Martina

4 de desembre

Tot just fas 50 centimetres, però, penso en el futur, quan un dia et trobem dreta intentant posar un peu davant de l'altre, quan em vinguis i em diguis: " Tieta, em deixes aquest conte?"o la trucada de la mare avisant de que té un problema i que m'hauria de quedar amb tu aquesta nit, i jo, com sempre, remugui, però em falti temps per agafar l'abric i baixar passeig avall fins a casa teva...

La teva mare et té als braços, i et mira... Ha viscut molt, però ets el millor que li ha passat, se li veu a la cara. El teu pare no es mou del costat del llit, tal i com havia previst durant els últims dies avans del part, no s'ha de moure de casa per res, res el molesta, res l'amoina... el telèfon sona a totes hores, però, no el senten. Ells sols et miren, i riuen quan fas una mueca perquè et molesta la claror que entra per la finestra, poca d'altre banda, fa dos dies que plou sense parar.
No plores, se't veu molt tranquil·la, el part va ser molt especial, el menjador de casa teva havien muntat una petita piscina, havien vingut l'Encarna i la Teresa, en Carles, l'etern amic del teu pare, l'Eulàlia, era l'encarregada d'anar atenent als avis i amics impacients, que passaven per davant de la casa contstantment per saber si ja erets al món.

Sona estrany, però has nescut en sertmana d'exàmens, i aquesta es la meva excusa per dir-te que tens nou dies, i fins avui no he tornat a veure't. Hem baixat al vespre, amb els avis, quan han plegat de treballar.
Quan hem arribat la mare et tenia agafada i el pare seia al costat, quan la iaia t'ha agafat li has regalat un somriure a ella se li han negat els ulls. T'has quedat adormida als seus braços, i t'hem posat al llitet, però no has trigat gaire a plorar, la mare s'ha aixecat de seguida i t'ha donat el pit. Mentrestant el pare ens ha passat les fotos del teu naixement, son impressionants...