Primavera 2005

Un relat de: SANTANDREU3

Les noticies que estic llegint aquest estiu als diaris, em tenen preocupat d'una manera especial i sembla que si les escric en un paper em trec de sobre alguna responsabilitat personal. (Per allò de poder dir "jo ja ho deia...")

No és que les notícies m'arribin a mi sol, sembla que la gent les llegeix com jo, però no li donen cap interpretació especial: passen coses, com sempre i amb una visió universal, pensen que vivim una rutina accidentada, però rutinària.

Potser sóc exagerat, però el camí de les coses que passen ens acosten al que a mi em va semblant cada dia més de un molt mal borràs.

Quan era petit sentia parlar del "peligro amarillo" com una preocupant visió d'un futur ; però tan futur i tant llunyà , que no calia escalfar-se massa el cap.

I, ves per on, el despertar d'Àsia ja el tenim aquí, i això vol dir un grapat de coses i cap de tranquil·litzadora, em sembla.

Tot l'Orient està creixent a un ritme vertiginós i en pocs anys tindrà tanta o més indústria que Occident. Doblaran i triplicaran el número de cotxes, de fàbriques , de consums de tota mena i de contaminacions.

Aquest és un perill cert, però jo en veig un de pitjor: Tot el tercer món, el de la gana endèmica, fa temps que ens veu per televisió i sap que la nostra opulència ha estat conseqüència de l'espoli que hem fet de les seves primeres matèries, condemnant-los a un morir-se de fam, sense un sol bon record per emportar-se a sota terra, quan els colguin.

Ja comença l'empenta de Xina, però seguiran altres empentes, ja ho veureu . I no s'ha de ser massa visionari del futur per saber que tot aquest món que ens caurà a sobre voldrà viure com nosaltres i menjar com nosaltres. I els tècnics ens diuen que per menjar calent dues vegades cada dia tots els sers humans de compartim el planeta, s'haurien de sembrar simultàniament tres vegades tota la superfície de la terra. Ens falten camps, doncs, massa camps.

De la nostra part, el que en diem Occident, oferim un front de resistència molt dèbil davant dels que ens venen des de la seva gana i el seu rancor.

Hem sigut molt mal educats i no suportem cap inconvenient. Si ens quedéssim sense llum i sense carburants només una setmana, tot el nostre sistema de vida se'n aniria en orris.

Practiquem una democràcia incapaç de sofrir la més mínima agressió exterior i aquest sistema de govern és impossible de mantenir en temps de necessitat de decisions urgents.

S'hauran de deixar córrer aquelles inacabables discussions sobre el millor trajecte d'una via de tren o d'una carretera, amb la opinió de cada Ajuntament de l'itinerari, generalment totes contradictòries, i algú haurà de dir amb l'autoritat indispensable : "Prou".

D'entrada, doncs, no és difícil de veure que la "democràcia" que permeten practicar uns polítics que només estan pendents de les properes eleccions per no perdre vots i cadira, haurà de donar pas a un sistema més autoritari, en un equilibri difícil entre llibertat i conveniències generals..

En les històries que estic explicant, és clar que el meu punt fort son les hipòtesis . Faig deduccions amb absoluta bona fe i els que s'ho creguin i vegin algun dia que m'he equivocat de mig a mig, que no em busquin per demanar comptes, perquè no em trobaran.

Però penso, finalment, que si ningú para el carro que va baixant pel pedregar ens quedaran, com sempre, aquells sentiments marginals que son l'amor, la compassió i la caritat, que mai han pogut ser decisius però si que poden fer una mica més confortables les agonies dels que es vagin morint de gana.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer