Preludi

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Vaig obrir la porta de casa. Ella esperava, com sempre, amb els llibres sota el braç i aquella enigmàtica mirada detinguda sobre mi.
Ella arribava més tard que altres dies, no sé quin inconvenient havia tingut aquella tarda, alguna qüestió de l'institut, crec recordar. Estava a punt de nevar, ho vaig conèixer pel silenci pesant del poble i per aquella olor de llenya cremada més intensa que mai. En obrir la porta, l'olor de llenya va escolar-se dins de casa i va arribar fins i tot a la primera planta, on tinc el piano.
"El tempo, vigila amb el tempo", vaig recalcar tot just començava a interpretar els compassos d'aquell preludi en el qual hi portàvem dies treballant. Al poc vaig trencar el capvespre fred d'aquell final de novembre, esbufegant i alçant els ulls al sostre, dolgut, enutjat fins i tot. Com podia ser tan anàrquica tocant aquell preludi de Chopin?
La noia no mantenia el tempo, apressava el ritme quan no era el moment, l'alentia quan a ella li semblava. Vaig fer un lament aspre, però apegalós alhora; no la volia ofendre. No sabia ni com explicar-li que havia de fer cas al metrònom, a les indicacions de la partitura, al ritme de la meva mà i a un ritme intern que havia de sentir en cada moment de la seva vida; sempre.
M'escoltava amb aquell perfil de noia grega, seriós i profund, que em feia emmudir des del dia que la vaig conèixer al conservatori. Als pocs dies de conèixer-la, la seva mare va venir a parlar amb mi per dir-me que li anirien bé unes classes particulars perquè amb les del conservatori només no la noia no en tenia prou; així vaig saber que eren del poble. La noia només va parlar per exigir-me que les classes fossin cada dijous. La vaig complaure; els possibles alumnes en el poble ni tan sols no es poden comptar amb els dits d'una mà. També la vaig complaure perquè cap alumna m'havia mirat mai amb aquella enigmàtica fermesa.
Les notes del piano tornaren a sonar tallades i insegures, més que cap altre dia, què li passava, déu meu, què li passava? Va aturar-se. Vaig separar-li els dits sense ni tan sols gosar tocar-li la pell, li vaig corregir la digitació, la positura de les mans, i vaig reiterar-li que la mà no li podia caure desmaiada sobre les tecles, mai. I que havia de fer dits, Chopin era això: dits, fer dits, i no tremolar en interpretar-lo, i que calia ser suau, els dits havien de ballar... I aquell tempo que havia de mantenir el sentiment, tens sense trencar-lo, tens com una corda de violí.
Vaig aixecar-me de la cadira, cansat de sentir-me ressonar la veu en el silenci de casa meva; però amb la intenció de demostrar-li com havia de fer-ho. Vaig seure a la banqueta i vaig interpretar uns compassos fins fer-la adonar com havien d'executar-se els arpegis. Com un tot, un tot de campanetes, vaig repetir-li un cop acabada la meva interpretació, és un tot, ho veus? un tot, cada nota existeix perquè existeix l'altra, un ball, recorda, ha de ser un ball, potser així ho entens millor. Vaig acabar conciliador i ella em mirà amb una guspira als ulls.
La noia tornà al seient del piano. Ho va aconseguir. Finalment. Arpegis com campanetes, finalment m'havia entès. Vaig somriure cansat. Ella també va somriure. Tots dos alhora. El d'ella, però, era un somriure silent. La noia s'abraçà les mans, li feien mal, féu petar els ossos. Sempre igual amb Chopin. Vaig mirar per la finestra. I alhora que ella continuava amb els compassos que seguien, em vaig aixecar per veure com queien les primeres volves de neu d'aquella temporada. No vaig dir res per no distreure-la.
Al poc, ella aturà la interpretació. S'encallà en aquells arpegis que li demanaven creuar la mà dreta per sobre de l'esquerra. Mirà llavors vers la finestra, on era jo i, així que veié caure la neu, també s'aixecà del piano; es posà al meu costat.
Tots dos vam mirar en silenci com queia la neu. Mentre miràvem un gat que travessava el carrer, el dors de la seva mà en va tocar lleugerament la meva. No vam dir res, com si el gat no existís. L'animal començà a gratar una porta. Al poc, algú va obrir i el gat va desaparèixer dins la casa. Va ser en aquell moment que la mà de la noia es va agafar a la meva amb una suavitat que encara recordo.
Vaig quedar-me mirant les petjades que havia deixat el gat sobre la neu encara verge del carrer, llavors marxà el llum i vaig sentir-me alleugerit. El silenci i la foscor van envoltar-nos mentre la neu seguia caient amb lentitud, cobrint les llambordes, amagant les petjades del gat. La mà de la noia va prémer una mica més la meva mà i, mentre empassava saliva, vaig notar els seus dits, un a un, que m'acaronaven, com si ballessin interpretant aquell preludi que tant ens feia patir.

Lídice


Comentaris

  • he llegit[Ofensiu]
    peres | 31-12-2005 | Valoració: 10

    un darrere l'altre els teus 3 últims relats (Arquímedes, Preludi, Dolor) i bé, de moment aquest, el del mig, és el que m'agrada més dels tres. Dic "de moment" perquè sembla que tot és una mateixa història vista des de diferents perspectives, o una mateixa perspectiva vista des de diferents històries, o una cosa així. A veure com continua la cosa.

    Moltes felicitacions un cop més. Ets gran, Lídice.

    I bon any nou.

  • He vingut a Preludi[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 18-12-2005

    i també he estat bé. Atmosferes, sensacions directes a la pell, sensualitat, s´hi està bé llegint els teus mons.

  • És captivadora...[Ofensiu]
    ROSASP | 14-12-2005

    l'escenificació d'aquestes imatges que semblen tenir moviment. Tot el que m'embolcalla el relat és com un tebi mantell verd de sensacions a flor de pell, contrastant amb la neu del carrer i les petjades fugisseres del gat.
    Les mans en tot moment són un símbol de sensibilitat, passió i bellesa que arriben a fer vibrar les tecles, els cors i la ment.
    Les notes s'escampen i tot és música, fins i tot els silencis que apropen als persontages a un màgic batec compartit.

    Felicitats pel premi guanyat i per deixar lliscar les paraules com si fossin carícies.

    Una abraçada molt gran!

  • gràcies[Ofensiu]
    folleta_antifa | 11-12-2005

    moltes gràcies pel teu comentari i si,es dur,mol dur,però es la realitat....no podem tancar els ulls davant de la veritat.

    petons!

    salut i revolució!

  • si que som molts![Ofensiu]
    mjesus | 30-11-2005 | Valoració: 9

    gràcies pel comentari. Jo tampoc t'havia llegit i és veritat que som molts, no m'ho acabaré mai, jo fa poc que corro per aquí, però estic encantada. M'agradat molt la teva història, ple de detalls i amb tendresa. Et legiré sovint.

  • Sempre...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-11-2005 | Valoració: 10

    ...em sorprèn la perfecció sintàctica, la lucidesa en la construcció, l'agilitat en la percepció dels instants... cada vegada que llegeix una cosa teua. I crec que mai no m'acostumaré...
    Com habitualment, -isempre-, "chapeau", xicota!

  • combinacions[Ofensiu]
    SenyorTu | 28-11-2005

    Ja estic acostumat que m'agradi el que escrius, però continua seduint-me, com nova, aquesta combinació de capacitats: la d'observar els detalls i la de traslladar-ho a un text de forma bella, coherent i integrada en la història que narres. Com aquesta última escena, que el professor de piano recorda, al mateix temps, les sensacions del contacte de la mà de l'alumna i, fora, com la neu més nova amaga les petjades del gat.

  • emocions i silencis[Ofensiu]
    quetzcoatl | 28-11-2005 | Valoració: 10

    Hola Lídice : )

    Aquesta història m'ha ben captivat. La descripció de les emocions pesades contrastada amb el silenci de l'alumna, crea un ambient àgil d'acció-pensament.

    La prosa sempre perfecta, com no; l'argument ben dut i amb un ritme que li escau, i el detall del gat (que evidentment és l'Arquímedes!), el fan un relat sublim.

    Felicitats i una abraçada!

    m

  • atmosfera[Ofensiu]
    ophebus | 27-11-2005

    m'agrada molt l'atmosfera que vas creant lentament durant tot el relat, fent que el lector es posi en situació i sàpiga assaborir amb total plenitud les carícies entre els protagonistes. Gràcies pel teu comentari, jo també et seguiré la pista!

  • ambre | 23-11-2005

    Molt bó, aquest feeling profesor alumne, fas que acompanyin les notes d'aquests arpègis durant tot el relat.

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125519 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com