Qua-trilogia més un de l´estrès

Carme, casada i amb dues filles. 52 anys.

Corre. Corre que no agafes l'autobús. Corre! Cada migdia el mateix. Si se m'escapa el primer, adéu compra, adéu Laura, i adéu dinar tranquil. Si el puc agafar, comença la marató: deu minuts comptats per a fer la compra. Si hi ha cua, adéu Laura, adéu dinar tranquil. En el cas que no hi hagi cua, marató cap a l'escola de la Laura. Tot i així, sempre li toca esperar una estona, pobreta. Llavors, sempre, agafi el primer o el segon autobús, compri o no compri, ve la marató cap a casa… però és clar, amb la Laureta. Ja ho intenta, pobreta, mentre jo li dic que corri, i veig com les seves cametes corren amunt i avall, intentant posar-se al meu pas, però és clar… li costa un esforç. Per això, desprès de pujar les escales corrent, entra corrent a casa, fent ostentació d'aquesta energia que tant li envejo, i entra cap a la cuina.
- Verdura??- em diu obrint uns ulls com plats. Jo no li responc - Jo vull macarrons, mare.
- Doncs et menjaràs la verdura, bufona. No tenim temps.
I noto que la vena del front se m'està inflant, mentre veig com arrufa el nas, i sé que em tocarà un dinar d'aquells, en els que jo no menjo, i el que menja la nena, és perquè li engorjo dins la boca, i li faig empassar després de quatre crits.
Després de vint minuts tensos de dinar, en que només he aconseguit que es mengi mig plat de verdura, i mitja hamburguesa (i això que li agrada!), després de ploriquejar i de fer-me morros durant tota l'estona, m'aixeco de la taula, i veig amb horror que com no li posi ràpid el banyador, arribarà tard a piscina. Em mira a la cara, i em diu:
- Mare. Espavila. Que encara arribaré tard a piscina.
Decideixo, que avui, es vesteixi ella. Així podré menjar una mica. Em ve amb el banyador posat del revés, i el gorro de piscina amb la mitja meleneta que porta per fora. Torna a canviar-se, aquest cop davant meu. Se'l treu, i se'l torna a posar del revés. Desesperada, m'aixeco i li poso bé.
Agafem la bossa, que vaig preparar-li ahir per la nit, i recullo els plats per dur-los a la cuina. Passo per l'habitació de la Sandra. Que buida s'ha quedat. Avui encara no he parlat amb ella. No hem tingut temps cap de les dues.
I tornem a la marató, aquest cop en direcció a la piscina municipal.
La mestra em diu que la Laura va molt bé. Sento semblar una mare desnaturalitzada, però arribo tard a la feina. Així que li faig un somriure ràpid, un petó a la galtona molsuda de la Laura, i me'n vaig corrent. Se m'escapa el primer autobús. El segon arriba tard.
Entro a la feina, vint minuts més tard del que em toca. El meu cap, em llença una de les seves mirades desaprobadores, que diuen res i tot alhora, especialment, diuen, quin desastre m'ha tocat, treballar amb una mare de família… a la meva dona, no li he deixat pas fer mai, això.
Desprès de tres hores, arreglant el que ha desarreglat altra gent de la feina (la majoria més titulats, més joves, i amb un sou més alt que jo), surto corrent cap a la piscina.
Pobreta, la Laura. S'haurà d'haver esperat per lo menys dues hores a la biblioteca del centre cívic. Però avui no he pogut venir abans. Ja saps que l'àvia està fora, i el pare surt encara més tard que jo.
I les dues, anem cap a casa, aquest cop una mica més relaxades, jo ja pensant en què els hi faré a aquest parell per a sopar mentre la Laura m'explica excitada el que ha après a fer.
Així que només arribar, entro a la cuina, obro el congelador, i sospiro, perquè no tinc gana. I no hi ha res pitjor, que haver de preparar el sopar per a dues llimes exigents, quan no tens gana. Miro el rellotge, i decideixo banyar a la petita. Sona el telèfon, és la Sandra. Parlem quatre paraules.
Quan vaig cap al menjador, me la trobo, asseguda al sofà, amb les sabates brutes trepitjant-lo, mirant la tele atentament, i tot el seu voltant ple de coses escampades: la bossa, oberta i amb la tovallola sortint, la jaqueta del xandall…
L'envio a la banyera, entre romanceja i mentre juga dins la banyera vaig a començar a preparar el sopar.
Quan ja gairebé està, sento la porta del carrer, i me'n recordo de la Laura. Deu estar arrugada com un cigró. Trec el cap pel lavabo, mentre vaig cap al passadís a rebre a en Carles, i veig que hi ha hagut una mena de fuita, tot el bany està ple d'aigua, i està arribant al parquet. Me'l bufarà tot….
En Carles, em fa un petó a la galta, mentre em pregunta com m'ha anat el dia. Avui tampoc he pogut anar al gimnàs. Està cansat, després de tot el dia fora de casa. I ara ve la part més dolça del dia. Sopar (aquest cop la Laura s'ho menja sola, li agrada) i a dormir. Mentre la Laura s'adorm, mirem una estona la televisió, de vegades parlem, de vegades no en tenim esma, però és igual. Per fi estem junts. Però quan en Carles comença a roncar, el desperto i anem al llit. Ja comencem a agafar el son, quan sento unes passetes corrent pel passadís. La porta que s'obre. Un petit embalum pujant al llit.
- Puc dormir amb vosaltres? - ens diu la Laura amb la seva veueta estrident de quan "parla fluix".
Ens fem els adormits, però ens separem una mica, perquè pugui posar-se entre els dos, sinó caurà del llit. Quan ja gairebé estic adormida, sento un petó d'aquests humits a la galta, i la veueta de la Laura a cau d'orella, que en un sospir, abans d'adormir-se que diu
- Mama, t'estimo.
I aquest moment. Només aquest moment, em fa oblidar que demà serà igual que avui, i em fa sentir feliç. Molt feliç.


Carme, 67 anys. Àvia per sobre de tot

Jo creia que això d'estar jubilada, de ser una àvia en l'edat d'or, seria molt més relaxat. Però és que, aquest temps, l'avui en dia, no em deixa!
No puc evitar, sentir nostàlgia d'aquells temps. En que jo, era petita. I només menjàvem pa amb formatge. Perquè el meu pare era molt previsor, i no ens va deixar menjar a la cabra. Perquè en època de guerra, no t'havies de menjar als animals. Cadascun tenia el seu servei. I, mentre anava a dormir amb la panxa buida, somiava. I sabeu que somiava? Que podia volar. Que podia volar a algun d'aquest país meravellós que explicava la gent d'ultramar. Que podia moure'm amb llibertat, per l'aire, sense ser vista… I no puc evitar sorprendre'm, de com t'acostumes a les coses bones. Tot i que jo, he procurat no acostumar-m'hi gaire. Per això, a vegades les meves filles, la Carme, i l'Anna, em renyen.
Perquè diuen que, amb la pensió que cobro m'hauria de donar més gustos. Que podria portar roba, que no fos tant negra, perquè ja fa molts anys que vaig enviduar. Que si vulgues, podria anar més sovint a la perruqueria, i donar-me algun toc de color al cabell. Que em donaria alegria. Però a mi, ja m'agrada, el meu cabell blanc. I a la Laura, també. I fins i tot, diria, que la Sandra, el troba a faltar, el meu cabell blanc.
Però això, no és res. Perquè ara, hi ha telèfons mòbils. I les mares, com la meva filla Carme, treballen. I els avis, hem de fer de pares als néts. No me'n queixo pas, no, n'estic contenta, de cuidar a la Laura. Però… però estic cansada. Perquè ja sóc gran. I ja he fet de mare a dues filles, sense pare. I ara haig de fer un altre cop, de mare sense pare a la petita Laura. Pels matins, el metge no em deixa. Em fa anar a recuperació d'aquella caiguda tant tonta que vaig tenir baixant les escales. I a les tardes, segueixo, diria jo, fent exercici, encara més que pels matins, cuidant a la Laura. Fent-los el sopar. I de tant en tant, fent la bugada. Perquè la Carme, ha d'estar molt cansada.
El que més m'agrada de tot plegat, és la llibertat que es respira. Per exemple, la Sandra. Que n'és de valenta, marxar a una ciutat nova. I en avió!
Quan jo era petita, els avions, només servien per a llençar bombes. I ara, t'apropen, en poca estona a qualsevol punt del país!
Sempre somio, quan estic sola a casa, al vespre, que puc volar. Com quan era petita. Però sense avions… buf! La veritat, és que aquests trastos, no s'assemblen gens ni mica, al concepte que jo tinc de volar…
Però ara, mentre veig les coses cada cop més petites, i com aquest trasto, que em semblava tant sorollós i rude des del terra, s'alça amb una força i amb una suavitat alhora, increïbles, i mentre veig, com, els núvols, vistos des del damunt, són tal i com sempre havia imaginat, i em quedo meravellada amb aquest cel tant blau, i somric, agraïda, perquè la Sandra, ha pensat en mi, i perquè tinc unes ganes boges d'abraçar-la, només per això, em vaig deixar convèncer per pujar a aquesta llauna amb ales.

Sandra, 25 anys. Ex estudiant.

Quin infern. Quina calor que hi fa aquí. A casa per lo menys hi tenia aire acondicionat. I una àvia que em feia la bugada, em preparava el dinar, em…. Com la trobo a faltar.
A ella i al pare. Potser més a ella, el pare no estava gaire per casa.
Però no puc tornar. Avui l'hauria de trucar, però no li puc dir com em van les coses. Perquè voldrà que torni. I jo no puc tornar a aquella ciutat.
Perquè tot són records, records de l'any passat, i d'ell. I m'entristeixo molt, cada cop que hi penso. Perquè encara no puc recordar ni com vaig acabar la carrera. Ni com va començar la meva història amb ell. El que sí que puc recordar, perfectament, és com va acabar. Amb un engany. I en com em vaig sentir de perduda. I en com vaig fugir a aquesta ciutat, amb l'excusa de que aquí tindria més oportunitats.
Com n'estava d'enganyada.
Estic perdent la noció del temps, quants dies fa, ja que m'estic recorrent la ciutat, sense saber ben bé què fer? Per lo menys, m'ha sortit aquesta feineta. Econòmicament m'ajuda, em permet viure bé. Una mica immersa en els meus records. En la Laureta, que segur que ara no la cridaria tant. Però l'any passat estava nerviosa. En l'àvia, i les seves cures de "salut", perquè em veia molt prima… en els seus consells savis… i en el Toni. Però cada cop que hi penso, m'obligo a fer altres coses. Coses que m'obliguin a no pensar.
Com intentar autodeprimir-me amb el resultat d'acabar-la. Em pensava… esperava, que em plourien les ofertes de treball. Si més no, que podria, e
ncara que fos buscant molt, trobar alguna cosa. I aquí em tens, fent d'ajudant de delineant d'un delineant d'un arquitecte ric i pedant, que no sap res.
I és que és un moment… difícil.
Perquè, per primer cop en la meva vida, estic completament sola. I depenc només de mi. I tinc moltes responsabilitats. I és un pas, com un pas, cap a l'abisme, cap a ser adulta. Perquè, de fet, ara, ja m'hi sento, d'adulta. Però no puc oblidar tant fàcilment, com cuina l'àvia, com em renta la roba, com em feia petóns al front, quan estava malalta, per saber si m'havia pujat la febre…
I com a adulta, haig de prendre decisions.
Decisions, com quedar-me. Com fer-me aquesta ciutat, aquesta gran desconeguda, meva. Com començar a no quedar-me a casa, tot el dia, rumiant, i autocompadint-me de la mala sort que he tingut no trobant una feina del que penso que és el meu nivell. Com seguir buscant, seguir lluitant per una feina de la que és el meu nivell.
I trucar a la mare. De fet, la vaig a trucar. Intercanviem quatre paraules. Em diu, amb la veu accelerada si estic bé, si va tot bé. Li responc que sí, i llavors, en cinc segons, em deixa anar totes les preguntes de l'interrogatori: menjar, amics, feina, diners? Em fan falta diners? Li dic que tot està bé, desitjant penjar el telèfon. Sento la televisió, la Laura deu estar mirant dibuixos. Li dic que no la cridi, que la deixi estar mirant la tele, que ja hi parlaré un altre dia. Li envio un petó, i li penjo. Per fi.
I veig que haig de convertir el meu dia, en un dia de veritat. Que el visqui jo, no la meva ment, fent-se crítiques autodestructives. Deixar d'anar de casa a la feina, i de la feina cap a aquesta casa, que per cert, no m'agrada.
Apuntar-me a un gimnàs, intentar… intentar fins i tot relacionar-me amb la gent. Amb la gent de la feina, per exemple….
I saps què? Saps què? He decidit, pagar-li un bitllet d'avió a l'àvia. Un d'aquests baratets. Ella mai ha volat. Ella mai ha anat amb avió, ho sabies?


Laura, 5 anys. Futura nedadora olímpica.

Aaaai, tant de bo fos tant fàcil estar a la banyera, com ficar-se en el mar.
Avui tinc piscina. Ja porto nerviosa tot el matí, a l'esplai. Perquè encara no sé nedar del tot. Falta poquet, però no del tot. A sobre, la Maria, s'ha enfadat amb mi. I estic molt trista, perquè, com que ha sigut culpa meva, no li puc explicar a la mama. Perquè li he dit, que a en Pau li agrado jo, no ella, i que el deixi estar. Perquè en Pau, és el meu millor amic. I ella era la meva millor amiga. Ara ja no, perquè està molt enfadada amb mi. I això que no sap que li he dit una mentida. Però és que és tonta! Perquè el convida a ell, a jugar a casa i a mi no. I és per això que no li puc dir a la mare què ha passat. I aquesta mentida, em perseguirà, demà, i demà passat, i l'altre… perquè els veig cada dia a l'esplai.
Menys mal que ja gairebé és l'hora de dinar. Suposo que m'hauré de quedar una estona a classe, fins que arribi la mare, perquè l'àvia se n'ha anat uns dies, a veure a la Sandra. Jo també tinc ganes, d'anar a veure a la Sandra. Tot i que això de l'avió, no m'acaba d'agradar, però el pare, hi va sovint, amb avió, i no li ha passat mai res.
Però no em fa res, quedar-me a classe una estona, perquè hi ha més nens que s'hi queden, els que es queden a dinar, i també per la tarda, com la Maria. Però jo aquest any, volia fer piscina per les tardes.
Mira, ja ve la mama. És la més maca del món, gairebé sempre somriu. Menys quan s'enfada. Ella i la Sandra, tot i que la Sandra no somriu tant. La mama diu que és l'edat.
Ara ja correm cap a casa. Tinc una gana! Segur que avui hi ha macarrons. Segur, segur, segur. Perquè m'agraden molt, i la mare ho sap.
Quan arribem corrent a casa, entro a la cuina… ffff, verdura.
I ara cap a la piscina. Estic una mica nerviosa, però potser avui m'ensenyin a nedar amb el cap dins l'aigua. N'haig d'aprendre. Perquè així, el malson, em deixarà de fer por. Perquè cada nit, hi somio. Jo, en una platja, gran, on no hi ha ningú, només un mar fosc i amenaçant. I de sobte, una onada gegant… que just abans d'arribar a mi, s'atura davant meu, com una cascada gegant… i el pitjor de tot, és que sé que algun dia em caurà al damunt. Per això em vaig voler apuntar a piscina, per aprendre a nedar. Perquè així, el dia que caigui, podré nedar cap amunt, amb el cap dins l'aigua, però podré arribar a la superfície, i em tocarà el sol a la cara, com quan a l'estiu estic a la platja amb els pares, i no passarà res.
I quan tornem de la piscina, toca sessió de banyera. Aigua, aigua i més aigua. Però aquesta m'agrada més, perquè hi jugo, i m'entreno, i aquí puc posar el cap dins l'aigua sense cap mena de por.
Després sopem, i el pare em posa a dormir. Però a mi m'agradaria quedar-me amb ells. Perquè ara ja estem tots a casa. Menys la Sandra, que està a casa seva i l'àvia, que també està a casa seva, o potser ja està a casa de la Sandra, però els pares sí que hi són.
Tinc por d'adormir-me, perquè encara no sé nedar amb el cap dins l'aigua, i sé que somiaré amb l'onada, però no vull que caigui, almenys fins que estigui preparada.
Així que, quan sento que els pares se'n van a dormir, me'n vaig amb ells. Perquè, si cau l'onada mentre estic amb ells, no passarà res, perquè el papa i la mama, neden com peixos, i em trauran de l'aigua de seguida. Per això els estimo tant.

Carles, 55 anys, advocat.

Buf. Estrès, estrès i estrès. Això és el que em reporta tenir el meu propi bufet d'advocats.
Però encara estic prou satisfet. Perquè, els estic donant, a la meva dona, a les meves filles, i fins i tot a la meva sogra, la vida que jo no vaig tenir mai.
No puc negar, que a vegades sento certa enveja d'elles. És el que té, estar rodejat de dones: totes saben viure millor que tu.
Començant per la meva sogra: aquesta sí que viu bé! Està jubilada… desprès de no haver treballat mai. I té tot el temps que vol, per a fer el que vulgui. Per exemple, ara, se'n va a veure a la Sandra, la meva filla gran. Aquesta és una altra. Desprès d'una vida d'estudiant de lo més idíl·lica, sense treballar, anant a festes, i tenint tot el que li fa falta només amb demanar-m'ho, se'n va a viure a una altra ciutat, a buscar-se la vida. Aaaah, si jo hagués tingut tantes possibilitats com ella… i la Carme tampoc es pot queixar. Una feina d'administrativa de poca responsabilitat, amb un horari que li permet veure a la Laura tant com pot. I de la Laureta? Què en diré. Si té cinc anys! A més un caràcter que envejo. Com per exemple, això de la piscina. L'altre dia, quan la vaig portar a dormir (el segon moment més dolç del dia), em va confessar, que havia insistit tant en fer piscina, per poder remuntar l'onada del seu malson. I és per això, que avui, quan ha vingut al llit, i m'ha fet un petó humit a la galta, i s'ha ficat al llit entre la Carme i jo (espatllant el primer moment més dolç del dia), no li he dit res. Perquè vull estar allà, el dia que li caigui l'onada al damunt. Vull veure com la remunta, com un peixet, en contra del vent i el fred.