El Príncep de les Teulades

Hi havia una vegada un príncep de cabells molt negres i ulls d’ametlla, que vivia en un país inventat. Amb el temps l’havia anat omplint d’objectes, símbols, ritus i imatges, fins a convertir-lo més que en un regne, en un paradís.

El príncep passava la major part del temps en el seu refugi. Hi vivia una gata, a cops esquerpa, a cops carinyosa. Una gata de pèl gris, que encara no havia après a estimar-lo, però que era fàcil d’estimar. Hi havia llibres que formaven part de la seva història perquè els havia convertit en sentiments, en sensacions, en desitjos. Llibres que havia llegit en veu alta, bé sol, bé acompanyat. També hi havia paper i una ploma, per atrapar els somnis que no es deixen agafar de cap altre manera. El príncep tenia demés, una curiosa obsessió: les capses. Grans, petites, de paper, de fusta. Sempre plenes d'ell mateix , sempre a punt per a ser obertes i retrobar-se. El seu secret per a no oblidar-se.

De tant en tant, el príncep viatjava fora del seu reialme: se n’anava a visitar la realitat. Escollia, instintiva però curosament, els indrets dels seus passeigs. S'allunyava d'aquells paratges, coneguts i estimats, per conèixer altres llocs, d'on sempre portava petits i grans records.

Quan tornava, la seva gata l'esperava ansiosa i observava cap a quin racó del seu regne es dirigia. De vegades, agafava la ploma, i escollint una música que l'ajudés a retenir les sensacions viscudes, començava a recrear-les en el paper. La gata, que ja sabia el que això volia dir, s'arraulia en un costat de la taula, ni massa lluny ni massa a la vora dels seus peus, i es disposava a contemplar aquell procés imprevisible, que tant podia durar uns minuts, com unes hores, com uns dies. De vegades agafava un llibre i s'ensorrava i es confonia en les paraules, begudes com el vi. De vegades, quan se sentia perdut i oblidat, obria una capsa i remenant records i rellegint papers, recuperava la calma perduda.

Un dia, després de moltes hores de passejar per una ciutat de carrers estrets, en un dels seus viatges, de lluny, va veure una silueta que li va cridar l'atenció. Era una dona que caminava lentament per un dels carrers més foscos d'aquella ciutat. Va preguntar a un captaire que, assegut des de feia tant de temps en un racó del carrer, quasi es confonia amb el color de les pedres, si sabia qui era. Així va saber que feia uns anys ella havia estat també princesa del seu reialme dels somnis, però que, en una de les seves expedicions, no havia pogut tornar. Ja feia molt temps d'això i, ella, poc a poc, havia anat oblidant el camí de casa seva. Caminava pels carrers foscos d'aquella ciutat estranya esperant que es produís algun fet que la fes recordar. Tothom la coneixia a la ciutat, i deien que només amb la llum de la lluna, de nit, quan somniava, podia veure imatges d'aquell altre món oblidat. I uns ulls negres d'ametlla, que la miraven.
Durant aquell temps, la dona havia anat trobant algunes coses que creia que ja mai més podria deixar enrere. Coses que havia anat lligant en el seu cor amb fils de plata, per no deixar-se-les si un dia trobava el camí dels somnis un altre cop.
Al final del primer fil hi havia una fotografia d'una dona gran, però molt bonica. En el segon, un quadern manuscrit. En el tercer un mapa. En el quart un anell d'or. En el cinquè una clau. En el sisè un mirall. En el setè, un llapis de color taronja.
El príncep la va seguir en silenci i a una certa distància, intrigat. I va tornar a buscar-la un dia i un altre, en el mateix carrer; caminant, seguint-la en silenci.
Ella prou que el veia. El seu rostre, amb aquells grans ulls negres, era el de les seves nits, i com que no havia perdut la memòria del tot, es va adonar tot seguit de que ell era un príncep fantàstic.
No estava preparada per aquell encontre. Anava mal vestida, descalça, bruta. I de moment no s'hi va voler acostar. Però, quan després de caminar errant tot el dia, cansada, s'adormia, ell estava cada dia en els seus somnis.
El príncep d'ulls d'ametlla i cabells molt negres, caminava cada cop més a la vora d'ella. I ella caminava cada cop més a poc a poc perquè s'hi pogués acostar. Cada dia comprovava amb molt de compte els nusos dels seus fils de plata.
Aquells fils van cridar molt l'atenció del príncep, perquè brillaven tant amb el sol com amb la lluna i donaven a la princesa perduda un aire de misteri i dignitat.
Un dia, el príncep, cansat de seguir-la sense poder agafar-la mai, no va tornar. La dona el va trobar a faltar moltíssim. S’havia acostumat al ritme de les seves passes i a la seva olor, i va decidir que si el tornava a veure, ja no el deixaria passar de llarg, perquè feia molt de temps que l'esperava.
Va amagar-se, durant uns dies, i es va preparar. Quan va estar llesta, es va quedar, aturada, al carrer del seu primer somni, esperant el seu retorn. Després de tres dies, ell va tornar i sense dir-se res, van caminar l'un cap a l'altre. Quan van estar prou a la vora, van tocar-se i besar-se. Van mirar-se les mans, els ulls i el ventre. I van jeure plegats en aquell mateix lloc.
L'endemà, van despertar amb el sol, i va ser tan bonic aquell matí, que van tornar a fer-se l'amor, ara de dia. Ella l'hi va portar flors i ell, que anava al seu refugi cada dia, les va guardar en el seu regne i la va convidar a visitar-lo.
Van viure primer l'amor de dia, a les lluminoses places i als estrets carrers. A l'hora dels nens i dels avis. Després van estimar-se mentre tothom dormia, amb la lluna i el silenci de les nits. Mentre van ser allà, amb la gata, les teulades, la lluna i el sol, la mimosa -que a poc a poc s'anava assecant, els llibres i la música -que sonava sempre als matins- tot va anar molt bé. Dormien abraçats i s'enredaven en carícies cada vespre. Però ell no la volia només a estones, entrant i sortint del seu regne, deixant només la seva olor i algun altre record: ell la volia. I ella el volia també. I van pensar que l'amor tot ho podia.
Aleshores, la dona es va arrencar quasi tots els fils de plata, perquè no s'hi enredessin. Va tancar els ulls, i els va anar estirant d'un en un, i de cada ferida va brollar una petita gota de sang. La fotografia va volar, girant, per l'aire, per anar després a caure en un racó humit del carrer, cara avall. El mapa es va desplegar abans de tocar a terra, i després d'uns segons, va ser recollit per un home que, plegant-lo un altre cop amb molta cura, se'l guardà a la butxaca. L'anell va rodolar amb un só metàl·lic fins caure pel forat d'una claveguera.El mirall es va trencar. I ella repassà un cop més els nusos que lligaven el manuscrit, la clau i el llapis de color taronja.
El príncep d'ulls d'ametlla va decidir deixar el seu regne. Va agafar els seus llibres, la gata, els barrets i les capses i, confiant en que des d'un altre finestra també veuria el sol i la lluna, va despedir-se de les seves teulades i va tancar els finestrons. Va trucar a la porta d'aquella casa on ella desapareixia cada vespre. Però molt aviat va trobar a faltar les seves teulades i va començar a mirar a través de les noves finestres, i els seus ulls es perdien al lluny, a l'infinit. Mes enllà de les postes de sol més vermelles que havia vist mai. Més enllà de les gavines i els terrats. I va començar a obsessionar-se amb les capses. Les obria i les tancava contínuament. Les canviava de lloc. Les endreçava, les netejava, les obria i les tancava, però la seva mirada seguia perdent-se en l'infinit.
La princesa va trobar a faltar aquells ulls, acostumada com estava a endinsar-s'hi, i es va posar malalta. De fet, els dos van sentir al mateix temps, encara que de diferent manera, les transformacions d'una terrible malaltia. Van sentir el vertigen i el dolor d'una forma tant sobtada, que les seves mans no gosaven tocar-se com abans, i els seus cossos van començar a allunyar-se l'un de l'altre. Ja no dormien plegats. I si ho feien, buscaven de tal manera l'extrem de l'espai en que coincidien, que una escletxa va començar a aparèixer entre els dos, convertint-se, dia rera dia, en un abisme. Les nits passaven en vetlla, sense son, sense somnis. Fins que de sobte, l'espai es va trencar. El seu món es va dividir, i tots dos van rodolar precipitadament cap el fons d'aquella escletxa profunda. I van provar de separar la música i els llibres. Van provar de separar definitivament els seus cossos i els seus sentiments. Van provar de detestar-se i oblidar-se. Però passaven els dies, i la seva música continuava sonant a casa d'ella. Després de moltes nits, els ulls d'ametlla continuaven mirant-la en tots els seus somnis, i es despertava buscant el seu cos. I el príncep s'adormia i es llevava amb ella, encara que ella no hi fos.
Es van adonar que la música, la mimosa, i fins i tot aquelles ja impossibles teulades, havien fet que els seus somnis es trobessin.
Van descobrir que, probablement era massa tard. Que havien anat massa enllà, que s'havien acostat massa i res, mai, per molt de temps que passés, podria fer que la seva música deixés de sonar a casa d'ella.
I ell no deixaria mai de dormir amb ella, encara que ella no hi fos.
Després de moltes nits de fred, es varen citar en un lloc que cap dels dos ja oblidaria. Després de mirar-se violentament, van mossegar-se, esgarrapar-se. I van quedar quiets, cansats, mirant-se cada cop amb més tendresa.
Llavors, ell va posar les seves mans obertes, amb els palmells amunt plens de ferides, al seu davant. Deslligant curosament els tres últims nusos, ella va agafar el manuscrit, la clau i el llapis i va posar els tres objectes a les seves mans. Les llàgrimes feien els seus ulls més lluents i més blaus.
Ell, després d'un llarg silenci, va col·locar-los en una preciosa capsa, la va tancar, i prenent-la amb força entre les seves mans, es va aixecar lentament, va tancar els seus ulls d'ametlla i va començar a caminar sense aturar-se.