Present

DILLUNS:
Estava inquiet, nerviós, es movia amunt i avall per la casa, apretant els punys amb energia, peró sense poder treure el que sentia, era un ofeg constant, feia com un any que s'ofegava peró aquell dia li costava trobar l'aire.
Ja no li queien llàgrimes ,las havia esgotat totes i no trobava un motiu per aferrar-se a la vida, va començar a trucar als seus amics, un per un, despullant els seus sentiments devant d'ells, sense por perqué era la única esperança que li quedava per poder descubrir el seu futur.
La Marta no contestava, tenia el mòbil apagat i a casa seva no hi era.
El Ferran li va comentar que el trucaria passats cinc minuts.No el va trucar.
El Lluís es va disculpar dient que tenia una reunió i li va fer un oferiment d'una mà salvadora peró quant s'acabés la jornada laboral.
El Josep estava amb un client important al qual esperava feia molt de temps.
El Genís el va consolar al moment, dient-li que el cap de setmana es podrien veure ja que tenia una setmaneta complicada, i que fins divendres a les vuit del vespre no li entregàven la seva llibertat.
Tots van pensar en ell, tots van patir per ell, sabien que estava passant un mal moment, peró no podien evitar les obligacions laborals per un simple consol a un amic.
DIMARTS:
El Sergi havia mort el dia anterior, les trucades entre ells van correr tot el dia, la Marta plorava desconsoladament, en Ferran somiava en retrasar el temps,el Lluís va maleir que el rellotge de l'amistat fos tant poca cosa, el Josep mai més va veure el seu amic ni aquell client tant important, en Genís esperava el cap de setmana més trist de la seva vida.
Tots van estar d'acord a recordar al Sergi com algú que mai els havia fallat, algú amb una llibertat tant absoluta que fins i tot el dia del seu suicidi ningú el va trobar a faltar perqué no hi havia cap nòmina que aturés els seus sentiments.
Tots l'estimàven.
DIMECRES:
A l'església de Sant Josep ningú va faltar, les mirades tristes de la gent que tant l'havien tractat i les paraules dolces que el Sergi els havia regalat en vida es repetien infinitament en aquell enterrament.
La casualitat o la realitat va portar al Ferran, al Lluís, a la Marta, al Josep i al Genís a fer un cafè al bar que hi havia al costat d'on havien acomiadat per última vegada en Sergi.
Tots es miràven uns als altres esperant paraules de consol, peró no apareixien, no existien.
Tant sols una veu muda, una imatge inexistent, un buit fisic, fins i tot palpable cridava feliç des d'un raconet d'aquella taula:
Gràcies amics per haver vingut, gràcies estimats per deixar tots les vostres obligacions per un amic.Ni que sigui per una vegada, no em sento sol.
Llàgrimes!-van cridar tots.
UN ANY DESPRÉS:
Tots han canviat de feina
VINT ANYS DESPRÉS:
El Sergi no hi és.