Poetes, prostitutes, bandits i traficants

Un relat de: res no és mesquí

Voldria ser D'Artois al jeu de pôme de França
o el gran Napoleó a la Rússia dels zars,
no per cercar victòries ni procalamar venjances
sinó per ser la lletra de Tolstoi: "Guerra i Pau".
Voldria ser Villeneuve al mar de Trafalgar
com un gran comandant, l'heroi a peu de costa,
no per vèncer l'armada de cap gran capità
sinó per ser l'estàtua del ports de la memòria.

Voldria ser la llum dels ulls de l'Abbie Hoffman
i guiar la joventut dels fills del Vietnam
pels camins de l'amor que duen a la glòria
de Martí i Pol a Lorca, de Mallarmeé a Balzac.
Voldria ser el pinzell en mans de Delacroix
per ser la llibertat que guia el poble lliure,
com guiava el Che Guevara pobles de llibertat
a un crit que ja no escolten generacions submises.

Voldria que d'Artois vingués, avui, a casa
per parlar de revoltes amb els meus convidats,
pintar les llibertats amb Lorca i Che Guevara,
i escriure la bohèmia amb Villeneuve i Balzac.
Artistes, pseudohippies, borratxos, capitans,
tots seran convidats al món de la nostàlgia,
per cercar l'alegria en hores delirants,
poetes, prostitutes, bandits i traficants.

Comentaris

  • gypsy | 04-08-2007 | Valoració: 10

    jo tb voldria ser paraula escrita, poema al vent, trossos d'ànima d'homes i dones ja morts, escampats com les arrels interminables d'un arbre centenari.

    Ohh, Balzac, Lorca!, tot sembla escrit!

    gypsy

  • Pels camins de l'amor[Ofensiu]
    Anagnost | 03-08-2007 | Valoració: 10

    Ah, com m'ha agradat aquest poema!
    Guiar la joventut "pels camins de l'amor que duen a la glòria de Martí i Pol a Lorca, de Mallarmeé a Balzac."

    No, no són els camins de la nostàlgia, crec, sinó els camins de l'esperança, de la convicció que, afotunadament, poguem seguir delirant, imaginant mons millors.

    Primera lectura d'un poema teu, que no serà l'última.

l´Autor

Foto de perfil de res no és mesquí

res no és mesquí

56 Relats

115 Comentaris

55516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.74

Biografia:
Vaig néixer, sóc, respiro...

Com tots els homes peso poc i el vent bufa molt fort, per això omplo les meves butxaques de somnis que mai es fan realitat. Són les contradiccions del món que visc sense convèncer-me.

Em sento aliè a qualsevol aritficiositat creada per l'home: els diners, els conflictes, les icones, els mites, les tribus urbanes...

Escric per sobreviure, això és. M'insisteixo que ho he de fer o simplement ho faig, i en cada lletra hi aboco tot el que em fa i em condiciona. Darrerament no escric res. He deixat de ser?

Jordi, kumpli_antifa@hotmail.com