L'ombra dels llençols (Tema: infidelitat)

Deu tenir quaranta anys, pensa. Mai li ho ha preguntat, però tant se val. Les primeres espurnes de llum del matí es filtren per les escletxes de la persiana que ahir no van acabar de tancar. Des del llit, mig endormiscada, ressegueix amb la mirada el cos de l'home que dorm al seu costat. El mira, l'analitza mentre la llum i l'ombra juguen a fet i amagar en els plecs que comença a insinuar la seva pell, l'observa, l'escorcolla. Escolta com respira rítmica i profundament, escolta com respira, com el seu pit s'infla i es desinfla, es concentra en el cos que tant ha desitjat i que, per fi, en despertar-se, retroba al seu costat. Atura la mirada sobre les mans, unes mans amples de pell bruna i gruixuda, i recorda com, ja des de petita, s'embadalia veient-lo col·locar i endreçar els llibres sobre les prestatgeries, unes mans amples però tan delicades, una pell gruixuda però tan sensible. Recorda haver-lo espiat, de nena, entre les prestatgeries de la biblioteca del barri, intrigada per descobrir qui era l'home enigmàtic que s'amagava darrere aquelles grans ulleres, com si els contes es fessin realitat i aquell home fos un follet o un príncep. A poc a poc es va anar fent gran, va arribar l'adolescència i les angoixes, els canvis. I es refugiava entre les prestatgeries de la biblioteca, se submergia ben endins de les novel·les i volava, enllà, enllà, fugint d'un món que no l'entenia ni l'acceptava. Sovint, ells dos eren els darrers en sortir de la biblioteca. Els primers dies, en silenci. Després, a poc a poc, començaren a parlar de llibres, de literatura. Les converses començaven a allargar-se i alguns dies sopaven junts. I els minuts, les hores, lliscaven suaument i sense adonar-se'n per converses cada vegada més intenses, profundes, íntimes. Els seus dos mons, tant distants, semblaven acostar-se inconcebiblement i a poc a poc s'anà forjant un vincle tan especial com inexplicable. Arribà el dia en que ell li deixà uns poemes que havia escrit, volia saber-ne la seva opinió. Ella engolia els seus mots amb la mirada, se'ls empassava, s'envoltava de les seves paraules de la mateixa manera que començava a desitjar envoltar-se d'ell. I, en els seus poemes, tot era precipici i infinit, tot era buidor, tot negre. Necessitava salvar a aquell home, necessitava salvar-lo. I també, encara que no ho sabés, necessitava salvar-se a ella mateixa. Aquell vespre l'anà a cercar, com de costum, a la porta de la biblioteca, amb els ulls vermells i les llàgrimes humitejant-li l'ànima. Les mirades es creuaven i s'entrellaçaven com els mots dels seus poemes, les mirades que els lligaven i els apropaven. I la distància s'anava fent més curta i la tensió augmentava. I el desig, l'inevitable i magnètic desig que culminà en un llarg petó que no podien, no volien, evitar. El món girava al seu voltant i tot era tempesta i naufragi, però ells estaven plegats, i aquell petó era refugi per a la pluja. Tot s'enfonsava, però hi havia un lloc segur en els llavis de l'altre, hi havia un únic lloc segur, hi havia la darrera salvació.

Avui es desperta, després de tants meandres, al costat de l'únic home que ha estimat, l'únic home que l'ha estimada. L'únic home que l'ha sabuda entendre i comprendre. I tant se val l'edat i la família, pensa, si el tinc al meu costat. L'escolta respirar, s'ajeu sobre el seu pit i sap que tant se val tot la resta: no hi ha res que li faci mal mentre ella estigui sobre aquest pit, no hi ha preocupació, no hi ha dolor: només ell i ella, i l'infinit per a compartir.

De cop, ell es desperta i la mira: despentinada però bella, radiant. Li somriu. Li somriu en silenci. Li somriu estranyament, agredolçament. I aquest somrure és com una fiblada per a ella, el silenci perd la candidesa a què estaven acostumatsi esdevé glaçat i sec. Què passa? Perquè em mires així? Ell no gosa respondre i el silenci s'allarga i és una eternitat, una ernitat de dubtes i interrogants que l'angoixen terriblement. La mira amb dolor, els ulls se li han inflat i una llàgrima fugissera llisca galta avall. I ella no sap què passa però ara ja no vol saber-ho, ara prefereix allargar aquest instant de dubte, prefereix aturar-se, retrocedir. Què he fet malamet? I llavors ell esclata a plorar i amb llàgrimes als ulls li diu que ho sento, que sé que no t'ho mereixes, que t'he fet tant de mal. Li diu que tu ets molt jove i jo sóc tant gran. Que tinc una família i una dona. Li diu que ho faig per tu, li diu que serà millor que no ens tornem a veure. Li diu que t'estimo tant que l'amor em vessa el cor i em fereix l'ànima. Que això nostre no funcionaria. Li diu tot això, es vesteix i se'n va. Fuig. Fuig d'ella, fuig de les ganes de viure, fuig de la passió, de l'amor, del desig. Després de tant de temps d'estimar-se, després de comprtir-ho tot, després d'ensenyar-li el camí cap a la felicitat, l'escletxa que la conduirà al futur, després de tot això, fuig. Fuig com un covard. L'home que tant li havia parlat de llibertat, l'home que l'havia ajudada a ser valenta, l'home que li havia obert els ulls de l'amor ara fuig i ni tan sols li mira els ulls, ni tan sols li fa un petó. Fuig com un lladre. Ni tan sols li diu adéu. Fuig dels seus propis sentiments, fuig dels seus propis desitjos, fuig de l'esperança. Fuig de la noia que li havia fet recuperar la il·lusió, de l'única persona que havia aconseguit donar sentit a la seva vida, fuig del sentit de la seva vida. Fuig d'ella i, sense saber-ho, també fuig d'ell mateix. I ella roman així, ajaguda, la ment en blanc i la mirada perduda en l'infinit. Un infinit que havien de compartir i que ara és un abisme solitari que l'engoleix i l'empresona.