Poemes nus: Confessió de viure

Cal reconèixer-ho: les excuses no omplen els buits, només els tapen... provisionalment!

De la mateixa manera, cal saber-se i declarar-se humà, fràgil compost de carn i ossos, vísceres i funcions limitades amb afany d'infinitud i universalitat, amb cosmologia pròpia i agosarada, que creu saber-ho tot i s'oblida de la carcassa que li regala una silueta en l'espai, una concreció en el temps, una oportunitat de redempció, potser, si es confessa i acompleix la penitència: viure aquí i ara, que no és poc.

I no buscar substitutius per a aquesta essència, encara que siguin plens de bellesa...

Aquest cop sóc jo qui t'ofereix l'enhorabona! I qui et dona les gràcies com a lectora!
Per suposat, també t'he de dir que em sento molt ben acompanyada per les teves paraules,
encertades i grates, i per la teva proximitat.

T'envio una abraçada càlida i franca,
Unaquimera

...tipus de persones que el seu amant són les paraules, jo en sóc una d'eixes, quan diem una cosa les paraules maten allò definit però no hem de cansar-nos de llegir ni d'escriure ni de viure en els nostres versos i relats, som més que res paraules, i les paraules com diu el teu poeta gal·lès és més segur llegir que viure, ben segur, jo et pregunte, quantes vegades vivim plenament conscients de les nostres vivències? nogensmenys sempre som conscients en llegir.
Vinga salutacions i petons Dolça.

Per Déu, que confessi! Perfecte, Dolça. Perfecta Dolça
Monalisa

I ho confesso (en aquest comentari). Jo que omplo de versos i paràgrafs els meus dies, jo que només m'autoabsorbeixo en l'escriptura i la lectura, jo que ara mateix no sé ni començar a estimar, jo t'ho confesso obertament.

Jo que saturo la gent, que ofereixo a ningú, que escric per a ser llegit per la minoria, que no sé acontentar un cervell, un cor o una carn, jo t'ho confesso públicament.

Gràcies, Dolça, per la teva mà cap al teu poema. d.

Estic molt d'acord amb el comentari de Franz Appa. Com diu Salvat Papasseit, es tracata de mullar la ploma al cor. No, no ens podem acontentar amb el paper, fent només exercicis estètics, fantasies sense ànima, garlandes de paraules buides de vida.
Un plaer, llegir-te

...sobre el buit de les sensacions. Cal viure i experimentar i implicar-se en la sang i, si convé, la brutícia dels cossos.
Una literatura que negui la vida és això, negació.
El poema encerta en cada frase, amb precisió quirúrgica, en les ferides que ens deixen les frustracions i impossibilitats dels nostres contactes diaris, i per això mateix és terriblement dolorós.
És guaridor?
Si ho fos, desmentiria en part el propi argument del mateix poema. Paradoxa curiosa, fóra.
En tot cas, veure, mirar de front i sense enganys, és sempre el primer pas per a una teràpia. Per salvar el cos, els cirurgians han de decidir de vegades extirpar un teixit que malbarata l'equilibri de la matèria orgànica. Per salvar l'ànima... Uf! Caldria convenir què entenem per ànima!
Un petó, una abraçada,

franz

M'agrada la paraula
devegades massa
m'enrrotllo...

Un xic d'escapisme
també...

Però es que, mossen
m'ho paso tant rebé...

i aquest xic de culpablilitat
apresa...
del deute que mai no minva!

La penitència! depresa!