El saxo

Aquest estiu, a finals de Juliol vaig anar al Teatre Grec a sentir un concert d'en Llibert Fortuny, saxofonista acompanyat del seu quartet de jazz i d'una big band de luxe. El concert va ser espectacular, espatarrant, iniciàtic, quasi místic. Surto del concert amb una certesa, una contradicció i un interrogant a la butxaca. Totes tres coses alhora.


La certesa: M'ha agradat molt el concert. Penso tornar-hi.


El problema: A part del concert, m'ha agradat molt el Llibert. El problema no és que m'hagi agradat (això és una alegria), el problema és que m'ha agradat tant que entra directament al TOP TEN dels meus amors platònics; i em suposa un dolor massa gran triar entre ell i l'actual número 1 (Marc Cartes). Decideixo que al pròxim concert d'en Llibert hi convidaré a la Gemma, que ja l'he avisada que aquest noi trencarà els esquemes de la nostra, fins ara, tranquil·la llista d'amors platònics. A veure si entre les dues en treiem l'entrellat.


L'interrogant: Quin misteri secret hi ha darrere el saxo?

M'adono que tu pots ser un noi. Un noi divertit o avorrit, un noi simpàtic o un borde. Pots ser interessant, pots ser una llauna, pots assemblar-te al Marc Cartes o tenir-li retirada al Jordi Sánchez. Tu pots ser tot això (unes coses sí i altres no, o viure en la contradicció de ser-les totes) o pots tocar el saxo. Si toques el saxo, llavors ja estem parlant d'una altra cosa. Llavors ja no estem parlant d'un noi, sinó d'un saxofonista. No es pot mirar un saxofonista de la mateixa manera que es mira un noi qualsevol. Perquè un saxofonista no és un noi qualsevol.

I no en tinc cap prova, ni aquesta sentència és demostrable. És un assumpte empíric i estrictament estadístic. Ara ja no parlo d'en Llibert, que és un molt bon amor platònic, però que no conec de res (heus aquí la gràcia i la desgràcia dels amors platònics) i tampoc parlo de tios bons ni res d'això. Parlo dels saxofonistes que conec. Parlo de nois com el Jordi, el Joan, el Pere o l'Andreu. Ni s'assemblen ni tenen res en comú, però els quatre comparteixen una certa aura que els torna propers i inaccessibles alhora, una aura misteriosa de música i de màgia, que separa el seu planeta llunyà de la nostra terrenal realitat. I amb això no vull dir que siguin millors que els altres, ni més guapos ni més llestos ni res. Són diferents. Un altre llenguatge, un altre somriure, una altra manera de veure el món. Una realitat paral·lela que, per molt que coneguis, mai deixa de sorprendre't.