Perquè t'estimu?

El teu poema em recorda el "Perquè vull" de l'Ovidi Montllor. Tot i que és menys extens, la pregunta final el fa més interessant. No, no estimem perquè volguem. O potser hauria de dir: no estimu perquè ho vulgui fer. L'amor conjugal no es busca, neix i es defineix. L'amor familiar tampoc no es decideix, es crea per afinitat i convivència... I jo no sabria parlar gaire de l'amor, però qualsevol tipus d'amor és indecisible. No estimes perquè el teu cervell ho vulgui, ni els teus ulls, ni el teu entrecuix, però tampoc perquè ho vulgui el teu cor. El sentiment creix en el descuit. El que passa és que la gent està contenta d'estimar, i per això creuen que volen estimar aquells que estimen. Perquè l'amor els va bé. Jo ho entenc així.

Com diu l'Ovidi, "Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués! Sortia ella de casa. Perquè Vull! Perquè tinc ganes que sortís!..." i és que resulta que "Tot comença en un mateix".

Una vegada em van dir: "no diguis no puc, diguis no vull" " no diguis si puc... digues vull... "
He dubtat moltes vegades al respecte, però llegint-te a tu no queden massa dubtes: tu vols!! Endavant!! Una abraçada,
Una quimera

que vols estimar ! Qui no vol estimar ! El millor és que et facin estimar, per tot el que se't desperta dintre !

Continua així de rebel i estima !!

¶:)