poema d'amor, prec -(s'accepten voluntaris, je, je..)

Un relat de: teresa serramia
deixa’m les mans de les carícies

estima’m

deixa que elles em siguin llevadora
que fèrries m’arrenquin
de l’úter clos del temps

úter del temps que em gesta i em consum
-lluita constant del meu néixer diari-

deixa’m les mans

que elles acullin el meu crit
crit del gran crit

que atrapin fort

aquesta meva nuesa dolorosa
arrapada a la pell sense respostes

amarga solitud del part sense cap mare


Comentaris

  • Meravellós poema[Ofensiu]
    bloodymaruja | 22-11-2011 | Valoració: 10

    Jo també m'afegeixo als que t'anomenen "Senyora de la poesia". Estimada companya!! Gràcies per haberme emocionat tant.

  • Meravellós poema[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-07-2011 | Valoració: 10

    Punyent, sentit, trencador...!
    Poesia en estat pur. Jo crec que només les persones que intentem dedicar-nos a la poesia podem apreciar realment el que val una imatge, i el teu poema n'és ple, totes enllaçades d'una manera coherent i sorprenent.

    L'enhorabona!!

  • REFOT!!![Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 15-07-2011 | Valoració: 10

    ...REFOT!!! i REFOT!!!
    Només en porto dos i per avui paro. De continuar llegint-te seria molt capaç d´aixecar-me i anar a cremar tots el llibres de poemes que tinc dels poetes consagrats. Paraula! No me n´aniré a dormir sense deixar constància del teu descobriment al volum XIX dels meus "Quaderns de Color Indefinit"
    Abans m´he despedit amb una abraçaca. Ara em despedeixo amb una reverència.
    Jaume.

  • Em fas pensar, em fas sentir.[Ofensiu]
    Epicuri | 19-06-2011

    Pensar en aquella frase evangèlica (gens "mongil" com totes les veritats que es llegeixen amb el valor requerit)
    "Qui és la meva mare???...qui els meus germans??? tots aquests són la meva mare, tots aquests són els meus germans"

    Pot ser per que les persones som majestuoses, com les grans muntanyes, que no poden tenir una altre al costat. Encarant amb amor, el vent i les inclemències: El dolor. D'aquest part, que mai acaba!
    Diuen que el nadó en néixer pateix l'estrès de la mort. No sap que vindran nous paisatges, també d'aigües clares i sols, reflectits. Perd l'úter que tot ho dona, guanya nous cels, noves pells!...i també carícies, carícies humanes de dits compassius, de dits d'amor encesos.
    dits, que premen tecles, tecles que fan mots. Tot és carícia; Tot es amor.

    Fins i tot amors que maten! que maten vides, que maten morts!

    Sentir...poesia! TOT!

  • les mans de les carícies[Ofensiu]
    Xunxi | 14-06-2011 | Valoració: 10

    endur-se les mans de les carícies, els ulls de les mirades, la boca dels petons , gran poema , crit que arriba amb duresa, molt maco Teresa , senzillament genial

  • teresa !!!!!![Ofensiu]
    joandemataro | 12-06-2011 | Valoració: 10

    on ets, que et trobo a faltar !!!!!!!

    el joan de mataró
    que t'enyora...



    una abraçada
    joan

  • je, je..![Ofensiu]
    panxample | 06-06-2011 | Valoració: 10

    que estàs tirant els trastos?

    Poema d'amor, a flor de pell, tendre i mesurat.
    Carícies, abraçades,de tacte sensual,
    Donen resposta a crits de solitud.
    Es un paer llegir-te.
    Avant

  • molt bé teresa...[Ofensiu]
    joandemataro | 04-06-2011 | Valoració: 10

    un poema valent, que demana la carícia , el despertar del sentir... mai s'ha de renunciar a l'amor ni a la sensualitat, mai.

    una abraçadota
    joan

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

teresa serramia

86 Relats

398 Comentaris

72943 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
Sóc una iai atípica, de 71 anys.., només...(què és això comparat amb l'eternitat...???)

Sóc de Barcelona, del barri de Sants. I sóc tan rebel i esgarriacries, que no caso amb cap dels esquemes de. DONA, MARE, IAIA...ortodoxos...En fi, que "esguerro els patrons i els clixés" que dóna gust..(més aviat dóna disgust..a molts)

Felíç d'exercir de mestre...37 anys...M'enamoren els nens, la poesia i passejar-me per aquest espai fascinant de Relats.. M'omple de joia i "bon rotllo" trobar-vos per sorpresa, en el meu passeig atípic i desenfadat, NO propi d'una iaia que hauria d'estar pasant el rosari i fent "mea culpa" pels seus pecats...

Aquesta és la 1ª part de la meva, arrebatadora, impactant -és broma, eh?-, vida.