Presoner de la soledat

Atrapat en la soledat,
de la tristesa i la desesperació,
veig com amb el pas dies
minven les esperances.

Esclau de la soledat,
veig com les il·lusions,
que em lliguen a aquesta vida,
s'apaguen lentament.

Torturat per la soledat,
veig com la història es va repetint
i cada camí que emprenc
es desfà sota els meus peus.

Presoner de la soledat
em pregunto el per què
d'aquest càstig tan esquerp:
Només sóc culpable d'estimar-te
i no tenir valor per dir-t'ho.