Plaça Molina

Un relat de: franz

Plou i agafo el metro. Bé, els ferrocarrils catalans. Els agafo cada dia, plogui o no, a Provença. No és hora punta, i puc seure. Asseguda davant meu una senyora que se'm queda mirant. Em trec l'abric. Miro la senyora que per fi m'aparta la mirada. Duu els cabells recollits, color caoba de supermercat, i unes arracades minúscules. Arrugues per donar i per vendre, al front, sobre dels llavis, i sota dels ulls unes espantoses bosses. Porta un jersei de color marró, prim, i s'insinuen uns pits caiguts i carregats (de gravetat, s'entén). Els braços plegats sobre l'abric i sobre d'una faldilla negre, que tot just li tapa els genolls. Mitges negres i sabates marrons. Les sabates amb la punta rodona, juvenils i mallorquines. Torno a pujar la mirada, les mitges encara són negres, les faldilles li tapen amb prou feines els genolls, i l'abric el duu plegat sota dels braços. Els pits al seu lloc (per l'edat que té, s'entén), i més amunt em topo amb els seus ulls. Verds i vermells. Està plorant i em mira. Aparto la mirada.
Gràcia. Baixen dos i en pugen tres. Ningú ve a seure amb nosaltres. Miro endavant, miro l'hora, la temperatura, miro el mapa, miro per la finestra al buit negre. Dins del buit el seu reflex, els seus ulls m'apunten, i sembla que em disparin llàgrimes. Em miro les ungles. En una ungla encara hi tinc restes de vés a saber què, en una altra són clarament taques blanques de dentifrici.
Em mira, quan ho comprovo la visió m'esglaia. Plora tranquil·lament, mirant-me. Ja no li aparto la mirada. Potser que li digui alguna cosa. No, què li puc dir? Llavors comença a plorar més fort, em giro, al fons del vagó algú ens observa i s'amaga rere un diari. Li podria donar un mocador, potser en tinc un. No sé què fer. Plora més fort, i els singlots espasmòdics augmenten. No puc mirar més, però ho faig, ara es tapa la cara amb les mans, i se la descobreix per mirar-me de nou. Ja no puc més.
El tren es va aturant. M'aixeco i em dirigeixo a la porta. Em sento alleujat. Molt alleujat. El tren es va aturant fins a fer-ho del tot. Abans de poder obrir la porta sento alguna cosa rere meu. Li reconec les sabates marrons, la tinc a tocar. Premo el botó verd. Res, el premo deu cops, llavors sento la seva veu, fina, esquerdada.
-Mai baixes en aquesta parada.
La porta s'obre i baixo. Camino cap a les escales sense voler girar-me. Camino. Sona el xiulet, les portes es tanquen el tren se'n va. El tren ja ha marxat. Un noi passa davant meu. Em planto i em giro. No hi és. No ha baixat, ja no la tornaré a veure més. Uf.
I miro el cartell blau, plaça Molina. Havia baixat molt a plaça Molina fa alguns anys, quan feia un curs d'anglès a l'estiu en una acadèmia d'aquest barri. Però ara m'assec i espero el següent tren.
Efectivament no baixo mai en aquesta parada.

Comentaris

  • Angoixa, però...[Ofensiu]
    NiNeL | 05-05-2007

    m'ha mancat un final!

    M'ha agradat molt el ritme trepidant, i també aquelles descripcions que, qui te coneix, sap que no poden ser d'una altra manera.

    I al final vas i mos deixes sense cap explicació de qui és la dona, quina relació té amb el narrador, per què plora... Vaja, que ets tu: sempre deixant alguna coseta amagada per fer-mos patir i demanar-te més informació! ;-)

    Salut i benvingut a RC!

  • un comentari-suggeriment[Ofensiu]
    lluisba | 04-05-2007

    Trobo que es crea una atmosfera bona, pròpia d'un relat d'angoixa. De fet, l'espai del metro ja remet a un lloc claustrofòbic.
    També bé la descripció de la dona. Sobretot pels detalls (les sabates, per exemple).
    La fugida, final, sembla que amaga alguna cosa. Un detall que no es diu i del que no se'n troben les pistes: la senyora li ha recordat alguna cosa? Es podrien intuir traces psicoanalítiques, però tampoc no és del tot segur. Potser una lleu pinzellada més seria suficient per entendre alguna cosa.

  • Ostres![Ofensiu]
    Ze Pequeño | 04-05-2007

    He entrat al relat pel títol. Per l'etern Tris-Tras, el bar de la cantonada amb Balmes, per les classes d'anglès durant tants anys en una escola d'aquest barri, què carai! perquè és el meu barri! i quina sorpresa més grata!

    Un relat impressionant. He de destacar el ritme accelerat que a mida que avança, atrapa. La descripció de la dona, al meu pensar excel·lent. La sensació que sent el protagonista, que un mateix sembla sentir-la... no se, tantes coses!

    I curiosa l'actitud de la dona, que sap que el protagonista (ella podria ser també perfectament el protagonista!!) nau baixa en aquella parada... Potser tot plegat és més complexe del que sembla.

    M'ha agradat. Espero veure més relats per aquí!

    Una abraçada.

    Salz.

  • ginebre | 04-05-2007

    aquest relat m'ha fet patir!
    Buff! Com t'ho has fet perquè cada cop fos més asfixiant i incòmode?
    I és que en una situació així, bé fuges o bé vas directament i entomes el que pugui passar de cara.
    M'ha agradat i impactat.
    Gràcies!

  • JO TAMBÉ VAIXARIA[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 04-05-2007 | Valoració: 8

    NO M'AGRADA GENS DE TROBAR-ME GENT AL METRO AMB PROBLEMES O FENT UN ESPECTACLE. I MENYS SI NO SAPS D'ON SURTEN I QUE VOLEN. LA PEGA QUE ES AVUI EN DIA ET TROBES CADA COSA...! SI LLEGUEIXES EL MEU RELAT "EL METRO I L'EMBARSSADA" TE'N ADONARAS DE QUE EN TINC UN MAL RECORD D'ALGUN DELS MEUS VIATGES. AQUEST RELAT L'HAS PRESENTAT AL CONCURS DE TMB? JO EL MEU SI.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de franz

franz

3 Relats

6 Comentaris

2402 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00