Platja de Borró

Platja del Borró

A mig matí, prenia el Sol a l'arrecerada platja de Borró. A estones entrava la boira dins la badia de Garvet, i ens amagava la costa, boscosa, del davant i l'illa Grossa, però no esmorteïa el sol. Petites onades arribaven silencioses. La gent, les ombrel·les, el pins que baixen fins a prop del mar, les tovalloles, els vestits de bany, de colors vius i els pits nus de les noies, omplien de vida aquest racó de la costa, mínimament espadada. El Sol del migdia de juliol i l'aigua fresca, convidaven al bany vivificador.
Al vespre, passejant, m'acosto de nou a la petita platja. El Sol s'ha amagat darrera els turons de la serra del Socarrador. L'aigua agafa el color del cel de ponent i s'ha fet daurada i gris, opaca; un petit arrissat no aconsegueix trencar la sensació de massa sòlida. A la sorra, una parella de mitja edat jeu damunt de les tovalloles, entomant les darreres llums d'avui. Només dos infants, un nen i una nena, són a l'avantplatja, just amb els peus a l'aigua; estan jugant amb un parell de pales i una pilota que va de l'un a l'altre. Més enllà, però no pas gaire lluny, una parella, noi i noia, joves tots dos, neden i s'empaiten, alcen esquitxos que la darrera llum encén. Estan sols, cap mes nedador, en tota la cala que tanca la Punta del Borró. Ara s'han trobat, s'abracen, es posen drets i ben junts caminen amb l'aigua a ran de coll, s'acaricien, es fan petons, han entrat a la zona banyada per la llum crepuscular, es paren, els seus caps es retallen perfectament sobre el fons d'aigua daurada, cada minut més rogenca, encara lluminosa, es segueixen petonejant, s'han quedat quiets, abraçats, molt junts, com si fossin un sol cos, ara d'aquí estan, no es pot distingir un cap de l'altre; un moviment oscil·lant de la noia m'informa del què està passant, entre aquells dos cossos joves, allà, a sota l'aigua. S'esdevé com un esclat d'amor; m'atreviria a dir que l'acte d'aquells joves és sagrat i s'avé perfectament amb la calma augusta que ha caigut en aquest racó de mar i costa.
Els infants segueixen jugant amb la seva piloteta, la parella de mitja edat - potser el pares dels infants?- encara jeuen damunt de llurs tovalloles. Sento una gran empatia per la parelleta d'allà, dins de l'aigua; mentalment els hi desitjo molts dies de bona gaubança. Mentrestant m'envaeix una trista melangia per aquella meva, llunyana joventut tan plena de mancances i contencions; deixondir-se avui, ja és impossible. M'alço de la pedra on seia i poc a poc, bo i gaudint d'aquest lleu garbí que està entrant, vaig pujant pel corriol, que d'esquena a la platja i entre pins, ullastres, i fonolls, em treu de la cala. Em ve al cap aquella frase d'Honoré Balzac: "El vell és aquell que ja ha sopat i mira els altres com sopen" I se m'acudeix que potser encara no he sopat mai jo.... però també miro com sopen.