Poboleda

La veig quan ja hi sóc gairebé al damunt i només la por de mostrar una curiositat ofensiva em fa contenir l’ impuls d’aturar-me en sec per mirar-la amb atenció.
En el solar que ha quedat sense edificar entre un Pans & Company i un magatzem de cuines, una dona, encara jove, fa anar les agulles de fer mitja a tota velocitat mentre es gronxa en un balancí de vímet. Concentrada i indiferent a l’enrenou que l’envolta, les seves mans expertes fan un punt del dret i un punt del revés. Du un vestit estampat amb flors petites, llarg fins els turmells, i cordat de dalt a baix amb una filera de botons. Els cabells molt negres. A terra, al costat del balancí, un cistell ple de troques de llana. Al fons, un llit que sembla de matrimoni, amb els llençols rebregats, amaga un embalum amb forma humana. Quan sóc just a l’alçada de la dona, crec sentir que mormola una cançó.
Fins aquí he pogut veure en els set o vuit segons que he trigat a creuar el descampat. Una composició ben normal si no fos pel seu emplaçament. En arribar a la boca del metro, l’escena se m’ha quedat enganxada i em demana a crits una explicació.
Dubto un instant. Estic a punt de baixar les escales i continuar amb el meu dia però, a l’últim moment, la curiositat pot més. A l’altra banda del carrer, una cafeteria amb taules a la vorera em convida a seure. Només són les dues, la maleta està feta, l’avió no surt fins el vespre i el semàfor ha canviat a verd. Demano una canya.
L’esbufec del quaranta-tres al frenar a la parada, origina un moviment sota els llençols. Un home d’uns cinquanta anys, amb la barba crescuda i cara de son es redreça amb moviments vacil·lants.
La dona s’aixeca al moment, deixa la mitja a la bossa, remena en un armari baix de fòrmica escantonada que jo encara no havia vist i treu un fogó de càmping i una cafetera. Després d’allisar amb un gest diligent les tovalles d’hule que la cobreixen, els col·loca damunt la taula i es posa a fer cafè.
Dos quarts de tres. Començo a tenir gana i l’olor del plat de macarrons que el cambrer acaba de deixar a la taula del costat em fa demanar la carta. Un cop feta la comanda, regiro dins la bossa enorme que he deixat a la cadira del davant fins que trobo la llibreta.
El tràfec de gent i de cotxes ha disminuït. Hi ha més silenci. Això em produeix la sensació que tant ells com jo hem entrat en un moment d’ intimitat. La cafetera bull i l’home que jeia acaba el moviment de sortir del llit, suposo que atret per l’olor del cafè. S’estira la samarreta que duia cargolada a les aixelles, i esmuny les cames peludes i primes dins uns pantalons de xandall amb un gest ràpid i discret. Sabatilles. Amb les galtes vermelles i els ulls lluents, s’alça i li fa a la dona un petó als llavis abans de seure en una de les dues cadires. És un petó tendre, en el que llegeixo agraïment i complicitat. Ella somriu, satisfeta, i li posa la mà al front en un gest que s’allarga massa per ser un amanyac. Potser està malalt. Deu tenir febre, perquè em sembla endevinar a l’expressió de la dona un deix de preocupació. El cambrer em destorba en demanar-me si vull res mes i me’l trec de sobre amb un no contundent. Tot i que se m’està fent tard, no puc evitar encetar una història.

Ella és de Tarragona, d’un poble petit i pedregós i ple de vinyes, on als estius hi fa una calor que pesa com un càstig. Li van posar Maria Assumpta en honor a la imatge que hi havia a l’altar de l’ermita del poble, igual que a tres de les altres quatre nenes nascudes aquell any. Son pare era jornaler quan el Priorat era només una comarca i arribava esllomat a la posta de sol, amb la pols encastada en els solcs de la cara colrada. Quan es feia fosc, a la casa només hi havia un silenci espès, trencat a l ’hivern per l’espetec de les brases i per l’emprenyador zum-zum d’alguna mosca a l’estiu. No va tenir germans. Potser si els hagués tingut no se n’hauria anat, però un dia es va cansar de no haver vist mai cap cara nova i de que tots els dies fossin exactament iguals.

Aixeco un moment el cap del paper i veig que la dona s’alça i recull els estris de damunt la taula. Fa un cop d’ull al cel que s’ha enfosquit de sobte. Potser hauran de córrer. Estira els llençols amb molta cura abans que el seu home es torni a posar al llit. Esponja el coixí i el deixa flonjo i rodó. Quan acaba, es queda dreta a l’altre banda del carrer i, per primer cop, sembla adonar-se de la meva presència i em troba els ulls. Durant uns segons, m’aguanta la mirada. No sembla incòmoda, però per un moment recupero el pudor i baixo la vista. Una llambregada al rellotge em confirma que encara puc apurar una mica més.

Va arribar a Barcelona als divuit anys. No era llesta. Va rodar per totes les feines que es poden fer sense tenir un ofici i amb poc enteniment. Va fregar escales, va fer de caixera al súper, fins i tot —i això li va agradar— va despatxar en una merceria. Però no va tenir gaire sort. Sempre l’acabaven fent fora de tot arreu. La millor època la va passar en una parada de peix a la plaça.
Va ser així com el va conèixer: un home, aleshores fort i molt més jove, que netejava el mercat amb la quadrilla dels matins. Abans que sortís el sol i que arribessin les furgonetes amb la càrrega del mercat central, passava la mànega amb molta traça per entremig de les botigues, després de recollir les restes del dia amb una escombra esparracada i el seu cabàs de goma. De tant en tant li demanaven que greixés les persianes. Sempre duia les ungles negres. Era un home de posat feréstec però de paraula dolça que es va fixar en ella des del primer moment.
Després d’una temporada de fer-se companyia en pensions de mala mort, van llogar un piset. No era gran cosa, no cal ni dir-ho. Però per la Sunta –en arribar a Barcelona s’havia escurçat el nom— era el primer lloc que sentia seu. Cada matí marxaven junts a la plaça i al vespre jeien plegats al llit.
Va durar poc. Quan ell es va posar malalt i va perdre la feina, una cosa va portar a l’altra i un matí van haver de carregar quatre coses a la furgoneta i deixar el pis a cuita-corrents. Uns dies dormint al cotxe van ser motiu de les seves úniques discussions. No hi havia dubte. Els calia sentir-se a casa seva. Sense pensar-ho gaire, van estacionar el cotxe al primer lloc que van trobar després de veure la parcel·la. Aquí el llit, allà el balancí. Si plou, se’n van al cotxe. Si fa fred, s’abriguen més. I aquí segueixen, sense sostre però sense raons.

Les cinc tocades. Me n’haig d’anar, però quan començo a recollir l’escampada de la taula —llibreta, ploma, tabac, encenedor, canvi, tiquet—, disposada a córrer cap al metro sense més retards, veig que la Sunta s’aixeca i em convida a visitar-la.
Quinze minuts més. Vint passes ràpides em permeten veure de prop i amb el seu permís, el rostre net però cansat que em sedueix amb un somriure franc i un aire de súplica. Sense donar-me temps a oposar-m’hi, em serveix un cafè fred i em deixa al càrrec. Mira com té de roges les galtes. Em vigiles la meua casa mentre vaig a buscar el doctor? El meu cervell, agafat per sorpresa, encara rebobina les seves paraules sense vocals neutres quan ella ja s’allunya decidida.
La situació no m’agrada però la lògica diu que no pot trigar i en justícia, després d’haver-la espiat tanta estona, accepto que li dec. Aprofito per tafanejar-ho tot sense vergonya. Camino per la sala amb els ulls molt oberts. Darrera el llit, un fil d’estendre. A sota, un pot amb pinces i una palangana amb roba neta. Comprovo l’ordre que s’imposa a l’escenari i la netedat del terra de llambordes grises que deu haver escombrat com si fos seu. L’home no para de tossir.
Miro com avancen les busques del rellotge i em poso nerviosa. Un cop d’ull a banda i banda. La Sunta no torna. Estic atrapada. Agafo la llibreta i reprenc la història. Quan començo a escriure, l’home es remou i em diu alguna cosa. M’acosto amb cautela i la veu enrogallada em demana aigua.
Em retrec la imprudència d’haver acceptat el convit. Obro l’armari i remeno el rebost rudimentari on hi trobo l’estoc per una supervivència precària. Sal, sucre, oli, quatre llesques de pa en una bossa de plàstic, un tros de formatge sec, unes quantes patates, una cassola abonyegada, dos plats, dos gots, una espelma, mistos, sabó, paper de wàter, aigua. En trec una garrafa i omplo un got. Abans de guardar-la, xopo un drap.
Li poso el tros de roba mullat al front i li acosto el got als llavis. Inicio el gest resignat d’alçar-li el cap per ajudar-lo, però m’atura i m’assenyala alguna cosa. Segueixo la trajectòria del seu dit aspre que acaba en una ungla fosca com el sutge, i veig un tamboret desequilibrat. A sobre hi ha un cendrer de ceràmica esquerdada on la Sunta hi ha deixat una capsa d’aspirines. En agafar-les puc llegir una inscripció al fons de la terrissa: “Record de Poboleda. Bressol del Priorat”
No pot ser. El descobriment m’atabala i quan s’empassa la pastilla sec al balancí amb les neurones excitades. Passa un quart de les sis i el cel es torna a posar negre. Ni rastre de la dona.
No puc esperar més si vull agafar l’avió. Per comprovar que, com sospito, el final d’aquesta història és a les meves mans, m’aixeco d’una revolada i li pregunto a cau d’orella:
—Com m’ha dit que es deia, la teva dona? — i espero amb ànsia la seva resposta.
—Sunta, es diu—em contesta.
I amb seguretat profetitzo sense escrúpols:
—Doncs la Sunta ja surt de l’ambulatori amb el metge. Arribaran de seguida. Ja veuràs com tot anirà bé. Jo me n’haig d’anar.
Ell alça el cap, mira els núvols i m’atansa unes claus:
—Em pots fer un favor abans d’anar-te’n? Al maleter de la camioneta que trobaràs estacionada aquí mateix, hi ha una manta gruixuda i un paraigua...
Sense esperar més detalls, corro cap al final del carrer. Allà on sé que hi és, trobo el vehicle i pujo l’avinguda amb la flassada a les mans. Acotxo el malalt amb molta cura i deixo el paraigua al seu abast. Li dic adéu i em dona les gràcies. Aturo un taxi i me’n vaig.