Punt i principi de viure sense tu.

En aquests dies de ningú la rutina sap a multitud, la distància és un desig, i no hi ha remet que valga quan la correspondència s'ompli de notes de suïcidi pròpies, inventades, és clar, a través d'aquest conte que tant em vaig esforçar a imaginar, dibuixant cicatrius sobre un personatge, tacant les sabates: posant-li un toc amarg de saliva en cada frase alguns errors saben millor que molts encerts. Vaig aprendre a copiar la signatura de tots els meus profesors per signar els meus propis justificants. Després ho vaig disfressar d'ego, li vaig posar derrotes, vaig torçar el gest entre paraules i vaig plorar uns pocs esquinçaments amb els quals poder jugar a les medalles. Tremole en intents d'honestitat i casi casi resolc els meus propis interrogants sense fer aquest pas més que m'hauria fet besar la lona. Les distàncies curtes se'm fan llargues ara que llegeixo en la meva ànima algunes línies d'altres. Tot és un susceptible de imperfectes que comencen amb un potser i acaben amb un NO tan immens com un niu d'excuses i causes. Vaig tenir por del insomni i vaig tractar d'imitar alguns somnis, contes de baves que agafava amb filferros per portar el somriure per bandera cada matí. Puc dir, sense tindre que baixar la mirada, que aquells malsons van ser els meus claus cremant, i tan fort em vaig aferrar que encara conserve alguns callos d'imitació a la mà, trets marcats en els ulls i un estil de desimboltura que he tractat d'adaptar a totes les pors que em corroeixen. Així, remarco en cada casella el nombre de cada dau, cada vegada que puc em faig trampes i vigile els meus simulacres per quan vingui època de precipicis. De vegades afirme sense mirar-te a la cara, submergida en aquest món de fangs i fangers on fingir és l'única opció possible, on viure sol deixar-se per a una altra cita. Però és que no sé si aquests buits que li surten als dies són plenables d'alè o necessaris per agafar aire, en el fons el que passa és que no entenc gran cosa i li busco la lògica en lloc de buscar la poesia. Ho deies pel carrer buit de fons: "el món està boig, però té els seus moments ... "

i jo et mirava
i tu somreies.