Política

Si no es fa un intent de veure les coses en perspectiva, la política de cada dia és un galimaties. Sembla que tothom vulgui el millor pel poble i si fos ben be així no hi hauria pas tants de problemes.

Perspectiva primera: Hi ha dos protagonistes principals, la dreta i l'esquerra, que amb el temps han trobat ubicacions teòriques que corren tot el camp, amb una preferència pragmàtica pel que en diuen Centre.

Si volem començar per definir aquest concepte tan gastat de dreta-esquerra, que es va inventar a la cort francesa, crec que la del Rei Sol, veurem que és una mitja veritat com una casa de pagès.

La dreta és la única veritat sencera i permanent, és el poder absolut. L'esquerra és una posició conjuntural que només és veritat quan s'està en la impotència absoluta. Quan el sistema democràtic ha permès presentar-se a unes eleccions amb un programa d'esquerres, si es guanya una mica i s'obté una mica de poder, ja s'és una mica menys d'esquerres; I si es guanya del tot, i es té tot el poder, ja s'és la dreta absoluta, encara que els discursos segueixin parlant de coses que abans eren la seva veritat.

La qüestió, doncs, és aconseguir el poder a través de les eleccions periòdiques. No dubto de la molta i bona gent que actua amb idealisme, però tampoc dubto dels molts (més?) que lluiten en benefici múltiple, el del seu país i la seva butxaca.

Els medis de comunicació ens podrien fer un bon favor per separar el gra de la palla si fessin el que se'n diu periodisme d'investigació i ens expliquessin com viuen tots els que s'han dedicat a la política a casa nostra des de la mort d'en Franco, per exemple, i com vivien abans. No crec que trobessin molts exemples com el d'aquell senyor Iglesias, secretari del Partit Comunista, que va plegar i se'n va tornar a la mina.

Això que dic, els medis de comunicació no ho faran mai, perquè el Poder, que no és pas només el que pot representar la política, els ho impedeix. El Poder és difús i extens. És a tot arreu i fa que les coses caminin per a on a ells els convé. (Jo estic segur que quan algú arriba aquí a la màxima magistratura de l'Estat, sap perfectament quins son els seus límits, i que si els traspassés no el salvaria ni l'esperit Sant, com no va salvar en Kenedy, per exemple).

Aquest Poder és el que de veritat regeix el món i ho controla tot. Deixa fer, a condició que no es faci nosa. I a aquest Poder no li poden caure pas lluny ni els tràfics d'armes, ni d'estupefaents (mai es legalitzarà la droga amb control mèdic, seria un mal negoci). El Poder té tots els medis necessaris.

Què s'hauria de fer, doncs? Jo personalment soc pessimista, perquè no veig que surtin de la societat els veritables grans homes que ens farien falta per anar tombant la situació.

I soc pessimista també perquè veig que nosaltres no hem entès la democràcia, que ben portada seleccionaria la millor gent d'on haurien de sortir aquells homes que deia.

I soc pessimista, finalment, perquè considero axiomàtic allò que diu que el Poder abusa del poble en proporció directa a la seva estupidesa.