problemes de confiança

En Mob té dos fills. Una nena i un nen. La nena té un parell d´anys llargs i el nen té pocs mesos de vida i encara no té prou pesquis. Només menja, dorm i caga. Comença a riure i al Mob li cau la baba de veure´l riure, això si. En Mob s´estima molt els seus fills però darrerament però té molts dubtes al respecte, li trontolla la confiança. La seva filla només vol estar amb la seva mare, la Mam. Així que la Mam va a comprar, tot són plors i crits de la nena que vol anar amb la mama, així que la Mam va a buscar el cotxe o marxa cinc minuts al pis de dalt, tots són rebequeries que no es vol quedar sola i que on és la mama.
"-Sola, què vols dir sola?" pensa en Mob per ell mateix. "-Quins collons!! Que no et quedes amb mi? Que no sóc res per a tu? Una mica de tacte, nena". Això en Mob no ho porta gens bé, tot al contrari.
En Mob, si el puguéssim veure per un forat, és un pare prou correcte. Porta la nena al parc, la dutxa gairebé cada dia, li dóna de dinar i sopar gairebé tantes vegades com la seva mare, li cura les ferides si cau, li explica contes abans d´anara a dormir...però no hi ha res a fer, la nena vol la seva mare i la resta són òsties.
Això fa emprenyar en Mob però alhora l´entristeix i el fereix. L´emprenya perque tot i intentar trencar la imatge típica del pare que passa una mica de l´educació dels fills i es dedica a mirar-se el melic ja que això és cosa de dones, no aconsegueix reixir en el seu objectiu i la seva filla el té com una segona opció. Ha deixat de banda les seves distraccions habituals per centrar-se en l´educació dels fills, s´hi dedica tant bonament com pot i res. Això li fereix l´orgull i per això s´emprenya. Ell, que és un professional prou valorat a la feina, capaç de tirar endavant projectes d´importància i de gestionar-los amb èxit, no aconsegueix captar l´atenció i la predilecció de la seva filla. I no ho fa per egoïsme, no considera la seva filla com un projecte a assolir més, al contrari, realment se l´estima, ho fa voluntariós, ho fa de tot cor perque vol arribar a ella i que ella el vegi igual que veu a la seva mare. Però no ho aconsegueix i això l´entristeix.
"-Pot ser que sigui incapaç de ser un bon pare?" Pensa. "-Crec que faig el mateix que la meva dona però no hi ha res a fer. Potser no sóc prou afectuós? Diuen que els nens retornen allò que reben, que són absolutament sincers. Si jo rebo aquest rebuig de la meva filla és que no li puc trametre aquest amor que li tinc. No sóc un bon pare. No tot s´acaba en explicar contes i posar-li una tirita quan cau al terra. Deu fer falta alguna cosa més que no tinc, intangible, una capacitat per trametre amor, confiança de la que estic faltat. Potser que no l´estimi realment, que hagi decidit tenir fills perque és el que toca a aquestes alçades de la meva vida i que ella vegi, detecti, aquesta manca d´absoluta convicció que la vull i que l´estimo? Potser que em vegi el llautó? Potser que jo tingui una vena als ulls i ella no? Quin greu que em sabria. No vull que sigui veritat".
Quan va néixer li van dir que les nenes són del pare, que es passen tot el dia enganxats als pantalons del pare. Per ell mateix això li va agradar, el va fer content. "Que bé!! serà la meva nena, la meva filla i anirem plegats arreu. Quina il·lusió". Trista realitat allunyada de la desitjada i volguda predicció. I el pitjor del cas és que també té un nen. "-Què passarà quan creixi?" Pensa. "-Passarà el mateix, segur". A sobre li van dir que els nens són de la mare.
No sap què fer ni com actuar ja que ha fet tot el possible per ser un bon pare. Si la pegués, l´escridassés, si fos un malparit, almenys sabria d´on vé la cosa. Podria deixar de fer-ho o continuar sent un podrit però no és el cas. Això és el pitjor de tot ja que aquesta incapacitat de trobar l´arrel del problema li genera desconfiança, no sap com actuar amb la seva filla, com passar l´estona amb ella. Està tens, nerviós i a la mínima salta i perd la paciència. Sap que això és dolent perque la seva filla encara se n´allunyarà més però no ho pot evitar. La manca de seguretat i confiança en allò que fa li trenca els nervis, és superior a ell. I pensa massa, barrila solucions i s´embolica encara més.
"-Passo de tot i no em complico la vida. Al cap i a la fi, per molt que m´hi escarrassi no aconseguiré res. Em dedico a mi, a les meves coses i els problemes per a qui li toquin. Jo abdico de les meves responsabilitats. Ja s´ho faran" o bé "-He de continuar insistint, he de fer com fins ara, deu ser una etapa de la vida de la nena. Ja li passarà i al final s´adonarà que sempre tindrà el seu pare al seu costat. A més hi ha el meu fill, quina imatge li donaré a ell? la d´una pare distant, gens afectuós, que ni el vol ni l´estima? Això no ho vull, mai de la vida. Prefereixo el rebuig".
En Mob està perdut, no sap cap a on ha de tirar ni com actuar d´ara en endavant. Té un problema, un túnel de baixada cap a la pèrdua d´allò que més estima i no sap com resoldre´l, com sortir-ne.