Quan la casa callava

La cridava
cada nit amb sospirs.
La cridava
cada migdia amb veu explícita.
La cridava
cada moment que podia
tenir una oportunitat.
La cridava
no per mostres d’amor,
sinó per violar-la.
La cridava
i en silenci
s’ocultava
sota la mirada
d’una pedofília.
La cridava
quan la casa callava,
quan els rellotges dormien,
quan ella encara era petita.
La cridava
i ella aprenia a fer-se petita,
a desaparèixer,
a mirar a terra
com si el terra fos un refugi.
La cridava
i el món continuava igual:
la gent, els cotxes, el sol,
ningú veia res.
La cridava
i ella deixava de ser ella,
es convertia en silenci,
en paret,
en ombra.
La cridava.
Ara
ella camina viva,
trepitjant el món
amb els seus propis peus.
I ell
ha quedat mort
dins d’aquest record,
sense nom,
sense futur,
sense filla.