Quatre funerals (i quasi un casament).3

Quan va veure el Buddy Blathery caminant, aplanat i empetitit per la distància, des de la minsa obertura de la porta de ferro de la presó, en Dídac va saber que tindria problemes. No amb ell, és clar, però si a causa d'ell. I no, tampoc, per culpa d'ell. En Buddy era de les persones més innocents que ell havia conegut mai. Del perquè l'havia trobat entre reixes i de com algú com ell havia passat prop de cinc anys de la seva vida en aquella desolada fortalesa de pedra d'on ara mateix sortia, eren alguns dels motius que havien fet al Dídac perdre l'escassa fe que encara pogués retenir en la naturalesa humana.
La presó era una baluerna de pedra que es dreçava a l'erm penyal emergit a uns centenars de metres de l'abrupta costa nord conegut com Jackson Island, a les envistes de l'illot encara més tètric de La Courbette, un altre centre de reclusió, si bé batejat amb tota la mena d'eufemismes que s'usen per a les cases de bojos. Almenys, la presó era la presó i prou. No demanaves que et tractessin ni et guarissin. Quan el Dídac havia sortit d'allí mateix, un any i escaig abans, traspassant aquella ridícula porta tan estreta, a penes una escletxa en el mur poc més ample que les escasses finestres, havia sentit que simplement havia travessat un buit de nou mesos, on la seva vida havia mancat de qualsevol connexió amb una realitat que fins aleshores havia cregut ferma, immutable, però que, de cop i volta, havia comprès tan fràgil i fonedissa com els somnis que s'evaporen en la vigília. És a dir, n'hi havia hagut prou que un comissari de policia i un fiscal mal parits decidissin que ell era una amenaça per a la societat perquè aquella realitat seva, aquell món on es creia relativament inexpugnable, es dissolguessin com el terròs de sucre en el cafè calent.
N'havia sortit, és clar. El fiscal Lafargue li havia dit que lamentava molt que només li pogués encolomar aquell trist delicte de receptació, l'objecte del qual eren uns quintars de ferralla inservible, per tenir-lo una temporada a l'ombra. "Però de moment ja saps que no et traurem més l'ull de sobre. Així que a veure si aprens la lliçó", li havia etzibat. I ell havia après la lliçó. Pots ser un lladre i un estafador, potser fins i tot un assassí sense escrúpols, i ser considerat un modèlic ciutadà, mentre algú amb poder de decisió sobre el que suposa que és legal no et tingui entre les celles.
En Buddy Blathery era, si més no, un clar exemple. Potser havia infringit la llei, però si en Buddy era un perill social digne de ser tancat, aleshores mitja ciutat hauria de mantenir engabiada l'altra meitat. En Dídac era capaç de reconèixer que n'havia fet, ell mateix, de tots colors i algunes de molt pitjors que aquell tràfic tan nimi de material furtat pel qual l'havien dut a la garjola, però en Buddy havia penat per altres que, simplement, l'havien fet servir d'ase dels cops, i l'havien condemnat per la mateixa conxorxa indecent de policies i funcionaris de justícia que l'havia tancat a ell. Buscadors de bocs expiatoris amb què cobrir expedients, farcir estadístiques i assegurar-se poltrones des de les quals continuar tapant tota la veritable porqueria en què se sostenien.
I allò era el que, segurament, pressentia aquell matí, tot observant com en Buddy travessava lentament la cinta de terra pedregosa que el separava del petit moll, fins a la llanxa motora que l'esperava per creuar l'agitat braç de mar que separava l'illot de l'illa. Sabia, endevinava obscurament potser, que en Buddy no havia après la lliçó. Perquè no podia aprendre-la, perquè era immune i, per dir-ho amb claredat, estava per sobre d'aquella merdosa lliçó. En Buddy era innocent i, a més, íntegre. Que hagués estat involucrat amb tràfic d'estupefaents no era, en absolut, una contradicció amb allò. I el fiscal Lafargue i el comissari Bonham ho sabien perfectament, però en Buddy resultava ser el perfecte boc expiatori, massa càndid i massa honest per rebel·lar-se.
I allà estava ell, el Dídac, veient com la lleugera motora afrontava amb valentia i decisió l'impetuós onatge de l'estret marítim, i li semblava entreveure una metàfora de la mateixa travessia que emprenia tot just aleshores el Buddy. Tenia al costat la Rosa. Sentia el seu perfum femení, barrejat amb la salabror agra i potent de la furiosa brisa que assotava el penyalot des d'on tenien una elevada vista del mar i el brut i abandonat moll de la seva pròpia costa, i creia reconèixer en aquell efluvi, o en un a penes perceptible tremolor d'ella, de la seva carn jove oculta sota el senzill vestit de cotó que duia, la crida de tots els problemes que pressentia. El vestit, llarg, de decorós escot, se li arrapava a aquell fimbrejant cos magre revelant les seves formes harmonioses, i la feien involuntàriament sexy. També allò era una mena d'indeliberada metàfora d'ella mateixa.
Potser la Rosa havia estat culpable, però en tot cas tan culpable com el mateix Buddy, de la seva desgràcia. Sense ella, sense la seva presència pertorbadorament innocent, el Buddy mai s'hagués guanyat els enemics que s'havia guanyat. O potser sí. El cas és que en Buddy havia pagat un preu molt elevat per ella, i no pensava només en el temps a la presó, sinó també el preu en metàl·lic dels estalvis de bona part de la seva vida, la seva atzarosa vida que havia fet d'ell un dels promotors i impulsors dels millors anys d'esplendor de Tavanne. Era el que es podia dir una llegenda viva de la llegenda de Tavanne.
Havia nascut com a Sebastian Buttler Blathery al nord de Londres, prop de Cambridge, en aquells anys de postguerra on havien nascut tots els que més endavant havien de crear la gran revolució de la segona meitat dels seixanta, el temps de la gran eclosió del pop i tots els fenòmens que van formar aquella constel·lació d'estrelles de fulgurant i tal vegada fugaç brillantor. En Buddy va viure aquells frenètics anys a Londres, el que justament va ser reconegut com un dels epicentres d'aquella turbulència, el que es va anomenar el Swinging London. Allí va conèixer visionaris emprenedors d'activitats culturals, o contraculturals com potser es definien, com en John Hopkins, conegut per Hoppy, i Peter Jenner, els factòtums d'empreses tan definitivament trencadores i en el fons romàntiques com l'Escola Lliure, un projecte contracultural global, una antiuniversitat com en deien, que va llançar moltes de les iniciatives més radicals d'aquells anys. Allí, en aquell ambient, va conviure amb gent com el productor Joe Boyd, l'editor Barry Miles, o la plèiade de músics que en definitiva van realitzar la gran revolució psicodèlica, com els seus quasi veïns de Cambridge, els Pink Floyd de Syd Barrett. De tot allò a penes van quedar rastres, el carnaval de Notting Hill i poca cosa més, tret de l'obra enregistrada, dels músics especialment. Perquè encara que molta d'aquella onada incontrolable de creativitat s'havia eclipsat aparentment, el cert és que tot seria diferent a partir d'aleshores en el camp de la música popular . Però abans que tot allò passés, abans que anessin dissipant-se aquelles crues energies en brut, i els projectes d'una nova cultura o d'una contracultura passessin a ser negocis, el Sebastian B. Blathery, que ja era per a tothom simplement Buddy, havia emigrat feia temps. Havia arribat a San Francisco a finals del 68. Allí els ecos del Summer of love de l'any anterior encara estaven vius, però l'efervescència hippy de Haight-Ashbury ja havia donat pas a una degradació que havia enviat de retorn a casa seva a milers dels qui havien desbordat aquell somni revolucionari on fluïa per camp obert l'amor i les drogues lliures. Ell ja havia tastat l'àcid a Londres i havia vist l'efecte que havia causat en alguns dels seus amics, o en alguns dels més prominents astres d'aquell paradís, com el mateix Syd Barrett, o Peter Green, el líder dels primers Fleetwood Mac, però va ser a San Francisco on va experimentar els seus primers viatges dolents i va començar a sospitar que algunes de les formes d'aquell paradís eren un artifici tancat en ell mateix, que esdevenien tan fràgils com bombolles quan acabava el seu efecte. Es va perdre Woodstock, però va anar al festival d'Altamont, al nord de la mateixa Califòrnia, a finals del 69, que va acabar en un caos absolut i amb un mort entre el públic. Aquell desastre li va acabar d'obrir els ulls. Com tants altres, va emprendre el camí, com havien fet aquells ancestres dels hippies denominats beatniks, motxilla a l'esquena i confiant-se a l'atzar de les interminables cintes d'asfalt. Va rodolar un temps i va acabar tornant a Califòrnia, on va retrobar el seu antic amic Jeremy Spencer, un altre dels components dels Fleetwood Mac que havia fugit del vertiginós camí a l'èxit que ja emprenien els seus companys. Spencer era un fanàtic de la puresa del blues clàssic que en un principi havien cultivat ell i molts dels que havien emprès la revolució del rock. Si Green havia fugit renegant de l'èxit, Spencer havia fugit renegant de les traïcions musicals. El va trobar adherit a una estranya comunitat que havia fundat un profeta al qual coneixien com Moses David o Papà David. En Buddy va estar un temps vagarejant entre aquells ex-hippies conversos a una nova fe que volia recuperar la puresa dels primers cristians, fins que se'n va adonar que es trobava en la mateixa perspectiva que amb la vida dins l'àcid, i que tot resultava inquietantment inestable a la seva ment quan ho veia des de fora. Almenys, així ho explicava ell.
Havia fugit de nou fins a la costa est, on probablement es va aturar perquè ja no podia caminar més enllà. Però va ser allí on, proclamava sempre, va tenir la seva primera autèntica i absoluta revelació, quan en un club de Philadelphia va veure tocar Bruce Springsteen. Presenciar en directe aquella energia pura abocada cap a una cristal·lització genuïnament nova i original, i en mans d'algú que no necessitava prendre cap substància per desplegar aquell explosiu combinat de clàssic rock&roll, funk i soul servit amb un ritme i
rresistible i, aparentment, inesgotable, el va convèncer finalment que havia de pujar a aquell tren que, es mogués en la direcció que es mogués, endevinava que era ja el futur mateix.
Va voltar una mica per aquella banda de la costa, al sud de Nova York i fins a Florida, quan algú li va parlar de Tavanne, una illa a pocs centenars de milles, plena d'irlandesos però de domini francès i ianqui, on s'obrien grans expectatives i oportunitats. Va agafar un vaixell que sortia de Jacksonville i va posar peu a un port desballestat des d'on creixia una ciutat caòtica, bruta i fascinant. Es va assentar en allò que els nadius deien el Black Borough, un dèdal de carrerons infectes plens de prostíbuls i bars sense possibilitats, per on la música fluïa com les aigües insalubres. Sabia que era, però, un cau cec i sense sortida. En canvi, va copsar de seguida que la ciutat lineal que emergia a l'est d'aquell soroll i aquella fúria, sobre les restes de les antigues vil·letes que havien posat en peu els seus consanguinis irlandesos, allò que havia estat conegut i seria reconegut com a East End, era una ciutat nova que creixia amb l'ímpetu de brots novells sobre les intactes arrels antigues. No es parlava de mestissatge, encara, però era exactament això, una nova forma com ho era el que feia Bruce Springsteen. Va intuir que l'East End i Springsteen estaven fets l'un per l'altre.
Va ullar alguns locals lliures, i va posar rumb a Londres de nou. Va hipotecar la hisenda familiar i va tornar amb avió aquesta vegada, en classe business. Va decidir-se per un semisoterrani a un dels bulevards que delineaven d'oest a est l'eixample, el de Tralee, potser perquè el nom li recordava la cançó que son pare taral·lejava sempre que volia evocar les seves arrels irlandeses, o potser perquè, simplement, sí era una excel·lent oportunitat. Al cap de poques setmanes l'havia condicionat i moblat, sense reparar tampoc en despeses. Després de molts tombs, incloent algunes cancel·lacions de comandes de cartells ja efectuades, el va batejar Spellbound. Estava impacient per començar a caminar. Volia a Bruce per a la inauguració, però li va costar temps, paciència i alguns viatges al continent aconseguir-lo. Springsteen estava en aquell moment gravant el que seria el seu primer disc, i alhora no parava de tocar per qualsevol club, campus universitari o fins i tot llocs com la presó de Sing Sing. Per començar a fer caixa, cosa de la qual cada dia que passava estava més necessitat, va decidir obrir sense pompa i anar programant alguns dels músics que ja començaven a recalar pel Black Borough, i fins i tot banda de folk irlandès aficionades o d'estudiants entusiastes del blues i el soul. Només va vetar els seguidor de la psicodèlia i varietats similars d'allò que aviat es coneixeria com a rock simfònic. Finalment, en acabar la primavera d'aquell 1973, Springsteen i la seva banda van arribar a Tavanne. Venia amargament decebut de l'experiència d'una gira a locals grans com el Madison Garden, fent de teloner del grup Chicago, aleshores de gran èxit. Les coses no havien anat gaire bé, com tampoc ho anaven les vendes del disc, i potser allò, o potser l'electricitat que Buddy havia sabut ja generar al seu voltant, va fer que aquell concert a l'Spellbound fos recordat durant anys com la gran fita, el punt màgic de partida de tota l'ebullició que havia d'omplir dues dècades ben bones de la història d'aquella diminuta illa.
Potser encara tardaria cinc o sis anys a arribar la definitiva eclosió. Cap aleshores, havien sorgit multitud de sales per tot l'East End que programaven tota mena de música en directe, jazz, blues, rock&roll, country music i tota mena de folk, bandes i cantautors que arribaven d'arreu del món, i una plèiade considerable de músics locals, afincats o ja nacuts a l'illa. Sens dubte, els Icarians van contribuir no poc a fer que l'Spellbound continués sent la referència senyera de tota aquella constel·lació. Banda purament local, va trobar sempre un forat per tocar a la sala del Buddy, des dels seus inicis, quan tot just eren uns noiets que amb prou feines sabien acoblar uns amplificadors als seus instruments. Amb el temps, el Buddy els va perdre de vista. No solament perquè, com Springsteen, havien crescut massa per a les dimensions de la sala i l'escenari, sinó perquè el Buddy, a diferència de la seva permanent adhesió a Springsteen, va distanciar-se de l'evolució de la banda cap a formes que ell considerava, probablement injustament, massa comercials i, encara pitjor, artificioses i pomposes com el rock simfònic del qual ell renegava.
L'Spellbound va aguantar, si bé no amb un èxit espectacular, sí prou dignament, la ferotge competència de les sales que semblaven obrir de bell nou setmana sí i setmana també en la bogeria del creixement desenfrenat dels anys vuitanta de Tavanne. Fidel als seus principis, rígid i reaccionari segons alguns, va mantenir-se al marge de modes i buscant artistes que, segons el seu parer, mantinguessin la visceralitat, puresa i innocència del rock nascut a la primeria de la dècada anterior. Si el local es va anar esllanguint, va ser perquè tota la ciutat, tota l'illa, ho va anar fent, sacsejada per les crisis i turbulències financeres dels noranta, o potser només bandejada per capricis de la moda dels llocs preferents de destinacions de la circulació de capitals i persones. O potser, simplement, la força i l'empenta dels qui van bastir aquella singular eclosió de talent es va anar dissipant per llei natural sense trobar una generació successora. Com ell mateix solia dir, "no ens hem molestat en plantar llavors per al relleu, probablement perquè érem prou estúpids o fatus per creure'ns eterns".
Quan el van jutjar i sentenciar a cinc anys de presó per tràfic d'estupefaents no vivia els seus temps millors. Va tancar l'Spellbound, però conservava encara un parell de negocis, un pub al Shining Boulevard, fora de l'East End, a una zona traquil·la i elegant en el límit del barri francès, i una editora discogràfica que encara tenia activitat mercantil, encara que feia anys que no publicava. El judici va commocionar una part de la ciutat que podria haver-se vist reflectida en la seva història, una història llicenciosa però mai ensutjada pels marges de la llei. Es podria entendre com un sotrac a la vida col·lectiva de Tavanne, un veritable sisme que trencava la vella tradició liberal que havia fet de Tavanne el que en definitiva mostrava com a imatge seva, encara que potser no ho fos en veritat del tot: una illa de tolerància, vitalisme i despreocupació on tothom pogués sentir-se còmodament partícip d'una sostinguda disbauxa. Era com si Tavanne ara es resignés a renunciar a la seva marca de fàbrica, la dels temps dels governs fundacionals de Wallace Connolly i Joachim Mason, i es plegués als Bonham i Lafargue.
També es podria entendre, en canvi, com un simple incident. Una qüestió personal, desafortunada i amarga, però poc rellevant, al cap i a la fi."Segur que el món continua girant allà a fora", li va dir un dia en Buddy al Dídac, al pati de la galeria tercera on solien matar les hores de passeig. Així era en Buddy, incapaç de donar-se a si mateix la més mínima importància. Veient-lo i escoltant-lo, i si un no coneixia res de la petita història de Tavanne, hom pensava que era un paio més aviat insignificant. I com que el món continuava girant, el Dídac, un cop posat de nou el peu en aquella rotació permanent i inevitable, duia un parell d'encàrrecs, escrits polidament a mà per en Buddy a sengles fulls de paper meticulosament plegats fins a poder-se ocultar a la palma de la mà.
L'un era un document per al seu advocat per tal de nomenar-lo a ell, Dídac Carballeira, gerent del pub de Shining Boulevard. L'altre era una carta de presentació per a la Germana Magdalena.
-El que aquí et confio és molt més valuós per a mi que el condemnat pub, molt més valuós que tots els condemnats pubs de Tavanne i que tots els negocis que hagi pogut emprendre, inclòs l'Spellbound, i potser excloent només el concert que vaig promoure per al gran Boss.
Això li havia dit el Buddy el dia anterior que s'obrís per a ell la portella ridícula de la casona tètrica de Jackson Island i fos ell qui amb pas incert travessés la pedregosa plataforma fins al petit embarcador que el portaria a l'illa, a la llibertat, a Shining Boulevard i a Taco Bay.


Taco Bay era un conglomerat lleig, tortuós i sense personalitat que s'estenia al nord de l'illa, de fet fins quasi tocar els penya-segats hostils que miraven a La Courbette i Jackson Island. Havia nascut pràcticament en aquella darrera dècada del segle i s'havia propagat com una onada que avancés sense una noció de control però amb una força imparable, colonitzant com una voraç espècie invasiva un ecosistema fràgil. Podies arribar-hi des del centre, des de Morrisfields, grimpant per la petita carretera que salvava la serralada central i connectava amb La Courbette, o bé pujar per Fisherman's drive, fins al microdelta on morien les escasses aigües lliures del riu ...., i enllaçant després amb el precari dèdal de camins que s'infiltraven en aquella mena de suburbi inacabable. Li va costar bastant orientar-se en aquell laberint, ple de cruïlles i mancat de qualsevol senyalització, fins que va renunciar i va aturar-se enmig d'un núvols de pols que ell mateix, el seu cotxe, havia creat, i va interpel·lar un grup de noies que seien silencioses sobre el que podria ser un vestigi de projecte de vorera.
-Perdonad, la Misión de la Hermana Magdalena? -va cridar abaixant el vidre de la seva finestreta.
Una d'elles es va alçar, diligent, i li va indicar amb un anglès perfecte un recorregut llarg i intricat, ple de tombs i pujades i baixades. Es va perdre un parell de cops, però d'alguna manera miraculosa va trobar per fi el mur de terracota esbotzat amb una portalada de reixes rovellades on havien penjat un cartell mal pintat a mà amb la llegenda de Sister Magdalena Mission. Enganxada matusserament amb cimen
t, una placa anunciava pomposament que es tractava d'un centre de rehabilitació col·laborador del govern de Tavanne. Va buscar sense èxit un timbre, de manera que va empènyer les portes i va pujar al cotxe. Va entrar i va trobar un camí de terra, planer i rònec, i va conduir fins que una construcció de dos pisos, adusta i amb una façana mal arrebossada sobre la qual es projectava endavant una veranda coberta per un precari empostissat. Va tombar lleugerament agafant un caminet que baixava en suau pendent, fins a fer cap a un descampat on es trobaven aparcats sense cap ordre al voltant d'una dotzena de cotxes.
Va aparcar ell mateix i anava a refer el camí, quan es va adonar que uns graons de terra batuda feien drecera cap a la casa. Va grimpar i va fer cap sota l'empostissat. Va veure una porta de dos batents vidriats. Allí sí va veure un timbre, i el va accionar. Al cap d'una bona estona va sentir unes passes a l'altra extrem de la veranda. Tombant-se, entre un núvols ombrívol de pols, va veure una dona inusualment alta, corpulenta, amb unes trenes gruixudes que queien pesadament sobre les seves imposants espatlles.
-Què voleu? -va sentir que li deia, amb una veu inesperadament suau i amable.
-Busco la Germana Magdalena -va fer ell.
-Es usted español? -va contestar la dona.
Ella va avançar unes passes més cap a ell, i només aleshores va poder distingir les faccions poderosament tallades d'un rostre bru, profundament marcat i clivellat pel sol i per l'edat. No era el rostre de la dona jove que el cos li havia anunciat, però el que més li va cridar l'atenció va ser la fulgurant estridència dels seus ulls blaus, estranyament càlids i acollidors. Veient-los, va comprendre immediatament que ella era la Germana Magdalena.
-Catalán -va aclarir ell.
-Per què la demana? -va continuar ella en anglès.
-Tinc una carta per a vostè -va respondre ell.
Li va allargar. Ell la va rebre amb perfecta naturalitat amb una mà fibrosa, treballada, també assaonada per l'aire lliure. La va llegir amb calma, però no va trigar gens. Era una lletra molt breu.
-Acompanyi'm -va fer aleshores ella.
Van tornar a baixar pels graons. A dures penes va poder seguir el pas de la dona, no precipitades, simplement llargues i enèrgiques. Rera ella, en Dídac va tenir la sensació que es tractava d'un ésser d'una força física descomunal.
Van tornar al rústec pàrquing i el van travessar. Van endinsar-se per un camí protegit del sol per un parell de fileres de palmeres de capçades frondoses i d'un color verd visíssim. Va esforçar-se per caminar ara al costat de la dona, però ella no va semblar prestar-li atenció. Abans que se li acudís res a dir, es van aturar davant d'una tanca baixa. A l'altra banda, un hort de considerables dimensions mostrava un ric panorama de crestalls atapeïts de plantes de tota mena. Entre els crestalls, algunes dones i alguns homes es dedicaven silenciosament a feines diverses.
-Rosa! -va cridar aleshores la dona, fent-se pantalla en el sol radiant que ara els atacava amb fúria.
Una figura, menuda, fràgil, va girar-se des de gairebé el centre de l'hort. Semblava una criatura, i més encara quan va ser a la vora de la colossal còrpora de la Germana, potser per simple contrast. Una noia baixeta, prima, amb un llarg cabell negre, amb aquella negror i espessor dels cabells indis, que se'l mirava ara amb uns ulls igualment negres, que traspassaven.
"Així que tu ets la nena del Buddy", es va dir el Dídac. Només sabia d'ella el que ell li havia contat. L'havia conegut, com a tantes d'altres, donant voltes per l'exterior de l'Spellbound, oferint una mamada o qualsevol servei que pogués amb el seu magre cos. No en feia gaire esment. La gent del Pat Flint les controlava. Ell sabia que si s'estaven una temporada, és que eren "legals", que pagaven el seu tribut o el que fos a Flint, i si desapareixien o anaven canviant no era cosa seva. Eren material fungible, com les drogues que feien córrer els pinxos de Flint. Ell els deixava estar, ells el deixaven estar, i ningú més ficava el nas allí, la policia la primera. És a dir, venien, es cobraven els seus sobres, potser els serveis de les noies del carrer. No sabia explicar-se com, però el cas és que aviat la Rosa va deixar de ser una figura anònima més, i va passar a ser aquella fràgil criatura que deambulava amb el cap cot d'un ocell perdut en el llot dels carrerons del darrera del seu local.
Un dia va parlar amb el Pat Flint i li va oferir un munt de calés per la noia. En Pat es va posar a riure i va dir que allò era poc més del que ell havia pagat als pares de la Rosa per ella, allà a Tamaulipas, o Coahuila. Aleshores ell va doblar el preu, i el Pat va dir, "Bé, si això és el que vols".
La va trobar un dia a la porta del darrere del local, banyada en sang i desmaiada. La va dur a l'hospital. Li havien tallat els mugrons netament, i la policia va dir: "autor desconegut". Ell va anar a veure's amb el Pat, però no es va dignar a rebre'l. Aleshores va tancar l'Spellbound i es va aquarterar amb un exèrcit de guardes de seguretat a Shining Boulevard. La policia no va trigar ni una setmana a fer una batuda al pub i escorcollar cada racó. Van trobar als lavabos cent grams de coca i el fiscal va demanar deu anys de presó per a ell. Va sortir-se'n amb cinc.
-Aquest senyor ve a veure't de part del Buddy -va dir la Germana Magdalena, cap a la noia.
-Oh -va fer ella, i se'l va quedar allí, mirant-se'l plàcidament amb aquells rodons ulls negres.
En Dídac va pensar que sí, era una nena, a penes una nena refugiada de tot aquell dolor i d'aquella violència dins d'aquells murs, sota els braços poderosos de la dona alta i corpulenta que projectava sobre ella la seva ombra benèfica i tranquil·la i la protegia del sol castigador de migdia d'una manera que podia passar per deliberada.
-L'ha vist fa poc? -va dir aleshores la noia, amb una veu estranyament i sorprenentment greu, madura. Una veu que remetia al món exterior, aquell món en el qual havia estat i viscut, i havia patit prou perquè la veu se li velés, però no prou per matar la serenor amb què es mirava ara el seu petit món, amb què se'l mirava a ell. En Dídac va entendre, capbussant-se en la profunditat inabastable dels seus ulls, perquè en Buddy s'havia deixat captivar per aquella criatura.
Ell va respondre, primer somerament. Després, de sobte, es va adonar que havia estat parlant una llarga estona, no menys de mitja hora, emmirallat en aquells ulls tranquils i obscurs d'animaló, explicant com havia trobat el Buddy dins la presó, com havien compartit llargues hores al pati abans d'aconseguir, amb uns suborns que van pagar escrupolosament a mitges, la mateixa cel·la. Quan se'n va adonar, el temps havia passat, la Germana Magdalena s'havia esquitllat sense que s'adonés, i la noia va dir que era l'hora de l'àngelus, després del qual venia el dinar.
Va tornar cada setmana, puntualment. Duia un sobre amb diners per a la Germana i es quedava a xerrar amb la Rosa. Procurava anar a la tarda, perquè així tenia més estona per robar-la dels deures de la comunitat. Sempre era igual: ell parlava i parlava, i ella escoltava i el fitava amb aquell esguard immòbil en què no distingies ni el parpelleig. El Dídac creia que mai no havia xerrat tant. Xerrava de qualsevol cosa, dels temps passats, dels temps heroics en què en Buddy era un personatge a la ciutat, amb la rutilant presència de l'Spellbound. Li explicava anècdotes que li havia sentit a ell, tot i que pressentia que ella ja els havia sentit directament del mateix Buddy. Sospitava que el vell Buddy havia experimentat la mateixa necessitat, o no, ni tan sols necessitat: només l'oportunitat i la inevitabilitat de parlar-li contínuament, a aquella silenciosa criatura, a aquells amatents ulls innocents.
Una tarda passejaven pels voltants de la missió. En realitat, no era clar quin era el límit de la propietat. El mur de l'entrada traçava un perfil a la indefinida carretera d'entrada, però moria en tanques de filferro que desapareixen abruptament en els agrestos turons per on s'enfilaven els terrenys que ocupaven els horts, jardins semisalvatges, tallers i granges de la comunitat. Caminaven, doncs, per una zona forestal. El Dídac va callar de cop, mirant com el vestit s'arrapava amb la brisa vespertina als pits menuts de la noia.
Ella va seguir la direcció del seu esguard i va dir-li si volia veure'ls. Ho va dir amb la mateixa naturalitat amb què deia qualsevol cosa, qualsevol de les poques frases que sortien de la seva veu arenosa. Ell va afirmar, ara sense paraules. Ella es va baixar els tirants del vestit i va alliberar el bust sense mugrons. Per uns instants, el Dídac no va poder fer altra cosa que fitar les cicatrius diminutes que coronaven la tendresa d'aquella sina breu, virginal. Aleshores ella va guiar-li les mans fins encabir-hi la rodonesa ferma de cada pit. Va amanyagar-la delicadament, amb temor, amb prevenció. Després la va tenir tota ella entre els braços, el seu cos tan suau i lleu com la sina, l'aroma de lligabosc, el pessigolleig de la seva cabellera exuberant.
Va fer-se enrera, afamat, tremolós, espantat. Ella el va retenir un moment encara.
-A en Buddy no li importaria -va fer.
Ell va negar, també amb silenci. Va agafar-la de la mà i van començar a desfer el camí. Tremolava encara quan conduïa de baixada a Taco Bay, i de cop i volta va sentit la cremor de llàgrimes als ulls.
Va continuar anant-hi, cada setmana, amb la rutina del sobre i l'estona xerrant amb ella. Fins aquell matí, en què havia anat a buscar-la. Ella duia aquell fi vestit sedós estampat i desprenia olor de narcisos, i la va dur fins a l'embarcador, enfront de Jackson Island.
-Hola, Papito, te he echado de menos -va dir ella quan el Buddy va baixar de la barca al seu davant- I missed you so...
Es va embolicar sota els braços d'ell. El Buddy Blathery no era gaire alt, però de totes maneres el cap d'ella, enfonsat en el seu pit, no li arribava a la barbeta. El Dídac va pensar que ella era una fet
illera que podia minvar a la seva voluntat, adequant la seva alçada prou per arribar sempre just a l'espatlla de les persones que l'arredossaven.

El Dídac s'havia instal·lat al pis superior del local de Shining Boulevard. Allí havia passat els seus últims dies de llibertat en Buddy, i ara el Dídac havia condicionat i endreçat el pis, un enorme apartament que ocupava sencera la primera planta, prou perquè poguessin conviure tots tres sense molestar-se l'un a l'altre. En Buddy i la Rosa es van mostrar encantats i feliços com a infants recorrent les estances que ell havia fet decorar i polir fins a semblar per estrenar.
A la tarda, va presentar-li al Buddy un resum acurat de l'estat de comptes, amb els llibres de comptabilitat a la mà. El Buddy se'l mirava amb ulls condescendents i a penes va llambregar els papers.
-M'estarà bé si t'està bé -va fer finalment el Buddy amb un somriure beatífic.
No eren rics, però els comptes estaven prou sanejats. Podien anar fent. El problema, per al Dídac, era explicar-li el tracte amb en Chad. Ho sabia, ho temia, feia setmanes que li donava voltes, i no sabia bé com enfocar-lo. Finalment, després de parlar amb el Chad, havien decidit que ell es presentaria aquell mateix vespre i que ho parlarien entre els tres.
Van obrir, com de costum. En Buddy va fer un gest dubitatiu davant la noia que havia contractat el Dídac per dur la barra, però no va dir res. Ell va sortir al cap d'un moment amb l'excusa d'un encàrrec i va estar esperant a la cantonada fins a veure aparèixer la grassa i desmanyotada figura del Chad.
-Què, pinche, com ha anat? -va fer en Chad.
-Encara no li he dir res- va fer ell.
Van entrar, i ell va cridar al Buddy. Van seure a un reservat, al fons del local, el Chad, el Buddy i ell.
-Et presento el Chad -va dir ell.
-N'he sentit a parlar -va respondre el Buddy. En el sobtat to acerat de la seva veu el Dídac va confirmar que no hi havia ni una possibilitat que allò sortís bé. Més que un pressentiment, ara tenia la certesa de la desgràcia.
-Veuràs, el Chad i jo hem mantingut un acord... -va començar, malgrat tot, decidit a no renunciar sense lluitar.
-Ell i tu -el va tallar el Buddy-. D'acord, jo no hi sóc, a l'acord. Per tant, ara s'ha acabat.
-Ei, Buddy ... -va fer el Chad, amb aquella veu asmàtica que semblava revelar una contínua i inveterada fatiga envers la sordidesa del món.
-Acaba't la teva copa i fot el camp. No tinc res a parlar amb tu -va tornar a tallar amb duresa el Buddy, i es va llevar i va sortir tot d'una del reservat.
El Chad es va mirar el Dídac amb els seus ullets apenats i la boca torçada amb un rictus divertit.
-Ja veus, hi ha paios que... -va començar a dir.
-No importa, Chad, el convenceré -va afirmar el Dídac, a la desesperada, sabent que no podia enganyar-se ni a si mateix.
-Potser -va fer l'altre-. Però a mi ja no.
Va sortir, lent, enorme, digne i fatigat. En Dídac es va quedar allí, bevent i respirant amb dificultat, procurant no pensar. Procurant no ser tan lúcid ni tan refotudament previsor. Després el va anar a buscar. El Buddy estava darrera la barra i no hi havia rastre de la cambrera mulata.
-On és la Celia ? -va dir ell.
-Li he donat un parell de dies de vacances -va respondre el Buddy.
-Escolta, Buddy, el Chad era l'única assegurança que teníem. Tu saps que ara això és territori de ningú i que el Pat Flint no trigarà ni dos dies a venir. Si no vols mantenir el pub, aleshores el venem i te'n vas a Londres o a Barcelona o a Xangai, però no et quedis aquí, jugant-te -la...
-No fugiré, Dídac -va dir l'altre.
-No -va fer ell-. I la Rosa?
L'altre va capcinar. Netejava gots amb metòdica energia. Va mirar al sostre, cap a dalt, cap a on la Rosa devia estar ara mateix pensant en aquelles coses a les quals ningú, ni el Buddy ni ell, tenen accés.


Van ser més de dos dies, però no de quatre. El Dídac va viure en constant alerta. Obria personalment cada vespre la porta i no s'absentava mai del pub fins a tancar. De dia procurava estar sempre per allí, a la seva banda de l'apartament, escoltant com el Buddy i la Rosa vivien una estranya lluna de mel.
El quart vespre, pocs minuts que hagués obert, va veure aparèixer el Pat Flint amb dos paios més. Coneixia un d'ells, un tal Nolan, amb el qual havia tingut tractes algun cop pel Borough. L'altre era un goril·la enorme, que va entrar l'últim i, després d'assegurar-se que no hi havia cap client a dins, va passar sorollosament el forrellat.
-Ei, Diego, què tal -va fer el Nolan.
-Ja veus -va fer el Dídac-. Quina agradable sorpresa!
-El mateix dic. Veníem a veure el propietari d'aquest negoci, si no et sap greu -va replicar el Nolan.
En Dídac va ignorar-lo. Va fitar el Pat Flint, sostenint la seva mirada, dura, inexpressiva i gèlida. Era un paio gras, encara que no tant com el Chad, ni molt menys, i dissimulava la calba amb un pentinat ridícul que escampava el seu cabell pèl-roig arrissat per la closca despoblada. Els ulls eren, més que blaus, grisos, color cendra.
-Et faria res cridar-lo? -va insistir el Nolan, sense abandonar el seu to jovial, quasi amable.
-No caldrà -va fer la veu del Buddy, des del costat de la porta interior que comunicava amb l'escala.
-Hola, Buddy -va dir aleshores el Pat.
-Què se t'ofereix? -va replicar el Buddy.
-Oh, podries oferir-me un seient, per començar. Tinc entès que és com cal tractar els vells amics que fa anys que no es veuen.
El Buddy els va convidar amb un ampli gest, mostrant-li una de les taules que estaven situades a la zona central del local. Mentre ell, el Pat i el Nolan seien, el Dídac va mirar de dirigir-se discretament cap a la barra. Tenia un revòlver amagat sota l'aigüera, carregat i llest. Però el goril·la el va engrapar secament i el va obligar a restar de peu prop de la taula on seien ja els altres tres.
-I a què es deu tan inesperada visita? -va fer el Buddy.
-No prendreu res? -va intervenir encara el Dídac, fent un intent per atansar-se a la seva arma amagada.
-La casa convida -va ratificar el Buddy.
-Que siguin un parell de whiskys -va demanar el Pat.
-Alguna marca en especial? -va preguntar el Dídac, fent via lentament cap al darrera de la barra.
-Que siguin tres Bushmills -va fer el Buddy-. Oh, i per al vostre amic?
-No, en Nick no veu -va refusar el Pat-. És abstemi.
El tal Nick va atansar-se a la barra i no va treure els ulls de sobre al Dídac mentre servia tres llargs de whisky, i els duia cap a la taula, sense possibilitat d'apropar-se a l'aigüera.
-Vosaltres direu -va urgir el Buddy, sense tocar el seu got.
-Encara estàs amoïnat -va fer el Pat Flint, capcinant ostentosament com si lamentés la constatació d'aquell fet-. Vinc en son de pau, Buddy. Només vull recuperar les antigues relacions, amb un vell amic i compatriota irlandès, o de sang irlandesa si més no.
-No crec que hi hagi cap ...relació a recuperar -va pronunciar secament el Buddy.
El Dídac se'l mirava desesperat. Horroritzat i sentint una barreja de commiseració i profunda admiració per aquell home, temerari, tossut com una mula, orgullós i tal vegada vanitós, però tan íntegre a la fi.
-No? Bé, espera, només et volia oferir un tracte. Un tracte just, crec. Tenint en compte que tens algun deute amb mi..
-Deute? -va bramar el Buddy, posant enèrgicament els punys sobre la taula-. Quin deute? Et vaig pagar per una noia i tu em vas pagar primer ferint-la i després traint-me...
-Calla aquesta estúpida boca! -va bramar ara el Pat, aixecant-se com propulsat per una molla-. No he vingut aquí perquè m'ofenguin...
-Fora del meu local! -va cridar el Buddy.
Després, tot va passar encara a una velocitat més ràpida. El Dídac a penes va poder adonar-se de com el Nolan es va abalançar pel darrera del Buddy, mentre aquest s'incorporava i feia caure la seva cadira per impedir al Nolan que el pogués atènyer amb un primer moviment, i alhora es llançava contra el Pat. Aquest, però, ja estava de peu i l'estava esperant. El Dídac va notar poca més que el reflex fulgurant d'alguna cosa a l'extrem del rodanxó braç dret del Pat, que s'havia mogut a una inusitada velocitat, i després l'esquena del Nolan que atrapava el Buddy pel darrera i li subjectava els braços. El Dídac es va començar a moure, però va notar immediatament un impacte dur, brutal i de tacte metàl·lic, entre les costelles. Va notar com se li plegaven les cames i se li tallava la respiració, i a penes va tenir temps d'elevar la mirada just per veure com el Pat tornava a apunyalar el Buddy, abans no el tapés el cos enorme del goril·la ajupint-se cap a ell.
-Què faig amb aquest? -va sentir el Dídac que deia el tal Nick.
-Fotem el camp! -va sentir la imperiosa ordre del Pat Flint.
Va estar uns segons estirat a terra, tractant dificultosament de retrobar la respiració. Quan finalment es va arrossegar fins al cos també ajagut del Buddy, va comprovar que perdia molta sang encara. Es va aixecar com va poder i va anar fins al telèfon, a un extrem de la barra. Va cridar una ambulància i després va continuar recte fins a la porta interior. Va pujar les escales ofegant-se, i a mesura que pujava va sentir els cops a la porta i els crits de la Rosa. El Buddy l'havia tancat des de fora, però la clau estava posada i tot seguit va veure la Rosa que se li abalançava, petita, ràpida i ,per primer cop de que la coneixia, escerada.
-Què t'ha passat? I el Buddy?
Ell a penes va poder fer un gest per calmar-la, quan ella el va deixar anar i va fer escales avall corrents. Quan ell va poder tornar al local, ella tenia abraçat el cos semiincorporat del Buddy, rabejant-se en la seva sang i xiuxiuejant-li alguna cosa, molt lentament, com si mirés d'aquietar-lo conduint-lo al son. Va asseure's a un dels sofàs, recuperant progressivament el ritme de la seva respiració. Abans que sentís el so de les sirenes, ja estava absolutament segur que el Buddy havia mort
Es va obrir la porta d'un a violenta empenta, i van entrar un parell de policies uniformats, pistola en mà. De primer es van atansar al cos ja inert d
e Buddy, al qual encara estava abraçada la Rosa, que ja havia deixat de mormolar, i després van recórrer el local precipitadament.
-Ei, no busqueu més, nois, aquí el tenim -va sentir aleshores la veu prou coneguda, la de l'inspector Borel, un dels fidels servidors del comissari Bonham. Se li va atansar, sense a penes molestar-se a donar una ullada al cadàver del Buddy i a la Rosa-. Vaja, vaja, aquest cop t'has posat en un bon embolic, Carballeira...
-Estàs boig si creus que jo l'he mort -va poder grunyir ell.
-Oh, aleshores han estat uns atracadors, potser? Alguns d'aquests negrates drogaaddictes amics teus?
-No ha estat cap negre- va negar ell.
-Ho has vist tot? -va preguntar el Borel, encara apropant-se més a ell-. Ei, company! Però que t'ha passat? No fas gens bona cara...
-He caigut per l'escala, quan baixava corrents.
-Oh, quina mala sort! -va fer l'altre, irònic-. Així, dedueixo que no has pogut veure res...però saps que no ha estat cap negre.
Ell va assentir en silenci. La Rosa se'l mirava amb aquells insondables ulls negres, prement els llavis fortament. El personal de l'ambulància ja havia entrat i l'havien desplaçat del costat del cos del Buddy.
-Està bé, nois... -va fer el Borel, adreçant-se als infermers-. Què feu, el porteu a l'hospital?
-Ja no cal -va dir un d'ells-. Caldrà avisar el forense.
-D'acord- va fer el Borel, i ara es va dirigir als policies-. Vinga, nois, ens emportem aquest. Carballeira, quedes detingut. Vols que et llegeixi els teus drets?
-Estalvia't la feina -va fer ell- Què fareu amb la noia?
-Me l'emporto jo. És un testimoni.
-Ella no ha vist res.
-Això ho decidiré jo -va fer el Borel, i el va empènyer rudament per obligar-lo a llevar-se del sofà.
Custodiat pel dos agents, va sortir a l'exterior. Hi havia una petita munió concentrada al voltant dels cotxes de la policia i de l'ambulància. El van ficar al cotxe de la patrulla i es va deixar caure al seient, massa abatut, massa cansat, massa aterrit per pensar.


Va sortir amb llibertat sense càrrecs al cap de dos dies. Només el van interrogar un cop, pel mateix jutge que tot seguit va dictar la seva llibertat. Va ser un interrogatori molt breu, i ell va sostenir la seva versió: era al pis superior amb la noia, va sentir sorolls sospitosos i va baixar corrents, amb la mala sort d'ensopegar. Només va poder veure el cos banyat en sang del Buddy, estès al bell mig del local.
A fora l'esperaven la Germana Magdalena i la Rosa. El contrast entre les dues figures era més gran que mai: la dona alta, corpulenta, tibada, tocada amb un capell enorme que estenia una ombra de protecció totpoderosa sobre la petita nimfa a la qual ella semblava sostenir enlaire, tot i no tocar-la en absolut.
-Ja tenim el seu cos -va dir la Germana-. L'hem portat a la missió.
Van pujar a l'automòbil de la Germana, una furgoneta Chevrolet de capsa oberta, tronada i desballestada. La Germana conduïa silenciosament, fumant pausadament un petit cigar filipí. El Dídac va refusar-ne la invitació. Veia el sol rabiüt que queia com un doll beatífic sobre tot el que anaven deixant enrera amb el brogit eixordador del motor, i després de dos dies en l'ombra de la cel·la de la comissaria se sentia com si de cop i volta l'univers salvatge i inconegut s'hagués materialitzat a sobre mateix dels seus ulls. Amb els sotracs i batzegades de la Chevy, el cos de nina de la Rosa el fregava i lliscava com un petit rèptil pel seu costat.
-El mataràs? -va dir ella, de cop i volta, amb aquella veu aspra i fosca que no t'esperaves mai.
Ell va dubtar, va llambregar-la, després va fitar la Germana, que no semblava haver sentit res, i finalment va sospirar i es va concentrar de nou en el paisatge sec que els envoltava.
El funeral va ser a la capella de la missió. El fèretre del Buddy estava mig destapat, i se li podia veure la cara retocada i maquillada. Al Dídac no li va semblar en absolut que aquell cos fos el que havia estat del Sebastian Buttler Blathery en vida.
L'ofici va ser molt breu, i després tots van anar cap a una petita fondalada que quedava a uns dos-cents metres de la capella, a sota del bosc on un dia ella, la Rosa, li havia ofert el seu pit delmat. Van portar el taüt a sobre de la Chevy, i el conduïa la mateixa Germana. Mentre el Dídac i tres nois de la missió baixaven el fèretre al forat ja preparat, la Germana es va quedar dins la furgoneta, i va posar una cinta al radiocassette. Va sonar el "Born to run" de Bruce Springsteen, i encara que se sentia malament, vacil·lant, com si els acords fossin conduïts per ràfegues d'un vent imprevisible, aquella noble i immortal melodia els va fer sentir bé a tots els presents.
-El Buddy va deixar escrit un testament i me'l va fer arribar fa pocs dies-va dir la Germana en acabat, reunint-se amb la resta al capdamunt de la tomba ja tapada amb la terra tova i remoguda-. A més de dir que volia ser enterrat aquí, i, si podia ser, amb la música del senyor Springsteen, deia que nomenava hereus de tots els seus béns la Rosa i el senyor Dídac Carballeira a parts iguals. És un testament vàlid, segons em va confirmar l'advocat del Buddy, que me'l va portar personalment i ahir mateix el va dur a registrar i legalitzar.
Ningú va dir res més. Van començar a tornar cap al caminet, amb pas greu, llevat de la Germana i la Rosa, que van pujar al Chevy.
Quan el Dídac va arribar a l'edifici central de la missió va veure aparcada la furgoneta al davant de la veranda frontal, i la Germana que s'hi estava al costat, fitant-lo, dempeus, sola i serena.
-Què farà ara, Dídac, pensa matar aquells homes? -va dir-li.
Ell va negar amb el cap.
-No sé què puc fer ara -va afegir.
-Doncs escolti el Buddy -va fer ella.
-El Buddy?
-Sí, ell li va deixar els seus béns, i també la Rosa. Pensi, què farà ella si a vostè el fiquen a la presó.
-Podria quedar-se aquí.
-No, Dídac, miri la gent que tinc aquí: això no és un asil, un retir espiritual. Això no és més que un centre de rehabilitació. Els acullo, miro de sargir les cicatrius, i els torno al món, allà fora. I, pel que fa al que pensava el Buddy, no és això el que ell hagués volgut.
-I el que ella vol? -va preguntar ell, quasi cridant.
-Per què no li pregunta vostè mateix?
Aleshores ell va recordar-se de les últimes frases de la cançó que acabaven d'escoltar, allà al costat de la tomba: "Someday girl I don't know when / we're gona get to that place / where we really want to go / and we'll walk in the sun...".
Sí, potser havia arribat ja per al Buddy el dia i el lloc on tota la seva vida havia volgut anar, i ara passejava sota algun sol. I ell no sabia si l'havia trobat, però sentia, per primer cop segurament en tota la seva pròpia vida de rodamón, que podia arriscar-se per trobar-lo. Potser vendrien el pub i el pis, agafarien un avió, a Londres, a Barcelona, i aleshores buscarien també un retall de sol per passejar. O potser només anirien fins a la tomba del Buddy, mirarien el reflex del sol sobre una làpida on haurien escrit els tristos versos del Boss, i li dirien, "Ei, Buddy, encara no ha arribat aquest moment per a nosaltres, encara no ens hem aturat i no sabem si això és bo o és dolent, però continuem corrent".