Viatger de la Nit

Un relat de: Llibertat

Els primers raigs de lluna de la nit banyen la cambra i deixen un rastre de vida que contrasta irònicament amb la flama que es consumeix dins meu dia rere dia, a poc a poc i inevitablement. I a la vegada aquests esdevenen un vincle amb el món exterior i em recorden que allà fora hi ha tot un univers que m'espera, per molt que, a base de represàlies i batalles, alguns facin tot el possible per fer-me sentir un estrany a la meva pròpia llar.

És llavors quan les estrelles baixen en forma de trena per dur-me cap a Tu. M'hi enfilo. Si miro avall m'adono de la minuciositat de les cases, totes elles malmeses, que dibuixen un paisatge castigat per aquesta maleïda guerra que mica en mica, i d'una manera o altra, va acabant amb tots i cada un de nosaltres, i que no sembla pas tenir un final proper i definit. Però des d'aquesta perspectiva d'ocell, aquest vel de penúria i misèria sembla difondre's i tot recupera el seu encant. Avui la nit no m'apaga. I segueixo nedant per aquest mar dolç dels astres. Endavant: sempre endavant. Cap a un únic destí, un indret al qual romandria fins a la fi dels temps: el teu costat. I sento que puc arribar a acaronar la lluna, amunt, tan amunt que ja tinc ales. Però en tenir-la tan a prop m'adono que és la mateixa que ens esguardava aquelles nits d'estiu a la vora del mar, mentre tots dos, Tu i Jo, ens estimàvem sota la seva atenta mirada i el mantell d'estrelles que ella mateixa havia teixit durant les fredes i solitàries nits d'hivern. I en pensar-hi, aquesta necessitat de veure't, tocar-te, sentir-te, tenir-te un cop més entre els meus braços, m'esclata dins el pit, i es fa cada cop més intensa fins a arribar a ofegar-me. Tan sols la medicina dels teus llavis és capaç de saciar la meva set.

Per fi arribo a casa teva i des d'aquí puc veure el terrat on jugàvem de petits. Te'n recordes quan tu eres la meva princesa i jo el teu cavaller? Llavors arribava l'hora de berenar, i com ens agradava el pa amb xocolata de la senyora Consol! El món girava al nostre voltant, ens teníem l'un a l'altre i no ens podíem pas imaginar que més enllà dels nostres horitzons ens esperava un futur ple d'incertesa i temors. Què més podíem demanar? Però aquells jocs d'infantesa se'ls endugué el vent, així com les nostres innocents fantasies esdevingueren fum amb l'arribada de la guerra.

Entraré a través dels teus somnis, mirall dels teus anhels i il·lusions, com cada nit, sense fer soroll. I des d'aquí t'allargaré la mà amb cautela. Tu la prendràs i dibuixaràs un somriure que ens transportarà cap a algun paratge exòtic, o si més no suficientment llunyà com perquè podem restar distants a aquesta ciutat presa pel pànic i la barbàrie, una nit més. Tan sols demano això: una nit més en la que ens podem perdre tu i jo, sense que res ni ningú ens recordi que un demà impacient i asfixiant ens està esperant, i ens impedeixi viure aquest present efímer però intens.

Ajuda'm a pintar un món nou. Junts inventarem un paradís lluny de les cadenes que lliguen aquest país d'aire. Començarem per dibuixar un mar blau, un mar d'esperança que amagarà incomptables tresors en les seves profunditats, tots ells cercats per valerosos i solitaris navegants que, tot i haver viatjat durant segles per les seves aigües, mai n'han conegut les fronteres. I de fet mai les arribaran a conèixer perquè no en té. La nostra mar banyarà una terra infinita, regnada per la igualtat i la justícia, i només es difuminarà per donar pas a un cel que serà sinònim de llibertat. Durant el dia hi brillarà un sol que pintarem de color groc amb tons daurats, immens i radiant, a semblança del teu somrís. I a la nit l'enfosquirem per tal que ressaltin els desigs que hi reposen en forma d'estrelles i, en el qual la lluna hi tindrà un lloc privilegiat al capdamunt perquè pugui il·luminar el meu camí si mai em perdo, i així em porti un altre cop fins a tu com faig en aquestes nits de captivitat. Els astres irradiaran una llum blanca, pura i sincera, que inundarà els camps que pintarem amb tonalitats verdes i espurnes de colors a la primavera, on hi conviuran criatures de tota mena en pau i harmonia. Tot seguit banyarem el pinzell de la imaginació en el color negre per poder fer un petit forat al marge on hi abocarem la hipocresia, l'odi i l'enveja, de manera que quedin exclosos de la nostra petita utopia. I només ens quedarà el color vermell, el qual he reservat per pintar un foc intens i rogent que cremi igual que jo per tu. Tant l'un com l'altre sabem perfectament que les brases del meu cor restaran enceses eternament, atiades per aquest amor que ens uneix i que tan sols morirà en el precís instant en que caigui en l'oblit. No deixis que el nostre amor es perdi en l'espiral del temps! Qui ens proporcionarà sinó el caliu necessari per passar el proper hivern?

I em ve al cap aquella matinada gèlida de novembre en que ens vam haver de dir adéu a l'estació, amb l'angoixa d'aquell qui no sap si el destí o l'atzar de la guerra li permetrà tornar al costat de la seva estimada. Un núvol impregnat de por m'havia de portar al front. Por al que m'esperava més enllà... Por a no tornar a casa, entre els meus... Por a perdre't. Però em vaig posar la màscara d'aquell qui no tem a res i vaig fer el cor fort per oferir-te un esperançador fins aviat, enlloc d'un trist adéu. I tu...com podria oblidar els teus ulls negats per les llàgrimes, tot irradiant una mirada que no buscava altra cosa sinó una espurna d'esperança on aferrar-se?
Cada nit se'm presenten com dues estrelles més del firmament, però tan resplendents que fins i tot la lluna, envejosa, no té altre remei que dur-me fins on ets tu.
Es fa tard. Deixa que et porti fins al llit, allí t'acotxaré i et besaré. I restaré al teu costat, esguardant-te fins que la llum d'un nou demà ens torni a aquest món que ja no sentim nostre.

Els primers raigs de sol del dia comencen a despuntar i inunden la cel·la, tot arrossegant-me cap a un nou dia que em recorda que jo sóc entre aquestes quatre parets, pres per pretendre ser ambaixador de la llibertat i estimar la meva terra; mentre tu, a casa, segueixes submergida en un mar d'angoixa preguntant-te per la meva sort. Encara puc sentir l'eco del teu riure quan el pas ferm del soldat l'interromp cruelment. Em ve a buscar. I se'm fa tant difícil haver-me'n d'anar! Saps molt bé que marxo lluny... i com desitjo quedar-me amb tu! Una nit més.
Però no pateixis amor, demà, quan caigui el dia, la lluna serà la nostra còmplice un cop més i, sigui on sigui, salvaré aquesta distància per venir a torbar-te. Tu m'estaràs esperant, impacient. I junts viatjarem a través dels nostres somnis fins a una terra de llibertat, on tu seràs la meva princesa i jo el teu cavaller per sempre més.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    ROSASP | 22-05-2005 | Valoració: 9

    No et coneixia i aquest relat m'ha arribat amb força...
    Els somnis més dolços, l'amor més tendre i preuat, el que s'ha anat forjant des de l'infantesa, amenaçat i asfixiat per l'angoixa de la guerra, per la temença de no tenir un futur a l'abast. Una nit més només demanen, per poder saber-se vius, per tenir prous motius per tirar endavant dins de tanta incoherència i dolor.
    El final és molt trist, però deixa una porta oberta a l'esperança de que hi ha quelcom que mai es pot matar del tot, els somnis de les persones, els records més poderosos i la màgia de l'estimació.

    M'agrada com està narrat, amb molta intensitat i realisme, alhora que impregnat de tendresa.

    Una abraçada i molta inspiració!

l´Autor

Foto de perfil de Llibertat

Llibertat

5 Relats

7 Comentaris

5611 Lectures

Valoració de l'autor: 8.00