Detonació

Un relat de: Samnaiura
—Quina mala, cara, Manel! Que no has dormit bé, avui?
—Sembles a punt d’esclatar!!!
Les rialles es van estroncar així que els va adreçar una mirada gèlida, penetrant, feridora, a la que no estaven gens acostumats els companys. Tots van entendre que si el Manel, sempre amable i rialler, no estava per bromes, algun bon motiu tindria. El silenci es va ensenyorir del grup i van abandonar capcots el barracó en direcció al front d’obra de la carretera.
El Manel es va encaminar a la caseta del material i va entrar sense ni tan sols adreçar un cop de cap al vigilant. Va recollir els explosius, el cable i la resta d’estris, va emplenar la fitxa de sortida i es va adreçar en solitari al seu objectiu.
Aquella matinada no es va fixar en el to escarlata encès de l’horitzó sobre la cadena de turons on encara s’amagava el sol, ni en l’olor dolça de les ginestes que envaïa l’aire humit, ni en els conills que sortien rabent de sota les mates al seu pas. Tots els seus sentits es concentraven en torturar-lo repetint dins del seu cap, un cop i un altre, l’escena de la nit anterior. I cada vegada se sentia més enganyat, més traït, més humiliat.
Durant mesos ella li havia demanat, temps, paciència, confiança. Que tingués fe, li repetia tot sovint! I ell havia tingut més fe que tots els creients del món. Havia confiat en ella més enllà de tota racionalitat humana. Per acabar sentint dels seus llavis aquelles maleïdes paraules que no podia expulsar del cervell.
Per sort, acabava d’arribar al seu destí. Durant uns minuts els mots van deixar de ressonar en la seva ment quan es va concentrar a preparar el dispositiu amb precisió extrema, com cada dia. Després va recular sobre les seves passes, estenent el fil amb cura fins al terraplè. Es va ajupir i va esperar l’ordre del cap de l’obra.
Tingues fe! Tingues fe! Acabaria per tornar-se boig. Arribat el moment, va prémer el botó i va contemplar com la muntanya trontollava, es movia i acabava per esfondrar-se. Com la seva vida.

Comentaris

  • Massa fe[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-03-2018 | Valoració: 10

    Renoi, quina decisió més bèstia ha pres el protagonista del relat! Potser tenia massa fe en la noia, potser era de massa bona pasta, potser, potser... En fi, a vegades la vida també és molt bèstia. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Gràcies Rosa G.[Ofensiu]
    Samnaiura | 15-03-2018

    Quin comentari més acurat i sensible, Rosa. Realment en quatre frases toques tots els elements que constitueixen la columna vertebral del relat. Des de l'estil, les històries paral·leles, fins als detalls, com l'aroma de la ginesta. Quan tens un retorn com el teu, és el millor moment de tot el procés creatiu, si més no per a mi. Moltes gràcies!

  • Demolidor[Ofensiu]
    Rosaura Gerr | 14-03-2018 | Valoració: 10

    Se sent el malestar del personatge, gairebé es mastega.
    D'altra banda, s'aconsegueix que no resulti gens forçada la coincidència entre l'interior i l'exterior, entre la seva vivència i la seva activitat, amb el proverbi "la fe mou muntanyes" com a fons i justificació.
    Ben escrit. M'ha agradat, sobretot, "l’olor dolça de les ginestes"...

l´Autor

Samnaiura

3 Relats

13 Comentaris

2130 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
La feina de biòleg em deixa algunes estones lliures, que sovint dedico a llegir i escriure. Relataire més visceral que cerebral, impulsiu que assenyat, m'agrada rematar les històries d'una tirada. Així que els relats curts són un gènere ideal per als caràcters arrauxats com el meu, encara que de tant en tant m'atreveixo amb obres una mica més extenses. El resultat? Vosaltres mateixos.