Pont d´en Gil (Haibun)

Abandonem Maó i ens dirigim cap al Pont d´en Gil. És aquest un lloc privilegiat per a contemplar la posta de sol. Cada dia es reuneixen aquí desenes de persones per a admirar un cel que sembla cremar en flames. Avui som nosaltres els que assistim a l'espectacle. El sol comença a pondre's, s'inicia l'ocàs, i el cel es tenyeix de vermells, púrpures i grocs. El mar s'enfosqueix, fent que l'escuma de les ones ressalti, més blanca que mai, en la foscor creixent. Com en una gegantesca paleta, es barregen els colors, es vessen per les aigües fins a fondre's en un negre blavós, que amb lleus pinzellades blanques, arriba des de l'horitzó fins a nosaltres. Tothom calla. El silenci s'ha ensenyorit de l'ambient. Només alguna ofegada exclamació d'admiració trenca ocasionalment la calma del moment. Tots sabem que les paraules estan de més. Que ara és el mar el que ha de parlar. El mar i aquest cel cada vegada més vermell, gairebé grana, cada vegada més bell, que ens fa sentir part d'alguna cosa més gran que nosaltres. Algo que ens conté i al mateix temps ens supera. Decideixo seguir l'exemple dels altres. Jo també callo donant per acabades les meves notes aquí. Deixo el quadern i gaudeixo en silenci dels últims instants d'una posta de sol única i irrepetible.

Quanta bellesa,
aquest sol enfonsant-se
en la mar fosca!