quan era petit

Quan encara no ha sortit el sol passejo per els carrers de la ciutat.
M'he despertat amb una extranya sensació d'angoixa; crec que he tingut un malson.
Estava dins d'una gran sala plena de taules i cadires de fusta, molt antigues. Hi havia poca llum i del sostre queia una gran tela de color vermell que va acabar cobrint-ho tot, donant a l'estància aquell tò tan esgarrifós. Jo estava darrera d'una porta, mig tancada, mig oberta, com quan era petit, sempre amagat. No m'atrevia ni tant sols respirar. Malgrat la solitut d'aquell lloc, el patiment es mantenia viu a cada racó, com quan era petit.