Esperança

“TANCAT PER ABANDÓ” deia el rètol atrotinat i mig dislocat que malpenjava a l’entrada d’aquell poble amagat en mig d’un oblit tan llunyà, tan apartat de tot, que només un boig o un fugitiu s’haurien atrevit a entrar-hi. O potser, també, la curiositat ingènua d’uns nens que, jugant, han trobat, sense saber-ho, el camí amagat dels anys perduts, soterrat en la buidor desolada i esgarrifosa de l’abandó. Uns nens que, confiats, entren i descobreixen un món caduc i acabat que en altra època deuria de ser esplendorós i que només ells són capaços d’imaginar tal com havia estat abans que tot aquell desgavell de runes destenyides i irrespetuoses creés aquella confusió caòtica i desesperada. La mirada innocent d’aquests nens descorrerà, amb una emoció gairebé sagrada, el teló esparracat del temps i veurà bellesa on ara només hi ha feixugues rampoines de casanci estripat.

Sabran que una vegada va haver-hi llum en unes cases que ara són només runa inservible; i que arbres i flors vorejaven els carrers i avingudes d’un poble que tenia nens que anaven a escola, i parcs i xivarri, i botigues on ells, jugant, compren i venen i jo sóc el mestre, dirà un, i juguem a que vivíem en aquesta casa i tu eres la mare i jo… I la imaginació va creant altra vegada aquell poble, tal com era o com podia haver estat.

I quan, al vespre, marxen a casa, saben que l’endemà tornaran per continuar refent, amb la seva fantasia, aquest món estancat que una vegada va existir així, com ells diuen, o més o menys. I un dia, potser, quan per fi hagin colgat les restes de la darrera batalla perduda, podran treure el rètol de “Tancat per abandó” i fer habitable, de nou, aquest vell i estimat poble.