Poema humil

No ens farà falta res més, que escoltar aquestes veus antigues, sí, nafrades, sí, gastades, però no vençudes, no consumides -encara!-.
Sí, homes i dones de cendra, servant la tradició que ens fa immortals... encara que un dia la indiferècia del temps engoleixi aquesta petita espècie humana en l'abassegaora eternitat, o el planeta sencer.
La immortalitat és la nostra humil creació.
Una abraçada,
franz

Les paraules existeixen i les pronuncies, i les deixes en el vellut de la teva llengua, que jau en silenci perquè el repòs la conforti.


Gràcies, d.

esdevé vida
a les teves mans




bon estiu

... el que t'ha escrit abans. M'agafe al que he interpretat i sentit, i copsat i entès: no parles d'individualitats, sinó de multituds; no de persones, sinó de poble. I et dol i et fa mal la indiferència d'altra gent -i potser i tot fins algun de 'propi'- amb manca de consciència, de indefinició, de desig de pàtria!
I acabe, perquè sinó m'ompliré de mala llet i no em convé físicament -cor i altres 'monsegues'- tot esperant que el moment amarg haja passat i que et trobes 'reconciliada' de nou amb el PAÍS.
Salut i rebolica!

I sovint, en el record, son molt estimats.

sovint no son les paraules....sovint no son les taques de tinta al paper en blanc.. les que ens fan tremolar... aquestes tan sols son el vestit...de quelcom mes intens.. el que rebem amb alegria, pena, dolor, es la humiltat dels sentiments nus , transparents....que ens parlen a cau d'orella...fins i tot ens poden fer l'amor..fins i tot els rebem com a cosa nostre.

com engrunes de pa
o pedretes blanques
aquelles que ens faran trobar
el camí de tornada
a casa

bondia!

Homes i Dones de cendra !!! Pessigolles pels braços i el cap.

Moltes gràcies per haver perdut un bocí del vostre temps en llegir allò que haurien volgut ser poemes.
De fet, no importa gens si ho són o no.
Quelcom en la distància ens ha unit mitjançant el miratge dels mots. Això sol, ja és un regal.

És humil:

Un
i
Vers.

Com les persones,

poesies
i
poetes.

un xic de cendre,
dona gust compartir,
gitana.

do especial, des d'aquesta humilitat que dius (sempre necessària i més en literatura/poesia...), saps posar la quantitat exacte de pebre picant per omplir el poema de bon gust, amb certa fortor.
És bo, molt bo. Més senzill que el darrer (crec no errar), per mi la senzillesa pot ser un bon recurs i un acte honest de comunicació.
Ahhh, i el final amb les cendres... brillant. Són bones imatges les cendres, els cendrers bruts de burilles....
Un secret: és que a vegades hi trobo a faltar un xic de pebre en alguns poemes a RC, però no ho diguis a ningú.
Salut !,
F

quan publiques un text nou resulta imprescindible aturar-se a llegir. Lectors adictes davant de pura droga escrita. Això només ho aconsegueixen els bons escriptors, i no té cura.

Enhorabona

NAt.