan senzill (o tan complicat) com canviar el foc per la paraula.

Mica en mica sents que els crits i els trets es van apagant i el paisatge es va difuminant, i t'allunyes d'aquest indret, i tan sols necessites un instant per creuar la barrera que separa aquestes immenses ganes d'aferrar-te a la vida a acceptar amb resignació el final que t'ha estat assignat.

I abans de marxar t'adones que subjectes quelcom inconscientment a la mà, amb totes les teves forces i com si d'això depengués la teva vida. Però quan t'hi fixes veus que és aquell qui t'ha acompanyat aquests tres mesos, el que, tot i que no ha deixat d'estar al teu costat, és el causant dels teus problemes i el que ara odies tan: el teu fusell.
Lentament el deixes anar, ja no en vols saber res més d'ell i no vols que quan d'aquí a una estona, els teus companys et trobin i tu ja siguis ben lluny, puguin dir que has mort amb l'arma a les mans, com un bon soldat. Perquè per fi has comprès que el bon soldat és aquell qui lluita sense fer mal i és capaç de fer rendir les armes davant la llibertat.

Sant Jordi 2004