Quan tot anava bé...

Un relat de: Leneta

Pujà les escales de dues en dues. Se la veia nerviosa. Va obrir la porta del

pis, i va anar directa cap a una de les habitacions que donaven al petit

passadís de la casa. De dins l'habitació sortia un raig de llum de mitja tarda,

que indicava que hi havia un balcó o un gran finestral. Ell anava darrera. En

entrar a l'habitació sentí l'olor d'ella, aquella fregància que tantes vegades

l'havia fet tornar boig. Ara, havia trobat el niu on s'amagaven aquells

perfums. Era la primera vegada que entrava a casa d'ella.

-Com més et conec més m'agrades.

-Martí, no diguis tonteries!- S'havia posat vermella.

Es van mirar durant uns segons, i van somriure.

-Saps que t'ho dic de veritat Eulàlia.- Ella es va aixecar del llit on s'havia

estirat a l'arribar i es va acostar al noi que estava plantat al mig de

l'habitació, li agafà la mà i li feu un petó.

-I diga'm, t'agrada o no? La vaig pintar jo sola!

L'habitació tenia un to blavos, i una de les parets era recoberta de milions

de fotos seves. De capçalera del llit hi havia un quadre, on hi havia una masia

pintada, a la part de baix de la pintura, gairebé tapades pel marc s'hi podien

veure les inicials M.R., la seva germana tenia un dò amb la pintura.

La paret que quedava davant de la porta d'entrada tenia una gran finestra

on a través de les cortines es podien distingir les siluetes d'un grapat de

testos amb flors de colors.
-És preciosa, i es nota que l'has fet al teu gust. - Es mirava el quadre pintat

per la germana d'ella.

-On es aquesta casa? - Preguntà amb molt d'interès.

-No ho sé. És una foto que tenia la meva mare i un dia la Mercè la va trobar

i la va pintar.

-Em sona molt, diria que l'he vist en algun lloc...

La noia sortí de l'habitació i uns segons més tard tornà a entrar.

-És aquesta.

Li donà una foto en blanc i negre, on hi havia una gran casa de

pagès, igual que la del quadre, envoltada de camps.

-On és això?

-Ostres, no ho sé, ja li preguntaré a la mare d'on va treure la foto.

Eren poc més de les 8 del vespre, quan es van despedir a l'estació.

-Et vindré a veure la setmana que ve.

Li féu un petó i pujà al tren.

"T'estimo..." pensava plantada a l'andana de l'estació mirant com el tren

s'allunyava.

Altre cop divendres, un divendres càlid del mes de maig, que li va permetre

estrenar la camisa sense mànigues que s'havia comprat per a l'estiu.

Granollers, Mollet, St Andreu, el Clot. Encara li quedaven ben bé 20 minuts

de camí, en Martí, vivia a Gràcia, i havia d'agafar el metro i un cop al barri

tenia un bon tros caminant. Cada vegada que recorria aquells carrers del

centre de Gràcia recordava la passada festa major, ella havia aconseguit

que els seus pares la deixessin anar al concert que feien una nit i allà en un

d'aquells carrers es va creuar per primera vegada amb en Martí.

Va arribar a la plaça de la Virreina, on quedaven sempre. Ell ja hi era.

-Com ha anat?

-Llarg, ja podries viure a Cardedeu!

Sempre li deia el mateix, i tots dos reien, mentres, sense dir res, es feien la

idea de com seria de genial si aquest comentari, un dia arribés a ser veritat.

-Et quedes a dormir? Els meus pares són fora. Han anat... Es veritat!

Recordes la casa del quadre?

-Ah, si. Ja li vaig preguntar a la mare i em va dir que era la casa on havia

nascut, però no me'n va voler explicar res més.

-Què?!

-Bé... És que no li agrada massa parlar d'aquestes coses.

-Però... Has dit que va néixer allà?

-Això em va dir.

El noi posà cara de sorprès.

-Què passa Martí?

El noi va treure una foto completament idèntica a la que la noia li havia

ensenyat una setmana abans.

-El meu pare m'ha explicat que va ser on va nèixer.

-Però... els teus avis... Els coneixes, oi?

Va preguntar la noia esperant que el noi li donés ràpidament una resposta

lògica i així no haver d'aprofundir més en el tema familiar...

El noi estava pensatiu... havia sentit la pregunta però, contestà un simple

"no" sense lluir-s'hi gaire.

-Però si sempre me'n parles!

Digué la noia en un to una mica més alt del compte perquè el noi deixés els

pensaments i li fes cas.

-Els meus avis materns són els que viuen sota casa i sempre te'n parlo. Els

paterns... El meu pare de petit m'ho havia explicat, però... No recordo què

els passà... No els he conegut mai.

Això ho digué amb recansa, com una mica avergonyit pel fet de no haver

conegut mai els seus avis, i no saber-ne el perquè. Es quedà mirant a la noia,

esperant alguna mena de resposta.

-El meu avi és mort, però la meva àvia no.- va respondre-No saps com es

deien els teus avis?

-Si, si, això si! -Ara s'havia posat molt vermell- La meva àvia es deia Maria i

el meu avi Joan.

-Només podrem saber què vol dir tot això, si anem a veure la meva àvia. La

meva mare mai vol parlar de quan era petita...

Es van mirar tots dos.

-Què fem? - Van dir a l'hora.

-Potser allà hi vivía una comadrona... No?

Intentant trobar una explicació vàlida.

-Si, si... Segurament.

Es van agafar de la mà i van tirar carrer amunt, deixant la plaça on s'havien

trobat, enrera.

-Escolta'm, jo vull saber què passa aquí.

Va dir ella de cop i amb veu neguitosa.

-Anem a veure la teva àvia?

-Si, siusplau.

-Trucar-la no deu ser una bona opció, oi?

-No sent el telèfon. Es més sorda que una tàpia.

Van donar mitja volta, i es van dirigir cap a la boca de metro més propera,

que era per on la noia havia arribat. Van desfer el camí, fins arribar a Sant

Celoni, el poble on vivia l'àvia.

-Àvia? Sóc jo, l'Eulàlia!- Va haver de cridar força, si entendre's per el

porter automàtic era difícil, encara ho era més amb una pobre dona de

noranta anys.

-No iaia! El Dr. Vidal no! L'Eulàlia!!!

Van entrar a la casa. Abans de deixar-los parlar, l'àvia feu la seva cerimònia

de rebuda dels nets: els oferí galetes, suc, fruita, iogurts, pastetes...

Van asseure's al sofà. La dona es mirà el noi de dalt a baix.

-Àvia aquest es en Martí, un amic de Barcelona!

Cada vegada que es dirigia a l'àvia ho feia cridant.

-Escolti'm, que em podria explicar on es això?

El noi es tragué la foto de la butxaca, i li ensenyà. La dona es quedà mirant

fixament la foto, i durant uns segons, restà un silenci absolut, fins que l'àvia

aixecà els ulls de la foto, i es mirà l'Eulàlia.

-Perquè no li preguntes a la teva mare això?

-Saps que ella no m'explicarà mai res.

La dona tornà a mirar la foto, i finalment agafà alè.

-Aquesta es la casa on nesqué la teva mare.- L'àvia no va dir res més.

L'eulàlia però, buscava una altra resposta.

-Però, hi vivieu tu i l'avi?

L'àvia, mirà l'Eulàlia.

-La teva mare t'ho hauria hagut d'explicar...

-Doncs no ho ha fet!

-Els teus avis, els teus veritables avis, vivien aquí, fins que van tenir la teva

mare. L'aví morí poc abans de nèixer ella, i la seva mare morí en el part.

-Però... I tu?- La noia tallà l'àvia.

Se sentia malament, estava enfadada amb la seva mare per no haver-li dit la

veritat abans, i alhora amb ella mateixa, per no haver insistit més en saber-

la.

-Jo sóc la germana de la teva àvia. En morí ella em vaig encarregar de la

teva mare. -Va sospirar i hi va haver un silenci- Ara ja ho saps tot.

-No, tot no - Digué l'Eulàlia molt enrabiada.- Si he vingut ha estat per ell - I

assenyalà en Martí que fins al moment havia estat escoltant la conversa amb

molta atenció- El seu pare diu que també va nèixer en aquesta casa.

-Valga'm deu! En Pere?

El noi feu un vot en sentir el nom. La noia se'l quedà mirant per confirmar el

que es temia, la dona havia encertat el nom.

-Si, en Pere, es el meu pare. Què i feia ell allà?

La dona es va senyar sense motiu.

-La teva àvia i el teu avi abans de tenir la teva mare van tenir un nen. En

Pere...

Els dos nois es van mirar a l'instant. La dona va fer un silenci i va continuar.

-En Pere el van portar a un orfenat, jo no me'n podia fer càrrec dels dos, i

em vaig quedar amb la petita.

Hi hagué uns minuts de silenci, que els van servir per començar a pair el què

els acabava de dir l'àvia.

Finalment la noia es va aixecar, féu un peto a la dona, i baixà escales avall

fins al carrer, el noi la seguí.

Tots dos miraven fixament a terra, per no creuar-se les mirades, i al

tombar la cantonada del carrer, la noia abraçà al noi i es posà a plorar.

-No pot ser, cosins germans... - Va xiuxiuejar.

No sabia si es sentia més malament per haver descobert ser familia directa

del seu comany o el fet de no haver sabut res de tot allò fins aquell moment.

El noi apartà la noia. Ella mirava a terra. Li alçà la cara fins a quedar-se a

l'alçada dels seus ulls. La noia seguia plorant.

-Escolta'm, potser el millor serà que ho aclarim amb els pares...

La noia s'eixugà les llàgrimes que li lliscaven galta avall.

-Si...

-Me'n vaig cap a casa.

-Pujo amb tu.

Durant la caminada fins a l'estació no es van dir res.

Van pujar al tren, el paisatge que passava semblava omplir el buit de

paraules, tots dos tenien la mirada perduda.

Cardedeu. La noia s'aixecà i el noi li anà al darrera.

Es van despedir a la porta.

-Et trucaré...

-D'acord...

A cada pausa es feia un silenci incòmode.

-Martí... - El noi se la mirà- T'estimo.

-Jo també Eulàlia, jo també.- I es tancaren les portes del vagó.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Leneta

Leneta

8 Relats

7 Comentaris

9198 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:


"...sent l'energia

i accepta la vida amb honor,

prent-la a conciència i VIU!!

Res és per sempre..."








En David va clavar l'ideal de vida de la Lena... Així doncs, a aquí sobren paraules meves!!


LeNaa!