Aquarel·la d'estiu

Fa unes hores que s'han apagat les llumetes dels pescadors, que ressegueixen la silueta de la costa per la nit com si fossin un vestit de lluentons. Fa unes hores que s'han apagat i ara la platja es desperta mandrosa, solitària, acariciada pels primers indicis del nou dia, per les primeres llambregades del sol.

La mar retrocedeix, poruga, i deixa al descobert un conjunt de restes marines i deixalles que la nit ha portat a la sorra. I les gavines remenen entre les restes, cercant quelcom per menjar i deixant les primeres petjades a la sorra llisa, expectant. Rera l'horitzó, el cel va esdevenint una vànova d'un blau intens i resplandent. La brisa és fresca i humida, el silenci només esquinçat pels crits de les gavines.

La bellesa de la platja a aquesta hora, abans de l'albada, és ben esfereïdora. Inabastable, immensa. Majestuosa, incorrompible. Un temple sagrat, una altra demostració de la grandesa de la natura, una altra lliçó d'humilitat. I goso passejar-hi, en silenci, sentint com les onades fresques m'acaronen els turmells i la brisa m'envolta i em fa esgarrifances a la pell.

El sol comença a fer acte de presència i, lentament, contemplo com es va definint la meva ombra sobre la sorra que s'adona, indefensa, que està començat una altra jornada per a ella. I van arribant els para-sols, les gandules i les tovalloles, cremes i banyadors. Els crits dels qui juguen i els roncs dels qui dormen. I ja no hi ha res a fer. Ha començat una altra llarga jornada d'estiu.

I les hores s'allargaran i seran eternes però tot tindrà sentit quan, altra volta, la matinada despertarà la platja nua. I la besarà en silenci sota la llum encara tènue. I la fragilitat clandestina d'aquest bes serà només interrompuda pel suau esclat de les ones a la sorra.