Plaça Molina 2

Les lletres de la portada de "La Vanguardia" s'han escorregut perquè plou i m'he deixat el paraigües.
Encara que plogui hi ha turistes al Zúric. Sempre n'hi ha. Fumo un darrer cigarret sota el porxo del Triangle.
Quin matí, avui. No em trobava gaire bé quan he sortit de casa, ja em feia mal l'estómac, però bé, he preferit anar a fitxar. I ara em trobo aquí, fumant abans d'agafar els ferrocarrils de tornada, quan no fa ni dues hores que he arribat al centre.
Suposo que faig mala cara. Jo m'hagués quedat treballant, ja que he baixat! Però dec fer molt mala cara. Són amables els companys, m'han dit que me'n tornés, que no passava res, que no m'agafo mai el dia lliure. Se'm volien treure de sobre, potser pensaven que m'haurien de portar a urgències!
De fet no em trobo tan malament, podria anar a fer una volta per les Rambles, però és clar, plou, i si em mullo massa encara em constiparé.
El cigarret s'acaba i un noi pakistanès m'ofereix un paraigües. El compro? No. Segur que són de mala qualitat. Vaig a casa i punt..
Grossos turistes porten impermeables de plàstic, i es tapen el cap amb el que poden, i no, no sé res, no em pregunteu res, jo només vull que us aparteu per baixar als ferrocarrils.
Al tercer vagó no hi ha ningú. Em poso al fons. Tinc l'estómac inflat. Me'l palpo i sembla que palpiti. L'escalivada d'ahir al vespre, ha de ser això. No me n'he adonat i ha entrat algú més al vagó. Una senyora m'ha enxampat tocant-me l'estómac i això em fa certa vergonya. S'ha quedat dreta, palplantada, sembla que té massa seients on escollir. És atractiva. Potser una mica gastada, però segur que és més jove que jo. Sembla distreta, perquè no seu? Mira a dreta i esquerra i escull un seient en diagonal meu, cara a cara separats només per pocs metres i 2 blocs de seients.
El diari em serveix d'escut, però no deixo d'interessar-me per ella. Potser és el meu dia? Dissimuladament l'observo. Es treu l'abric i el plega graciosament sobre dels genolls. Duu un jersei d'angora marró, i se li insinuen uns pits madurs, suculents i generosos. Ja no recordo quin gust tenen els pits de les senyores, però aquests deuen ser mel. Mira per la finestra, i després l'hora. Sembla una mica nerviosa. Se n'ha adonat de mi?
Els cabells li brillen reflexos caoba, i la pluja els hi ha donat un aspecte greixós. Però segur que encara fan olor de xampú. Respiro fort, però no sento res. És massa lluny.
El xiulet, les portes es tanquen i arrenca el tren.
Perquè m'amago rere el diari? Potser que li somrigui. Això faig. La miro i li somric, però la senyora no em veu. Persevero. Deixem l'estació i finalment se n'adona de mi, del meu somriure, i se'm queda mirant amb mitja cara de fàstic, sembla que estigui pensant, "què vol aquest estúpid?"
La portada de "La Vanguardia" s'ha mullat, però a la contra hi ha una entrevista molt interessant. Un home que ha perdut 3 fills i encara creu en Déu. Ja no m'atreveixo a tornar-la a mirar.
Arribem a Provença. La senyora observa per la finestra, molt atenta. Sembla que esperi algú. Es gira cap a mi i aquest cop em sorprèn. Em llença una mirada dura, de menyspreu, com si no tingués dret a existir. Em sembla que no tinc cap possibilitat.
Les portes sobren i entra un noi, més aviat alt, prim, una mica pàl·lid i distret. S'asseu directament davant de la senyora, i aquesta sembla satisfeta. Es miren i no es diuen res. Estrany. No s'han ni saludat, i hi havia molts llocs lliures al vagó.
Deixem Provença i una punxada, i un regust a pebrot em puja fins els llavis. Res, dos segons, ja ha passat. Una suor freda em baixa pel front i me l'eixugo.
L'home de l'entrevista de "La Vanguardia" no només va perdre els fills sinó la dona i el gos, i també va quedar cec en l'incendi que va destruir casa seva.
Aparto l'escut i miro de nou. La senyora està com astorada. No ho podria assegurar: diria que plora.
De sobte una altra punxada, aquesta més greu. Tanco la boca fort i premo les dents de dolor unes contra les altres. Ahhhhhhhh! Crit interior (voldria cridar, però em fa por obrir la boca). Aquesta punxada ha estat més forta i més llarga. No sé què fer. Em descordo un botó dels pantalons. Ja em passa. Arribem a Gràcia, estic temptat de baixar i sortir que em toqui l'aire, perquè no me n'havia adonat i estic suat, força suat. El temps de reflexionar ha estat massa llarg, i el tren es posa en marxa de nou.
Miro la senyora. És molt estrany. Plora i té els ulls clavats al noi del seu davant; aquest sembla nerviós, mira per la finestra i pica els peus amb un tic. La senyora sanglota, i el noi sembla que li vulgui dir alguna cosa, o no! Els observo de forma impúdica, i reacciono de cop quan el noi es gira cap a mi, el diari m'amaga de nou.
Els plors de la senyora, que ara són molt forts, no em fan oblidar el meu mal, que torna. És com un llamp lent, que puja des de l'estómac fins al coll i torna a baixar. Em costa respirar. Em descordo un altre botó dels pantalons. El tren redueix, arribem a plaça Molina i ara sí que vull baixar. M'espero a que hagi parat del tot perquè em fan por les sotragades.
El noi s'aixeca, mig tremolós, la senyora l'observa i el segueix. El tren ja s'ha aturat i em dirigeixo cap a la porta, la dona li murmura alguna cosa al noi i la porta s'obre. Quan estic a 2 pams de la senyora una punxada letal em fa doblegar i només puc agafar-me a la seva espatlla per no caure. Ella es gira sorpresa. I no té ni temps de reaccionar, perquè em poso a vomitar tota l'escalivada sobre seu, primer sobre del jersei d'angora marró, després sobre la faldilla negre, llavors em doblego més i acabo de vomitar pel terra, i sento un xiulet i les portes es tanquen. Miro enlaire i veig que la senyora està paralitzada, amb la boca oberta, i només un moment després fa un crit fort, molt fort, però jo ja no el sento, perquè he perdut el coneixement.