Cercador
El vell de l'om
Un relat de: Masfe57Obre els ulls amb la primera sospita de claror, es queda ajaçat i espera que tot agafi el seu color definitiu. Els arbres l’emocionen, sobretot vistos així, des de l’arrencar del tronc cap al cel. Jeu en un banc de fusta amb l’esquena castigada pels llistons desiguals i el cap recolzat sobre un abric esparracat. Les seves pupil·les negres apunten enlaire, obrint-se pas entre les parpelles cansades i els plecs de la pell. Contempla el naixement de les primeres branques d’un om immens.
Pel camí de l’arbreda s’acosta un jove, corrent a bon ritme.
—Hola —el noi s’atura però fa saltirons ritmats per a que els muscles no es refredin. Ve suat, vestit només amb una minsa samarreta, unes calces curtes i unes sabatilles esportives. S’ha tret un dels auriculars de la orella.
—Hola —li respon l’home, que estrena la veu enrogallada pel llarg silenci mentre gira el cap a poc a poc fins enfocar el rostre suat del corredor. Li sembla recordar que ja l’ha vist abans. Es redreça en el banc on ha passat la nit, a la vora del llac i del Great Lawn. Avui no ha vist cap garsa.
Sempre dorm aquí, primavera, estiu i tardor, sota l’om. A l’hivern duríssim de Nova York no té més remei que buscar recer en un lloc més calent. Però quan fa aquesta bonança, s’estima més estar-se sota l’arbre i passar l’estona veient desfilar els joggers més matiners, que corren vorejant el llac a Central Park. Rarament hi parla.
—Fa bon temps—arrisca el jove, alentint el ritme dels salts. Les seves cames primes i musculades mostren la perseverança del seu esforç.
Fa mesos que, en arribar en aquest punt, prova d’encetar una conversa amb aquest vell enigmàtic. Tothom que corre pel parc el coneix. Sempre jeu i mira amunt, encisat, amb els ulls enredats entre les branques, o perduts més amunt, seguint les evolucions d’algun ocell. De vegades se’l troben abraçat al tronc. Sovint parla sol, però no sembla tenir massa ganes de fer-ho amb els altres i contesta amb monosíl·labs.
—Plourà. —Ho diu amb el convenciment d’un expert, mentre torna a aixecar el cap i mira de resquitllada els núvols esprimatxats que traspunten a banda i banda de la capçada de l’arbre. Baixa el cap i, amb les ungles llargues i esberlades, comença a gratar-se les cames amb desfici. Els pantalons havien sigut blaus en algun moment del passat, però ara tenen el color indefinit de la brutícia, amb traus per tot arreu que permeten entrellucar unes cames primes, pàl·lides i sense pèl. La camisa de quadres ha perdut gairebé tots els botons i la du lligada a la cintura, damunt una samarreta ronyosa. Les sabates li ballen als peus.
El noi aixeca el canell esquerre fins l’alçada de la vista però recorda, en completar el gest, que mai du rellotge quan surt a córrer.
—Tens hora? —la pregunta sembla fora de lloc a jutjar per l’aspecte de l’home que seu al banc.
—Ni parlar-ne—. Sacseja el cap amb energia a banda i banda per emfatitzar la negació. No vol saber l’hora. Es guia pel sol i la gana i el color del cel. No té cap pressa ni cap lloc on anar.
Ara mira directament el jove. Sembla adonar-se per primer cop de que ha vingut corrent i que està molt suat: té la samarreta xopa enganxada als pectorals.
—Vens de lluny—reflexiona el vell en veu alta mentre la mirada se li en va més enllà dels límits del parc. Els seus ulls segueixen l’arboreda fins el final, i amb un subtil gest amunt i avall de la barbeta, sembla comptar els oms.
—Només de vegades—. Ve de lluny quan dorm amb la seva xicota, a Tribeca, a l’altre banda de Manhattan. La resta de la setmana ve de l’Upper West Side, i no arriba tan cansat... Atura els salts. El vell l’ha fet pensar en la llarga distància recorreguda. Es treu l’altre auricular.
Sense pressa, pel camí de terra, s’acosta el sergent que fa guàrdia al parc els matins. El ritme tranquil i erràtic de les seves passes, obliga els corredors apressats a esquivar-lo. Malgrat l’uniforme blaumarí i la gorra de visera, ningú li té gens de por. Sempre du un somriure sorneguer a la seva cara rodona i colrada, de bon jan. Saluda cerimoniosament amb el gest reglamentari de la ma dreta, tocant-se la gorra amb la punta dels dits.
—Tens hora? —sap que la pregunta treu l’home de polleguera! Ja fa molt que es troben, encara que de vegades el vell de l’om, com tothom l’anomena, no sembla recordar-ho.
—Que no, que no m’agraden els rellotges —respon indignat. No entén aquest interès per saber l’hora que té tothom. Alça els ulls cap el naixement de les branques...
—I els arbres? —El sergent el voldria fer parlar sobre la seva estranya obsessió, però se li ha escapat un to burleta que posa l’home en guàrdia.
—Què hi té a veure? —Amb un gest rabiüt, es remou en el banc i li aguanta la mirada.
—Res. Era parlar per parlar. —El policia no té ganes de fer-lo enfadar, tot i que li agradaria molt conèixer la història que li ha tornat la mirada perduda i trista. S’acomiada amb parsimònia amb el mateix gest que en arribar i continua el seu camí amb bon humor...
Quan el sergent desapareix de la vista, el jove corredor beu uns glops d’aigua de l’ampolla que du a la ronyonera, i s’acosta encara més al vell.
—Jo em quedo aquí.— Seu al seu costat oferint-li la seva complicitat. Potser així aconseguirà tenir una veritable conversa amb ell. Avui, sembla més comunicatiu...
—Em pensava que seguiries —diu l’home sorprès. Fins ara ningú havia gosat seure al seu banc. No els hi retreu. Ni tan sols ell mateix seuria al seu cantó.
—T’equivoques. —diu el noi, decidit. Vol mostrar-li que té tot el temps del mon per ell, que tan li fa el rellotge. Recolza l’esquena al respatller i estira les cames. Però quan sent el sospir del vell i el to de la rèplica, veu que les seves paraules han produït un efecte ben diferent en el seu company de banc.
—Em passa sovint. —Pronuncia aquesta sentència amb veu trista. Fonda. Torna a buscar amb desesper el naixement de les branques d’aquell arbre immens. El noi s’adona que l’ancià se n’ha anat un altre cop, no sap on. L’ha perdut. Però es queda amb ell i l’observa.
Des d’un racó llunyà de la memòria, des d’un forat negre molt antic, al vell de l’om li arriba una imatge més real que si l’estès veient davant seu en aquell precís instant. El seu fill s’ha enfilat al tronc. Ell el mira des de baix i l’encoratja a pujar més amunt. Més amunt. Més amunt. La imatge es congela i el record avança uns minuts. El cos immòbil del nen a terra el lliga a l’arbre per sempre. Comparteixen la culpa i la pena des de fa una eternitat.
El vell s’alça i abraça el pal. L’envolta amb els braços i hi frega la galta. Sent com l’acull còmplice del seu error i del seu patiment.
El noi l’ha vist estrènyer l’arbre. S’atansa fins a posar-li la ma oberta a l’espatlla en un gest sostingut de comprensió. No cal que li expliqui res. El vell el mira als ulls només un instant i el jove corredor, després d’estirar breument els muscles de les cames, comença a trotar pel camí de l’arbreda, fent-se cada cop més petit.
Pel camí de l’arbreda s’acosta un jove, corrent a bon ritme.
—Hola —el noi s’atura però fa saltirons ritmats per a que els muscles no es refredin. Ve suat, vestit només amb una minsa samarreta, unes calces curtes i unes sabatilles esportives. S’ha tret un dels auriculars de la orella.
—Hola —li respon l’home, que estrena la veu enrogallada pel llarg silenci mentre gira el cap a poc a poc fins enfocar el rostre suat del corredor. Li sembla recordar que ja l’ha vist abans. Es redreça en el banc on ha passat la nit, a la vora del llac i del Great Lawn. Avui no ha vist cap garsa.
Sempre dorm aquí, primavera, estiu i tardor, sota l’om. A l’hivern duríssim de Nova York no té més remei que buscar recer en un lloc més calent. Però quan fa aquesta bonança, s’estima més estar-se sota l’arbre i passar l’estona veient desfilar els joggers més matiners, que corren vorejant el llac a Central Park. Rarament hi parla.
—Fa bon temps—arrisca el jove, alentint el ritme dels salts. Les seves cames primes i musculades mostren la perseverança del seu esforç.
Fa mesos que, en arribar en aquest punt, prova d’encetar una conversa amb aquest vell enigmàtic. Tothom que corre pel parc el coneix. Sempre jeu i mira amunt, encisat, amb els ulls enredats entre les branques, o perduts més amunt, seguint les evolucions d’algun ocell. De vegades se’l troben abraçat al tronc. Sovint parla sol, però no sembla tenir massa ganes de fer-ho amb els altres i contesta amb monosíl·labs.
—Plourà. —Ho diu amb el convenciment d’un expert, mentre torna a aixecar el cap i mira de resquitllada els núvols esprimatxats que traspunten a banda i banda de la capçada de l’arbre. Baixa el cap i, amb les ungles llargues i esberlades, comença a gratar-se les cames amb desfici. Els pantalons havien sigut blaus en algun moment del passat, però ara tenen el color indefinit de la brutícia, amb traus per tot arreu que permeten entrellucar unes cames primes, pàl·lides i sense pèl. La camisa de quadres ha perdut gairebé tots els botons i la du lligada a la cintura, damunt una samarreta ronyosa. Les sabates li ballen als peus.
El noi aixeca el canell esquerre fins l’alçada de la vista però recorda, en completar el gest, que mai du rellotge quan surt a córrer.
—Tens hora? —la pregunta sembla fora de lloc a jutjar per l’aspecte de l’home que seu al banc.
—Ni parlar-ne—. Sacseja el cap amb energia a banda i banda per emfatitzar la negació. No vol saber l’hora. Es guia pel sol i la gana i el color del cel. No té cap pressa ni cap lloc on anar.
Ara mira directament el jove. Sembla adonar-se per primer cop de que ha vingut corrent i que està molt suat: té la samarreta xopa enganxada als pectorals.
—Vens de lluny—reflexiona el vell en veu alta mentre la mirada se li en va més enllà dels límits del parc. Els seus ulls segueixen l’arboreda fins el final, i amb un subtil gest amunt i avall de la barbeta, sembla comptar els oms.
—Només de vegades—. Ve de lluny quan dorm amb la seva xicota, a Tribeca, a l’altre banda de Manhattan. La resta de la setmana ve de l’Upper West Side, i no arriba tan cansat... Atura els salts. El vell l’ha fet pensar en la llarga distància recorreguda. Es treu l’altre auricular.
Sense pressa, pel camí de terra, s’acosta el sergent que fa guàrdia al parc els matins. El ritme tranquil i erràtic de les seves passes, obliga els corredors apressats a esquivar-lo. Malgrat l’uniforme blaumarí i la gorra de visera, ningú li té gens de por. Sempre du un somriure sorneguer a la seva cara rodona i colrada, de bon jan. Saluda cerimoniosament amb el gest reglamentari de la ma dreta, tocant-se la gorra amb la punta dels dits.
—Tens hora? —sap que la pregunta treu l’home de polleguera! Ja fa molt que es troben, encara que de vegades el vell de l’om, com tothom l’anomena, no sembla recordar-ho.
—Que no, que no m’agraden els rellotges —respon indignat. No entén aquest interès per saber l’hora que té tothom. Alça els ulls cap el naixement de les branques...
—I els arbres? —El sergent el voldria fer parlar sobre la seva estranya obsessió, però se li ha escapat un to burleta que posa l’home en guàrdia.
—Què hi té a veure? —Amb un gest rabiüt, es remou en el banc i li aguanta la mirada.
—Res. Era parlar per parlar. —El policia no té ganes de fer-lo enfadar, tot i que li agradaria molt conèixer la història que li ha tornat la mirada perduda i trista. S’acomiada amb parsimònia amb el mateix gest que en arribar i continua el seu camí amb bon humor...
Quan el sergent desapareix de la vista, el jove corredor beu uns glops d’aigua de l’ampolla que du a la ronyonera, i s’acosta encara més al vell.
—Jo em quedo aquí.— Seu al seu costat oferint-li la seva complicitat. Potser així aconseguirà tenir una veritable conversa amb ell. Avui, sembla més comunicatiu...
—Em pensava que seguiries —diu l’home sorprès. Fins ara ningú havia gosat seure al seu banc. No els hi retreu. Ni tan sols ell mateix seuria al seu cantó.
—T’equivoques. —diu el noi, decidit. Vol mostrar-li que té tot el temps del mon per ell, que tan li fa el rellotge. Recolza l’esquena al respatller i estira les cames. Però quan sent el sospir del vell i el to de la rèplica, veu que les seves paraules han produït un efecte ben diferent en el seu company de banc.
—Em passa sovint. —Pronuncia aquesta sentència amb veu trista. Fonda. Torna a buscar amb desesper el naixement de les branques d’aquell arbre immens. El noi s’adona que l’ancià se n’ha anat un altre cop, no sap on. L’ha perdut. Però es queda amb ell i l’observa.
Des d’un racó llunyà de la memòria, des d’un forat negre molt antic, al vell de l’om li arriba una imatge més real que si l’estès veient davant seu en aquell precís instant. El seu fill s’ha enfilat al tronc. Ell el mira des de baix i l’encoratja a pujar més amunt. Més amunt. Més amunt. La imatge es congela i el record avança uns minuts. El cos immòbil del nen a terra el lliga a l’arbre per sempre. Comparteixen la culpa i la pena des de fa una eternitat.
El vell s’alça i abraça el pal. L’envolta amb els braços i hi frega la galta. Sent com l’acull còmplice del seu error i del seu patiment.
El noi l’ha vist estrènyer l’arbre. S’atansa fins a posar-li la ma oberta a l’espatlla en un gest sostingut de comprensió. No cal que li expliqui res. El vell el mira als ulls només un instant i el jove corredor, després d’estirar breument els muscles de les cames, comença a trotar pel camí de l’arbreda, fent-se cada cop més petit.
Comentaris
-
arbres i parcs[Ofensiu]Atlantis | 04-01-2025
Nova York a part de ser una urbe inmensa i plena de gent de tota classe, també té el Central Park i altres parcs molt bonics on es respira i on també va la gent a corre i a fer gimnàs.
Ha descrit moolt bé l'entorn i també aquest home que viu al parc i la seva història.
M'ha agradat molt tal com està esrit.
-
Un història a Nova York. [Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 01-01-2025
De principi a la fi he gaudit tota una història molt ben detallada en el llac de Central Park. M'ha impressionat com el descrius amb pèls i senyals.
Ah, sí! Mai he vist Nova York, però en les pel·lícules, que és molt gran i interessant.
Gràcies per compatir.
Enhorabona, Masfe57.
(Quan dones les gràcies has d'anar a la pàgina del que t'ha llegit i t'ha comentat. És així.).