(correcció) 13.09.99-----> 7 anys!

I sembla ahir...

Un dia més de la vida d'una nena petita, que amb prou feines ha sentit, experimentat o vist; però... algun dia s'ha de començar.

Sembla ahir quan sortia de l'habitació i em dirigia cap al menjador a esmorzar, ja tenia la tassa de llet a taula, esperant-me com cada matí. La meva mare era a la cuina, treient els productes de neteja d'un armari de sota la pica, ja que es predisposava "a fer dissabte" mentre escoltava la ràdio, com sempre.
Tot just havia acabat de seure a la cadira, que la meva mare em va dir:
- Nena! Sents el que han dit per la ràdio?
Jo mai m'escoltava la ràdio atentament, acostumada a cada matí a que estigués encesa, allò ja formava part d'un soroll més de la casa al qual no tenia per què atendre.
- El Carles Sabater s'ha mort (va dir la mare).
De sobte vaig deixar de beure'm la llet, el meu cor s'havia encongit, quina sensació era aquella? No l'havia sentida pas mai.
No ho vaig voler creure, em vaig obligar a pensar que només era una broma pesada de la mare, però aleshores vaig para atenció a la ràdio, havien pronunciat el seu nom... "Carles Sabater, el famós cantant de rock català, ha mort aquesta matinada a causa de..." Vaig parar d'escoltar la frase, ara ja no només tenia el cor encongit, sinó que per culpa d'aquelles paraules a la ràdio, una llàgrima era a punt de vessar dels meus ulls, quan quasi queia, em vaig adonar que la meva mare era allà, i ves, què us penseu? Jo ja tenia el meu geni aleshores, i em vaig aguantar les llàgrimes, encara que no van poder esperar gaires hores...

Deuria tenir només uns 9 anys... i no podia arraulir-me al llit sense abans haver posat el casset que tenia de Sau, i bé, a l'edat d'aleshores havia idealitzat d'una manera dolça al Carles, encara que llavors no sabia ni què era idealitzar. Tampoc podia comprendre els sentiments que em despertaven aquelles melodies, però jo simplement m'acontentava amb saborejar-ho uns instans.