Quan aprens a escoltar com plou

Uau...si amic...uau, miau :)

Quan a prens a escoltar com plou, o quan aprens a escoltar el vent, el mar,...son petites coses que ens porten a una nova dimensió sovint amagada per el brogit del dia a dia o dels nostres pensaments també...i en aquesta dimensió en on ens trobem amb el nostre jo més autèntic.

Un plaer tornarte a llegir...t'envio una fortissima abraçada

És ben curiós... jo, que les vuit hores laborals estic amb plantes i arbres, perquè sóc jardiner, i mai em fixo amb les petiteses de la natura com fas tu de forma molt romàntica. I és que jo ho veig tot en un conjunt, com un quadre i sense fixar-me en les pinzellades. I a vegades em sap greu... En canvi quan sóc dins casa passo pel passadís i toco les plantes, les miro i els hi parlo mentalment. Amb els mobles faig igual, antics i amb una història al darrere. Per contra, a on treballo, mentalment, entro en el cos, la ment i , quan hi és, la bellesa i la sensualitat dels transeünts amb els que em trobo a diari. Potser perquè tu estàs en la flor de la vida, potser ets una persona d'amors i desamors, potser només amb l' escriure t'obres al món que t'envolta... potser, potser, potser... m'ha agradat llegir-te. Nil.