Les pedres que ella no va ser

I es va casar
amb un camuflatge
que era un dimoni
que seguia els passos del diable,
de mica en mica
aconseguia fer-la petita,
sense respondre,
sense saber on era el ponent,
l'oest,
i l'únic nord era el cap d'ell.
I es va casar,
perdent-se
en el mar del no-res,
fent el dictat,
allò que creia que s'havia de fer
per ser dona.
I es va casar,
adonant-se'n
que el diable mai no canvia,
segueix les ordres del seu pare,
del seu avi,
de tots els homes amb la mirada
bruta.
I es va casar,
però va començar a obrir la boca,
a protestar,
a dir fins aquí hem arribat,
que aquest casament
no la faria pedres.
Va poder escapar-se
de l'infern
i armar-se del valor
davant la mirada bruta
i impertinent.
I es va casar,
fingint que tornava a casa
per tornar a buscar-se.