Prou amor!

No sigueu tan romàntics, home! No em parleu de l'amor. Ai, l'amor! Aquest invent tan malèfic i encisador alhora, tan perversament bell. Això sí que és una droga. I ara te'n riuras, però tu també saps com n'és de fantàstic, navegar amb el vaixell de l'amor. Deixar-se portar. I millor si és a tota vela. I millor si l'altre tripulant és a bord. Sentir-te perdut en la immensa mar blava, i no veure ni un bocí de terra al vostre voltant: el sol sobre els caps i la pell resseca del vent i la sal. Però tant se val tot plegat, perque la sal acaba essent dolça i les postes de sol son bellíssimes a mar obert. I oblides que com més t'endinses a l'oceà, més salvatge acaba essent la tempesta final i més dolorós el naufragi.

No sigueu tan romàntics, home! No em parleu de l'amor. Navegueu sense por, a tota vela; però sigueu vius! Sigueu vius: deixeu-vos portar lliurement, però mireu sempre al cel. I quan amenaci tempesta, fugiu sense pietat, que no necessita pas tripulants, el vaixell, per a enfonsar-se. I ja hi ha massa llàgimes perdudes al fons del mar.