Por

Tinc un full en blanc al meu davant.
Tinc un boli a la mà i un full en blanc. No se m’acut res. I penso.
Això… no, aixo… tampoc. Improviso, invento, tantejo… Res. El full continua en blanc.
El miro fixament, com si volgués entendre’l, com si volgués explicar-li que entre ell i jo hi ha una comunicació especial, un lligam molt estret i profund. Una mena de complicitat secreta que, en moments així, m’hauria de dir: Tranquil.la, tot va bé.
Però el molt desgraciat sembla que es rigui de mi. Sembla que em repti i digui “Què, xata… farem alguna coseta, avui, o no?”
I a mi això em posa malalta. I noto que se m’espesseix el cap, com si el cervell deixés de funcionar. Com si el senyal s’hagués perdut en algun punt de l’espai i no m’arribessin les idees.
I el full continua al davant, rient. Tan net, tan recte, tan estirat, tan nou; tan desagradablament blanc i net, tan grollerament pacient, tan brutal, irònic i atrevit.
Està aquí, davant meu. I jo no el vull veure! No vull veure com es riu de mi.
Tan llis, tan pulit…
I en un arrebat d’ira, l’arreplego amb els dits i el trasbalso tot. Apretant-lo, rebregant-lo, desgarrant-lo per, finalmemt, llençar-lo a la paperera.
Ja no el tinc al meu davant. Ja no el veig. Ja estic tranquil.la. No hi ha perill.
Guardo el boli i m’estiro al sofà.
Quina pau! Sort que he sabut posar les coses al seu lloc i demostrar qui mana aquí!