Quan em mori vull ser un xiclet

Dijous. Jo baixava rambla avall de Tarragona quan de sobte em passa un senyor pel davant i just en el moment en què ens estàvem creuant va i fot una escopinada al terra. Eeeecss... com si els meus ulls poguessin distorcionar el temps, vaig percebre perfectament a camera lenta com aquell energumen feia pujar les seves reserves salivals fins a la boca i un cop allí ho disposava a la llengua de tal manera que el super-bacó fent un gest intern i finalment obrint els llavis, va fer caure tot aquell material logístic al meu costat.

Uuaaaa!! Jo indignada, clar...

Encara no havien transcorregut dues passes d'aquella burla al civisme quan em creuo amb un noi que deuria anar per l'última etapa de la pubertat i que, altra vegada, com si hagués vist la situació anterior i li hagués fet enveja, just en l'instant en què passa pel meu costat, el paio va, i fent un gest brusc amb els llavis que em va recordar al suprunaman de l'Arare, deix anar amb tot l'ímpetu del món una mena de meteorit rosa que vaig intuir ser un xiclet.

Una altre joia d'aquesta societat (vaig pensar...)

El cas és que amb aquest intent de conciliar-me amb els meus companys de ciutat vaig tancar la meva indignació i vaig esvair aquell seguit d'imatges per donar pas a la memorització de tot el que feia uns moments, obrint la nevera, vaig veure que havia de comprar.

Dijous. Jo pujava rambla amunt de Tarragona quan de sobte em trobo al mateix lloc on no feia ni mitja hora que havien esdevingut tot aquell reguitzell d'atrocitats conductuals quan el meu instint agosarat s'apodera de la meva mirada i em fa baixar el cap per buscar els dos regals que aquells vianants amables havien dipositat a la meva Rambla estimada. Gran va ser la sorpresa quan després de recórrer lentament aquella zona no vaig trobar ni rastre de la primera de les ofrenes: l'escopinada ja no hi era!

Com podia ser que en tant sols mitja hora li hagués esdevingut quelcom a aquella substància?. Realment feia un sol que asfixiava i, apartant-me una gota que em queia front avall vaig comprendre perfectament què és el que havia succeït: el sol l'havia evaporat!!!. Emocionada pel diagnòstic que jo soleta havia sabut esbrinar (tot allò era digne d'un capítol de CSI), em proposo de buscar el xiclet rosa per si hi trobo alguna anomalia en ell i puc tornar a inflar el meu ego (tinc l'autoestima una miqueta subterrada) fent un altre diagnòstic.

Trobar-lo va ser un moment. És fàcil localitzar una bola rosa semi-fluorescent damunt d'un terra marró fluix. Però per desgràcia, al xiclet no li havia passat res. Estava intacte. El mateix lloc, la mateixa forma, el mateix color... Jo, amb un mal d'esquena esgarrifós de tant estar corbada mirant el terra, desideixo asseure'm a un banc que tenia al costat per descansar, em sentia una mica defallida (amb aquella calor...).

No havien passat ni 5 minuts de posar el cul a aquell banc quan una senyora passa per la meva zona zero, trepitja el xiclet, se li queda enganxat a la sola de la sabata i se'l endú rambla enllà.

Ostres! Quin gran moment aquell, quin gran dia el dijous, qui s'ho hauria pensat que veient aquell xiclet com s'allunyava jo tindria una revelació divina, i és que de seguida vaig saber perquè havia passat tot allò, el perquè m'havia vingut aquell interès repentí, el perquè jo ara em trobava asseguda a un banc de la rambla de Tarragona: els déus havien volgut mostrar-me amb tot aquell seguit de situacions que hi ha dues maneres de passar pel món que jo havia de saber: sent una escopinada que amb el sol s'evapora, o sent un xiclet, que no hi ha sol que el mogui, que no costa gens trobar-lo quan el busques que només es descoloreix després de mooooooolt mastegar-lo i sobretot: que després d'haver perdut tot gust, color i textura, encara té capacitat per enganxar-se a la sola d'un altre i seguir fent camí amb ell.

Sí. Quan em mori vull ser un xiclet.