Petjades al cor

Pensaré en els passejos que fèiem,
en les anades i tornades que feies,
assegurant que jo sempre estava bé.

En els teus petons que curaven l’ànima,
en els teus ladridos potents i valents,
marcant qui eres, la senyora perruna,
que ningú podia amb tu, ni amb la teva força.

En com jugaves amb el teu fill,
ensenyant-li a comportar-se amb amor,
en la teva cura pels membres de la família,
sempre acompanyant, sempre present.

En la teva mirada expressiva i clara,
que mostrava quan necessitaves alguna cosa,
i, si no, t’espavilaves sola, amb orgull,
en com t’enamoraves de carícies humanes,
que rebies amb gratitud i tendresa.

En com ens vam enamorar, des del primer moment,
vaig lluitar per tu, per cada por amagada,
per tota la violència que vas viure en silenci,
et vaig emportar amb mi, refugi i companyia.

Ajudant-te a calmar l’ànima trencada,
a apagar l’ansietat que portaves dins,
un dolor profund de la infància dolça,
que ni el temps ni l’amor sempre poden sanar.

Però no va ser suficient, l’ansietat et va vèncer,
malgrat això, el meu amor no coneix mesura,
t’estimo més enllà del que les paraules poden dir,
i sempre guardaré el teu record, viu i etern.