PROHIBIT

Un relat de: Materile

PROHIBIT


Des d'aquell turó es veia un camí que travessava un bosquet i al bell mig emergia una finca modernista envoltada d'un jardí. Unes majestuoses escales portaven cap a la porta principal de la casa. Un estany donava amplitud al jardí, i una pèrgola amb bancs convidava a la intimitat.

La Clàudia havia nascut en aquella casa. Aquelles parets i aquell jardí guardaven els seus més íntims patiments. El seu pare havia estat militar i la seva mare era una coneguda pintora. La Clàudia sempre havia viscut envoltada i vigilada pel servei de la casa; jugava amb el xofer, amb el jardiner... i tenia les seves professores particulars

Va créixer amb una mirada trista i malenconiosa que feia patir. Era guapa i intel·ligent. Quan encara era una nena, els seus pares feien festes, i ella era la gran concertista de la família. Les notes del piano expressaven els seus sentiments amb tanta força que les invitades havien de treure un mocador per dissimular-ne les llàgrimes: l'emoció envaïa l'estança en aquells moments únics; fins i tot els homes deixaven de parlar de política i d'economia. Amb el temps, els pretendents es multiplicaven.

Ara ja era casada, però una ombra grisa acompanyava la seva mirada: la Clàudia guardava un secret que no la deixava viure.

Va arribar el dia tan esperat per tota la família: finalment, aquella casa s'ompliria d'alegria amb l'arribada d'un hereu, i dels ulls de la Clàudia brollaria la felicitat, una felicitat condemnada.

El part va ser complicat. Les hores següents van ser decisives en la seva vida i en la de la seva família. No parava de desvariejar. La seva boca s'obria per cridar: "nooo!, la meva mare és bona! No, pare!". Va recordar una nit que havia anat a la casa un home que tot sovint era allà per parlar amb la seva mare: era el marxant que se'n duia els quadres. El seu pare no el podia veure, no li agradava; per això la mare hi quedava quan el marit no hi era. Però aquella nit el seu pare va arribar abans i el va veure. La Clàudia era a la seva habitació i va sentir una forta discussió que la va empènyer a sortir-ne. Va veure com els dos homes es barallaven i s'escridassaven, va sentir un tret i va veure com la seva mare queia. Ja no recordava res més.

No va veure mai més la seva mare. El seu pare va estar un temps fora i els criats van atendre la nena. No la deixaven anar a les golfes a jugar com sempre havia fet. La porta era tancada amb clau, i li havien dit que si hi anava, s'hi quedaria tancada per sempre més perquè la porta ja no es podria tornar a obrir. Sovint passava temporades a casa d'una tia seva que vivia a França, i s'oblidava de les golfes.

El seu pare va morir dos dies després del naixement del seu nét.

Quan es va haver recuperat del part, va tornar a la casa paterna. Tot estava igual, fins i tot els criats. Va repassar la casa amb parsimònia. A poc a poc li van venir a la memòria tot de records: quantes vivències! Li agradava veure com la seva mare pintava i cantava baixet i, mentrestant, ella jugava amb les pintures i s'embrutava tant com podia.

L'endemà, va tornar a la casa; hi havia de trobar uns documents. Va regirar pel despatx i totes les altres estances, però no va trobar el que buscava, i va pujar a les golfes. La porta era tancada, el cor se li va disparar i bategava amb força, la mà li tremolava, però va pensar que ho havia de fer. Amb una agulla del cabell va aconseguir que el pany cedís, i hi va poder entrar. Mentre buscava els papers va sentir uns gemecs que vénien d'una habitació que hi havia al fons. Va obrir-ne la porta i, va veure un armari, una tauleta, una finestra i un llit. Ajaguda al llit, hi havia una dona gran que de seguida va reconèixer: era la seva mare. La dona va fer un xiscle quan la va veure i va dir: "la meva nena...".

La Clàudia va trucar al seu marit, a qui va explicar el seu descobriment que no hauria estat possible si ella no hagués infringit l'ordre de prohibició del seu pare. Les llàgrimes li corrien avall com si ja sabessin el camí d'aquelles galtes; una pell acostumada a rebre la salabró de les seves llàgrimes.

Una ambulància es va endur la seva mare a l'hospital. Hi va estar un any fins a recuperar-se. La policia va esbrinar tot el que havia passat el dia de la discussió. Durant el temps que va visitar la seva mare a l'hospital va descobrir moltes coses que la seva mare, amb molta tendresa i dolor, li va anar explicant.

El seu pare havia ferit el marxant i havia tancat la seva dona a les golfes perquè no pogués explicar res a la policia, la humiliació hauria estat insuportable. El marxant no va dir res a ningú per por que descobrissin les seves estafes amb els quadres, i la seva mare va restar reclosa en aquella petita habitació de les golfes cuidada per gent externa a la casa.

La Clàudia va intentar refer la seva vida i que tot quedés en records. Ara tenia una mare a qui atendre, un marit que l'estimava i un gran tresor: el seu fill.

Materile


Comentaris

  • Un altre[Ofensiu]
    Josoc | 28-03-2011

    atac contra una dona. Et diria que m'ha agradat i fora veritat com a relat, però no pas com a fet, oi? No sé si m'explico!

  • Vida i vides[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-03-2011 | Valoració: 10

    La narració que vas publicar inclou més d’una vida, de fet: la d’una dona que va ser mare i després, presonera; la d’un marit amant, que després va ser carceller fins a la mort; la d’una filla, que va ser nena i ara és mare; la d’un home que per por, va ser encobridor d’un delicte mai delatat; la d’una criatura, que tot just s’enceta, però que ja carrega amb ombres alienes.

    Potser un cop més, la literatura demostra que cap vida transcorre aïllada, sense influir en la dels altres... És un bona lliçó, molt a tenir en compte!

    He llegit atentament aquest relat teu, que parla de mares i filles, és a dir, de dones... i d’històries familiars, de records, d’un piano, i de discussions... i de prohibicions, de bogeria potser, de present, de futur, i tresors... i crec que la meva proposta de lectura és, més que clara, evident: NINA DE NEU
    De la mateixa manera que la teva Clàudia, hi trobaràs una dona que ha decidit refer la seva vida amb el que té, i deixar reposar els records allà on els pertany: en la memòria i no en el present.

    Tots hem de continuar caminant, sense permetre que els fantasmes del pas ens impedeixen avançar, oi? som.hi, doncs, cap al futur, que ens espera...

    T’envio una abraçada bona de veritat,
    Unaquimera

  • ja he tornat!!!![Ofensiu]
    joandemataro | 08-06-2010

    perdona, si t'he fet patir..és que no estic passant un bon moment...però intentaré recuperar-me ben aviat...Sobre tot sabent que hi ha gent com tu que ha posat confiança en mi.... mira a l'apartat de la meva biografia i veuràs...
    un petonàs
    joan

  • gràcies pel teu contacte i.....[Ofensiu]
    joandemataro | 07-06-2010

    fins una altra

    joan

  • gràcies pel teu contacte i.....[Ofensiu]
    joandemataro | 26-05-2010

    espero impacient més relats teus...ànim!
    una abraçadota encaixada
    joan

  • et segueixo llegint...[Ofensiu]
    joandemataro | 25-05-2010 | Valoració: 10

    i he trobat que has fet un relat amb unes paraules molt ben mesurades per descriure els ambients i els sentiments i la trama , que és un misteri fins el final, fa que la història vulgui ser llegida... Et felicito.

    una abraçadeta encaixada
    et convido a llegir: La papallona sense ales

    fins ben aviat
    joan