Pis de Caramel

(Després de quatre mesos a l'estranger, per motius de feina, torna a casa definitivament).

Camina amb els ulls apuntant a terra. Comença a ploure. Plou. El barri és ple de grues però no hi para atenció. "Aquesta ciutat no para mai", es reafirma. Un, dos, tres… tres-centes vint-i-dues passes. Comprova la façana. "Si, el 122, és casa meva". Agafa el pom; el gira. Entra. El porter el saluda i li diu: "Quant de temps... Tot bé?". "Cansat però bé, anar tirant. Ja tenia ganes d'arribar", respon. "Cansats, tots n'estem de cansats" replica el porter. Nota una certa indignació en aquella veu, però tan li fa. Està exhaust. Crida l'ascensor. Cinc pisos. Surt. Penetra el pany i obre la porta.

Deixa les claus al moble esquerra del rebedor i una tímida i dolça onada d'olor, la del seu pis, el rep com un gos rebria al seu amo. Amb l'esquena recta com un tronc i els braços deixats anar, deixa caure la pesada maleta al terra de parquet. De cop. "Puff!". Alça la vista i saluda el menjador amb un somriure orgullós, relaxat. Tot és al seu lloc: la vella foto de la família al costat de la televisió, les cortines passades, els llibres al prestatge, el cendrer al centre de la taula del saló.

Té el cos rebentat i l'ambient li demana una dutxa. "Tan és... No espero ningú" es diu a si mateix aconsellat pel cansament. Es treu la jaqueta llarga i fosca. L'agafa amb les puntes dels dits i, amb uns moviments decididament teatrals, la deixa reposar a la cadira de la taula dels àpats tot fent una lleugera reverència. Amb el cos més lliure, se separa els peus de les sabates. Al trepitjar el terra de fusta i notar-ne la fredor li ve un calfred que li recorre tot el cos, de baix a dalt, i se li escapa un somriure de plaer.

S'acosta a l'equip de música i el posa en marxa. No té la més mínima idea de quin disc podia haver-hi dins. Sorpresa! Sona un dels seus cantautors preferits, l'Ismael Serrano, que canta alegrement: "Si me voy, si me duermo, la vida se apaga. Que potra saber que siempre me seré fiel. Que suerte des de un principio caerme tan bien (...)".

Mentrestant, remena entre els llibres del prestatge. Costen de separar perquè, amb els temps, han suat i s'han anat enganxant l'un amb l'altre. No recorda quin havia deixat a mitges abans de marxar, si es que n'estava llegint algun. En pren un gairebé a l'atzar. Es tracta del tercer volum d'una de les publicacions de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol, la que va del 1980 al 1990.

Es tomba al sofà tot fent gest plàcid i deixant anar un sospir ventós... Se sent completa i extremadament a gust en aquell moment. La música, l'aire, els coixins... tot plegat l'evoca a un dolç estat d'èxtasi que voldria immortalitzar en aquell precís moment. El cos li flota però ell es queda quiet, estirat. Abandona la mirada en algun punt de l'habitació sense parar-hi atenció, flotant, i es diu a si mateix: "quina rebuda que m'has preparat, piset meu!".

Obre el llibre per una pàgina qualsevol i llegeix: "Si tot el que m'emmarca la finestra / és viu mentre jo visc , quin alt poder / aquesta vida meva! Per això / l'estimo tant i m'esforço a donar-li / sentit i plenitud, a fer-la harmoniosa / com el que veig, i emotiva i fecunda (...)". Als pocs minuts ja ronca com un porc en zel.

Tot allò que minuts abans haurien estat preocupacions clavades com espines, ara s'ordenaven tot vertebrant un son en plenitud, allunyat d'allí i de qualsevol lloc. Un son amb majúscules!

De cop i volta, però, el telèfon comença a sonar. S'aixeca sobtadament, a cegues, i comença a buscar l'aparell absolutament desconcertat.

-Si!? - diu amb veu sufocada.
-El senyor Joan Albert Salas.
-Si... si... qui és? -mentre es frega els ulls perquè matar la picor.
-Truco de l'Ajuntament de Barcelona. Com deu saber, els nostres tècnics estan fent estudis a tots els pisos propers a la zona del forat per si saber si són segurs o si, del contrari, convindria desallotjar-los provisionalment. De moment, es clar... Passarem demà al matí, a les vuit, d'acord?
-Que!!?? És una broma... oi!!??