Règim Obert

La Marta es va enamorar passats els trenta cinc, quan començava a sentir el tic-tac del seu rellotge biològic, d’un home que després de fer l’amor saltava del llit com si tingués una molla, i obria la nevera per veure què hi havia per menjar. Encara que us sembli inversemblant, en Pere menjava coliflor després del sexe, dormia amb un skijama de pelfa en ple estiu, i anava a tot arreu amb un osset de peluix al que anomenava “Elisard”. Original, deia la Marta. Mal assumpte, vaig pensar jo quan m’ho va explicar, en un moment de confidències. Però no vaig gosar dir-li res, perquè ella estava convençuda de que era, simplement, una miqueta excèntric. Semblava tan enamorada! Baix, grassonet, calb, amb ulleres de cul de got, i un mal gust notable a l’hora de vestir, no acabava d’entendre què li havia vist. Ni tan sols era un bon partit, doncs no tenia de moment cap ocupació remunerada.
Vivien en un àtic de Sant Gervasi, amb una terrassa molt gran, que la Marta havia decorat amb quatre duros però amb molta gràcia abans de conèixe’l. Els matins, quan ella anava a treballar, llevant-se amb un gran esforç de voluntat després d’una nit de no dormir (feia molta calor al mes de juliol, amb la finestra tancada, tal com ell volia), en Pere es quedava al llit. Quan es llevava, sovint invertia el seu temps en canviar-li les coses de lloc, per sentir-se més integrat, més a casa seva, deia la Marta. Un dia, per exemple, es va trobar que havia fet una pila amb tots els llibres que tenien el llom i las cobertes gastades, per llençar-los, i havia endreçat la seva biblioteca per mides i colors. Entre els que estaven a terra va trobar “Cien años de soledad”, “Mirall trencat”, i una edició molt antiga de “Le Petit Prince” que li havia regalat la seva mare. A la Marta això li va tocar força el voraviu, però en un esforç de contenció, va mirar d’explicar-li que això no li havia agradat, va recollir els volums de terra i va restablir l’ordre a la seva estimada biblioteca, davant l’astorament d’en Pere, que no ho entenia. Mira que n’arribes a ser de rara!
Un altre dia, quan va entrar per la porta, va veure que ell havia portat la seva col·lecció complerta de fascicles sobre els insectes, vint i tres volums enquadernats, i totes les seves capses plenes de cuques i lepidòpters morts i travessats per agulles de cap, identificats cadascun amb el seu cartellet. Aquella presència sinistre va envair els seixanta metres de l’apartament fins l’últim racó. Jo no ho podria suportar, li vaig dir. Però la Marta, a pesar de la picor que va començar a sentir per tot el cos, va argumentar que, si volia tenir una parella, no podia pretendre que el seu company deixés de banda les seves aficions. La passió del Pere pels llibres d’ocultisme i màgia negre del Circulo de Lectores, i la seva obsessiva adoració pel Neil Diamond, la Bàrbara Streisand i els còmics del Tio Gilito, tampoc la van fer defallir. No tots som iguals, pensava, esforçant-se a ser comprensiva i oberta de ment. Tothom ho deia que la convivència no era gens fàcil. De vegades, el Pere desapareixia alguns dies, sense donar explicacions. El primer cop que ho va fer, la Marta es va fer un tip de patir, però quan va tornar, es va sentir alleujada i li va demanar que, si us plau, un altre dia l’avisés. Van tenir una discussió una mica pujada de to, ja que, per molt que ella intentés portar la conversa al terreny dels sentiments, com havia llegit en el llibre del Dr. Pérez sobre les relacions de parella, ell deia que aquest dret, el de desaparèixer sense donar explicacions, formava part de la seva llibertat. Potser sí, va assumir la Marta, pensant que tota la resta anava prou bé. Ella ja dominava, gràcies a un curs intensiu, tots els secrets de la cuina post-coitum, i s’havia après, sense dubtar, una bona part dels noms científics amb què es classificaven els insectes (ortòpters, hemípters, libèl·lules, dípters, coleòpters, himenòpters...). Signes inequívocs de la seva progressiva compenetració.
El temps va anar passant i la Marta es va acostumar a no dormir, a tenir picor, a pagar totes les factures, a les papallones mortes, i a l’olor de coliflor bullida. Però no aconseguia acostumar-se a les seves desaparicions. Quan en Pere no hi era, es posava a pensar i a donar-li voltes al cap, fins que li venia una insuportable sensació de mareig. En aquestes ocasions arribava a la feina ullerosa i amb una cara de cansament tan evident, que els companys, que ja feia temps que la veiem malament, li vam acabar suggerint que anés al metge. El doctor la va trobar molt desmillorada i a més de tractar-li l'urticària que la feia gratar-se contínuament, va voler que veiés un psiquiatra. Potser sí, va pensar la Marta. Potser el psiquiatra l’ajudaria a acabar d’eliminar aquestes petites manifestacions de gelosia i egoisme que no podia evitar, em va dir. Es sentia tan culpable de no sortir-se’n prou bé! Quinze dies després, mentre esperava el seu torn a la consulta de la Dra. Martínez, li va semblar veure en Pere a la sala del costat. Estava en una rotllana que presidia un home amb bata blanca amb deu persones més. “Sala de Règim Obert” deia un cartell a l’entrada. No pot ser, deu ser algú que s’hi assembla, va pensar de primer. Però se’l va tornar a mirar i sí, sens dubte, era en Pere. De cop, la Marta va sentir una espurna de lucidesa. Va tornar cap a la recepció de la clínica i va preguntar a la infermera quina activitat s’hi feia en aquella sala.
—És un grup de persones amb trastorns mentals greus que tractem en règim obert —li va contestar, amb un somriure escèptic—. Un programa experimental de la Dra. Martínez. Només venen a la clínica a passar-hi tres o quatre dies de tant en tant. Ara, què vol que li digui —va afegir en to confidencial—, jo no ho acabo de veure clar. Per posar-li un exemple, n’hi ha un que fa col·lecció d’insectes i arrossega tot el dia un osset de peluix!