Plaça molina 3

Un relat de: franz

La pluja m'ha aixafat els cabells. Trec el mirallet i provo de pentinar-me una mica, però és pitjor, ara me n'adono que fa temps que no em tenyeixo i tinc totes les arrels blanques. He de triar entre les arrels i anar despentinada. Em faig una cua. El tren ja és a l'andana, i aviat sortirà, però aquest no és el tren que he d'agafar, és el següent. Sembla com si la humitat m'hagués encongit el jersei, i ara m'estreny els pits. Al següent tren pujaré, i aniré al tercer vagó, i allí seuré al seient que jo ja sé, i l'esperaré. Ell pujarà a Provença i se m'asseurà al davant. Llavors em mirarà i em reconeixerà. I li diré que ha estat la coincidència més gran de les nostres vides, i que ja res ni ningú ens tornaran a separar. Coincidència, li diré, però fa més d'un mes que ho preparo tot, que agafo la força i el coratge necessaris, que d'amagada el segueixo i l'observo, que sé on viu, que sé on treballa, que penso que està massa prim i que hauria de menjar més, que sé, fins i tot, on seu cada cop que agafa els ferrocarrils. Els últims passatgers s'escolen dins abans del tancament de les portes. El tren se'n va.
Aviat vindrà el següent i ja sé on he de seure. Com que encara falten deu minuts vaig a fer una volta per les altres andanes. El tren que va a Sabadell és el següent a partir. I poca cosa més. No hi ha gaire gent. Algú que sembla perdut i una dona que va amb un carret de la compra, deu haver anat a la Boqueria, i ara torna a casa seva carregada. Els del Caprabo m'ho porten a casa; quan aquells homes tan forts han pujat els 5 pisos a peu, esbufegant, truquen a casa, em fan sentir malament. No els hi dono mai propina, però de vegades, una mica d'aigua.
Jo badant i el tren ja havia arribat. Vaig al tercer vagó, i la porta ja és oberta, algú ha entrat abans que jo. Al fons del vagó hi ha un home fastigós tocant-se. Per un moment em fa dubtar, potser que ho deixi per demà. Demà en Joan agafarà el mateix tren, a la mateixa hora, i no sé per quina rara mania, seurà al mateix lloc. Demà aquest senyor del fons del vagó no hi serà. Però potser hi haurà algú altre. Ha de ser avui. Sec on he de seure i l'espero. Em trec l'abric, i de reüll veig com el senyor del fons em mira. Què deu voler, aquest? Miro l'hora, d'aquí no res sortirem. Només espero que no entri ningú més. Estic nerviosa. Però segur que em reconeixerà. No caldrà ni que li digui res, però si calgués, avui és el dia. El tren tanca les portes i es posa en marxa. Aviat serem a Provença.
El senyor del fons del vagó em mira i somriu. Només em faltava això. Una ganyota de fàstic el posa al seu lloc. Amb "La Vanguardia" tapant-te la cara està mes guapo! Arribem a Provença i miro per la finestra. Aviat el veuré, el tren ja frena, poc a poc. I ja el veig, aviat pujarà. Ja s'obren les portes. I n'estic segura que seurà al seu lloc. Mira que n'hi ha per escollir, però vindrà a seure al seu. Sento una forta emoció. Em reconeixerà? El miro directament, i ell a mi. Va despentinat, i ja comença a perdre alguns cabells, però té les galtes vermelles com quan era petit...i ara em dirà, "hola mare!"
Però només se'm queda mirant fins que li aparto la mirada. I m'observa, sento com em mira les arrels blanques, i els pits, i les mans i les cames. I sento també com una mena de superioritat en la seva mirada, una mena d'angúnia sexual, un fàstic infinit. Està jutjant el volum dels meus pits, em mira les arrugues, i els genolls. I una ràbia, petita, em comença a brollar dels ulls.
Arribem a Gràcia. Llàgrimes salades em neixen, sense que jo hi pugui fer res. Deixem Gràcia i la incomoditat s'apodera del meu fill. M'esquiva, però no desistiré. És el meu fill i me l'estimo per sobre de tot. Però la ràbia i la impotència van creixent, i els singlots acompanyen els rius de la meva cara. Estic avergonyida, i això encara ho empitjora més. Sembla que vulgui oferir-me un mocador que no té, i jo voldria començar a parlar-l'hi, però quan obro la boca només surt un crit petit, ofegat. I veig que el tren comença a aturar-se, fins que s'atura quasi del tot, i ell s'aixeca. No. No el deixaré baixar, el seguiré. Ha de saber qui sóc. M'aixeco i m'apropo, no goso ni tocar-lo. Vull dir-li alguna cosa. Fluix, a cau d'orella, arribo a pronunciar 4 paraules: "mai baixes en aquesta parada". I ni es gira. Prem el botó molts cops, la porta s'obre i baixa sense girar-se. Què faig? El deixo fugir? Baixo jo també? I mentre dubto sento un cop a l'esquena molt fort. Algú m'està agafant, i em giro i és el senyor del fons del vagó, que cau sobre meu, vomitant alguna cosa semblant a escalivada sobre el meu jersei encongit. Després va caient, sense que hi pugui fer res. I em quedo paralitzada. Quan reacciono i vull sortir sona el xiulet i les portes es tanquen, llavors ell cau a terra com mort. Només llavors puc fer un crit.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de franz

franz

3 Relats

6 Comentaris

2675 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00