Petites veritat, grans problemes.

"En aquest bar, on un dia es van parlar de tantes coses, on un dia vam aprendre tot allò que no coneixiem, que no sabiem ni que existia, i tot i això, viviem tan feliços dins la nostra infelicitat. Amb tants amors pel mig, amb tants temors pertot..."escrivia Rust a la seva llibreta, mentres esperava el moment precís en que hauria de pujar al seu tren.
Aquell que feia tant de temps que ell creia que l'esperava.

Era aquell el tren que havia d'agafar? O havia d'esperar-se? Esperar a què? I arriscar-se? Sí? Quan? Per què? Ostres, quin embolic, quantes preguntes rondaven pel seu cap! Tot plegat un desordre impossible d'endreçar, igual que la seva habitació, i que el seu armari, on hi guardava tot allò que no sabia on col·locar quan no tenia temps, o li feia mandra.

Normalment era la mandra, que el guanyava.

Llavors, també li faria mandra agafar aquell tren? I si ho feia, a quin vagó pujaria? Qui hi trobaria? I qui hi hauria al seu costat quan s'asseiés? Podria seure o hi hauria massa gent? I si fos així, que hi feia tanta gent allí?

Algú va picar de mans. On era?

Ressaca? Núvols? No sabia d'on havia tret tots aquells pensaments. Necessaris o innecessari? Ostres, però per què tantes preguntes? De què li servien? "Ho veus, una altra pregunta! N'estic fart!"

Per què tantes preguntes? No podia trobar algun dia una humil resposta que el guiés?
"Altre cop, merda, una altra pregunta, més preguntes, sempre igual..."

Va reflexionar sobre ell, sobre allò, sobre el bar, sobre l'habitació i sobre l'armari, i sobre el tren.

Prendria el tren, sense qüestionar-se res més, ni sobre ell ni sobre cap altra cosa, ni sobre l'existència dels mosquits que volaven pel seu costat.