D'una altre guerra...

Aquell dia, a les nou del matí va sonar la sirena i vam haver d'anar tots corrents, cap a ca la Rita, que tenia una bodega, aïllada, i ens hi amagàvem tot el carrer. Érem unes vint persones: la Montserrat, que va perdre el marit, va agafar unes febres fatals després d'haver-li disparat a un braç i amb tres dies...; la Marta de Cal Savi, aquella tenia el fill a la guerra i cada dia baixava corrents a veure el carter per saber si li havia enviat una carta; o la Conxita, que era la fornera, tenia tres fills, dos eren a la guerra igual que el seu pare i el petit Jaume, que aleshores tenia quatre anys estava allà entre nosaltres...
Es va sentir un soroll molt fort i algú va cridar. Ja havien començat els tirotejos i eren molt a prop ara es tractava de callar i tranquil·litzar-se, quan sortíssim d'allà, contant que sortíssim, ho podíem trobar més destrossat del que estava, i si algú es trobava sense casa, hauria d'anar a viure amb una altre família.
Jo tenia quinze anys i vivia amb els meus pares, la Joana la meva germana petita de tretze anys i l' Adrià i en Lluc els meus dos germans, més grans que jo, l'un de setze anys i l'altre de vint.
En Lluc ja estava promès amb la pubilla de can Tresiundesol i l'Adrià amb la Diana una noia que era molt callada i que mai no parlava amb ningú, però a casa seva, tenien molts diners i al meu pare li va semblar bé de casar-los.
Van muntar un gran banquet, i es van casar, primer en Lluc amb la Mireia i després l'Adrià amb la Diana.
A mi quan va començar la guerra, estaven fent tractes per casar-me amb en Martí, un xicot molt bromista i simpàtic que vivia a la cantonada del meu carrer, a mi ja m'agradava, però se'n va haver d'anar a la guerra.
Tal com és d'esperar en Lluc i l' Adrià també hi eren a la guerra, i pel que sabíem eren vius. El meu pare, feia un any que havia aparegut a la llista, aquella llista...
La meva mare s'havia passat dos dies plorant, i des d'aquell dia no havia somrigut més.
Semblava que havien parat els tirotejos... Però se sentien motors de fons, devien ser les avionetes, anàvem de mal en pitjor, ara ja se sentien les bombes. L'últim bombardeig, havien desfet mig poble, i ara anaven a per l'altre mig.
-Espero que això aguanti!!!
Va cridar algú des de l'altra banda de la bodega, hi havia un nen petit que plorava i ara la Joana havia vingut cap a mi i m'agafava de la mà.
Ella ara també començava a plorar, la vaig agafar i vaig seure a terra posant-me-la entre les cames i li vaig repetir, com ja li havia dit moltes vegades, que aviat acabaria, que no es preocupés. Tot i que fins i tot a mi em costava de creure i em penso que ella m'ho notava amb la veu però, m'agafava fort, i feia veure, com jo, que sí que s'ho creia.
Ara feia una hora, que no se sentia res, però ningú s'atrevia a sortir.
Em vaig aixecar i li vaig donar la mà a la Joana fent-li el gest perquè també s'aixequés, em vaig dirigir cap a la tapa de la petita bodega i vaig obrir-la, estava tot ple de fum i pols, vaig sortir cap a fora semblava estar tot en ordre, rere meu venien tres joves més, la Judith, la Laia i la Florència, totes tres ens vam dirigir cap al capdavall del carrer, i allà si que es notaven les destrosses, una de les bombes havia caigut molt a prop i Cal Porro era tot runa, vaig veure sis o set persones a l'altra banda de carrer feien el mateix que nosaltres.
Ens en vam tornar al refugi i vam ajudar a sortir a tothom, vaig esperar a la Joana i a la mare i ens en vam tornar totes tres cap a casa.
Les cassoles havien caigut a terra, pel trontolleig de les bombes.
La mare es va posar a plorar i jo em vaig endur la Joana a l'habitació.
Estàvem en la mateixa habitació, perquè a les nits a vegades havíem de sortir corrents per amagar-nos dins la bodega, i així anàvem més ràpid.
Al cap d'una estona va entrar la mare a l'habitació i ens va dir que hi havia missa de dotze, ens vam posar la mantellina i vam anar cap a l'església.
Una noia poc coneguda plorava i tot de dones al seu voltant la miraven i la consolaven, vam entrar a l'església, més que església era una petita ermita que hi havia a una plaça, i era on havien traslladat el mossèn, per perill a que bombardegessin l'església.
Va començar cantant les absoltes, per algun mort desconegut durant el tiroteig i després va prosseguir la missa, ara era quan la gent es passava d'orella a orella qui havia mort:
-La Margarida de la plaça, em va dir la senyora del costat, i jo li vaig passar a la mare perquè ho digues a la Conxita que era qui tenia al seu costat abans de la Joana, però a ella no li dèiem, la posava molt neguitosa; el petit de Can Carneu, un altre i un altre, al final es va acabar la missa, com sempre la mare va mirar quants diners ens quedaven, cinc pessetes, en teníem prou per anar a buscar un bocinet de pa, això si teníem la sort de trobar-ne, si no, ens quedaríem sense menjar res.
Ja estàvem acostumades si un dia menjàvem l'altre segur que no ho fèiem.
Aleshores va sonar el timbre de casa, era el carter, i portava dues cartes una era d'en Lluc i li vaig donar a la mare, i l'altra estranyament era per a mi, la vaig obrir i hi deia:

Divendres 19 de març de 1939

Estimada Marta:
Ara mateix sóc a Miravet, al mig de la batalla, m'han dit que aviat podré tornar a casa i no podia esperar mes temps a dir-t'ho. T'escric aquesta carta per saber si et vols casar amb mi tan bon punt torni. Espero que la resposta sigui un si, i que estiguis bé aquí a Sant Celoni, jo ara sóc molt lluny però espero que d'aquí a unes dues setmanes pugui passar a veure't i que em diguis una resposta.
Petons,
Martí Casadevall
Em vaig quedar parada i la Joana que era davant meu, em va preguntar que si passava alguna cosa.
-No, no.
Tenia moltes ganes de veure en Martí, fins ara no ho havia vist però el trobava a faltar, perquè l'estimava.
Vaig anar a la cuina on hi havia la mare, amb la carta d'en Lluc a les mans, ens va fer seure i ens va explicar què li deia a la carta:
Estava treballant de metge al front, i un dia al entrar en una de les barraques que feien servir d'hospital, hi havia trobat el meu pare, estirat en un llit, li faltava una cama, però estava bé, i conscient, ens l'havien enviat en una furgoneta, que anava direcció a Girona i ens el portarien a casa. La mare ens va mirar i va somriure.
En aquell moment va sonar el timbre, vam baixar totes tres corrents hi havia uns militars, portaven el pare, i... I en Martí, en Martí i el pare venien amb una camioneta, la mare va abraçar el pare i la Joana s'hi va tirar al damunt.
En Martí em va mirar els ulls, i li vaig fer que sí amb el cap, em va agafar en braços i em va fer un petó, desprès va cridar als seus companys:
Ens casem!!!
L'endemà mateix vam anar a veure el mossèn i ens vam casar, al sortir de l'ermita, la plaça era plena de gent, tots feien cara de felicitat, bé, alguns menys que d'altres, però tots tenien un lleuger somriure, vam preguntar, que què estava passant i algú, ens va respondre entre la gent:
S'ha acabat la guerra.
1 d'abril de 1939