Presto i adagio

Un relat de: nuriagau

*

      No m'ha fet una bona impressió la seva trucada. M'ha demanat que quedem a casa seva per parlar. Parlar? No fem altra cosa des que vàrem iniciar la relació. Suposo que tornarem a patir una nova crisi. El nostre problema és el temps. És curiós, hi ha persones que diuen allò de "el temps tot ho cura"; consideren el temps com a mitjà de solució. En la nostra història no és imparcial: el temps és el meu enemic i el seu aliat. En un conflicte, sempre es posiciona al costat d'un dels contrincants; en el nostre cas, està de part seva. Ella té pressa per consolidar la nostra relació, però jo encara no hi estic preparat. Li demano temps, temps per vèncer els meus temors, que no tenen res a veure amb nosaltres dos, sinó que són el resultat d'una acumulació de circumstàncies personals del passat i d'un estat d'ànim decaigut. Però ella no me'l vol, o no me'l pot, donar.

      Va massa de pressa, vol viure en poc temps tot allò que no ha fet i que creu que ja ha arribat el moment, perquè ha considerat que, en mi, ha trobat la persona adequada. Anem a diferents velocitats i això la turmenta.

Segurament les dones i els homes percebem el temps de manera diferent, devem tenir rellotges biològics diferents. Ella desitjaria que anés a una velocitat que jo no puc seguir. No responc a allò que espera de mi i això em fa sentir culpable.

      Podrà el temps ser més fort que, fins i tot, els sentiments? Creia que no, però, cada vegada en tinc més dubtes.

      Cap dels dos som coherents amb els nostres projectes de futur. Potser no val la pena allargar més aquesta agonia del present promoguda pels nostres passats. Probablement el millor és permetre que flueixin els ritmes narratius dels nostres somnis seguint melodies independents.

      Quan pujo les escales per arribar a casa seva, el cor em batega accelerando, mentre les cames, ritardando, van perdent força i decisió. Pico al timbre i obro la porta amb les claus que em va donar fa uns cinc mesos. Cinc mesos marcats per un tempo andante, que no sincronitza ni amb ella ni amb mi.

Comentaris

  • In crescendo[Ofensiu]
    copernic | 20-04-2010


    Un relat en el que el temps n'és absolut protagonista, en el que administres les pauses i els silencis amb acurada mestria. Un text que comença adagio, per continuar adagio ma non troppo, rebuscant en el significat del temps, o més ben dit, en la vivència del temps, en la diferent i personal experiència del temps en cada persona i en cada sexe. Allegro ma non troppo ens vas portant pel nus del relat, executes un pizzicatto amb gran precisió per acabar amb el resum musical d'una relació en que no sempre els instruments estan ben afinats ni sonen de forma harmònica i acompassada. Acabes amb un forte en la percussió. Breu silenci i aplaudiments. I et vinc a portar un ram de roses i et faig dos petons mentre el públic t'ovaciona.

  • El temps...[Ofensiu]
    brins | 18-03-2010 | Valoració: 10

    És curiós que els dies, els mesos, els anys...tinguin exactament les mateixes hores per a tothom, però que, en canvi, cada persona les visqui amb intensitat desigual.

    Els protagonistes d'aquest relat, tal i com tu molt bé expliques, viuen els seus sentiments amb una velocitat diferent, i això és causa de profundes divergències que poden acabar amb la seva relació.

    Un tema molt interessant i molt ben exposat.

    M'alegra veure que tornes a penjar relats, Núria!

    Una abraçada afectuosa,

    Pilar

  • Temps al temps[Ofensiu]
    Unaquimera | 16-03-2010 | Valoració: 10

    Quina sorpresa tornar a rebre un comentari teu després de taaant de temps, Núria! I quina alegria he tingut en veure que has tornat a publicar!
    Com que intento ser una mica ordenada ( ejem! ), començo pel primer que has enviat enguany.

    Veig, havent-lo llegit, que totes dues hem coincidit en el tema , si bé des de diferents punts de vista: en aquest relat, la diferència de ritmes personals com a font de conflicte queda perfectament reflectida.

    T'envio una abraçada de retrobada,
    Unaquimera