Potser l’assassí no és sempre el majordom, però sovint ho sembla

El detectiu Branson va aparcar el seu cotxe, un Ford Mustang del 68, davant l’entrada principal de la mansió dels Granger. Feia menys de cinc minuts que havien rebut una trucada a la central informant que s’hi havia comès un assassinat i van desplaçar-hi tot d’una el seu millor home. El nom i la posició de la família no es mereixien menys.
Branson va tancar la porta del cotxe, va treure un paquet de cigarrets de la butxaca de la gavardina, es va recolzar al parafang davanter i es va quedar palplantat contemplant la façana neoclàssica. Finalment, s’hi va repensar i no va arribar a encendre el cigarret. Va tornar a guardar el paquet i va pujar la monumental escalinata amb agilitat fins a la portalada de fusta envoltada de columnes de marbre. Quan va haver arribat a dalt, va esperar uns segons a recuperar l’alè –hauria de prendre’es seriosament això de deixar de fumar– i va pitjar el botó del timbre.
A l’instant, com si algú hagués estat esperant la trucada, la porta es va obrir. A l’altra banda de l’entrada, un majordom el fitava sense cap expressió al rostre. Duia el clàssic uniforme de servei –camisa blanca, armilla grisa, vestit negre amb llacet a joc– totalment ple de sang. A la mà dreta, un ganivet de cuina, també ensangonat.
—L’he matada jo —va confessar amb una manca absoluta d’entonació, com un autòmata—. No podia aguantar més que, un i altre cop, la senyora...
Abans no pogués acabar la frase, Branson li va clavar un tret a boca de canó al mig del front, que va esquitxar de sang el fust immaculat d’una de les columnes. El detectiu va tornar a guardar la Browning mentre brandava el cap a dreta i esquerra. Odiava els casos massa senzills. Així, al menys, podria entretenir-se a investigar el mòbil del crim.