Una nit

Era una nit molt fosca de juny, quan es va haver imprès tot el treball de història que portava fent des de feia setmanes, vaig decidir anar a donar un tomb pels carrers de la ciutat, desconeguts però propers.
Al tombar la primera cantonada del meu carrer, vaig veure que alguna cosa hi passava, un munt de cotxes de policia acordonaven la zona, i una ambulància s’emportava un cos tapat amb un plàstic daurat. Preocupada per la situació vaig anar fins al policia més a la vora que tenia, i li vaig preguntar que és el que havia passat, ell em va dir:
- Una dona ha estat assassinada aquesta nit ha aquesta vivenda, se’n desconeixen les causes, però és molt probable que sigui un nou cas de violència domèstica.
El meu cor es va quedar de pedra, jo que pensava que això només passava a gent del telenoticies, aquest cop no, no molt més lluny de 25 passes de casa meva, això passava.
Tota preocupada pensant amb aquest cas, vaig seguir caminant carrer amunt. L’estona anava passant, i jo continuava endavant, fins arribar a un lloc que encara no havia vist mai del meu barri, ja que sempre diuen que és millor no acostar-s’hi per allà. Vaig fixar-me que el terra no era molt net, i les cases eren més aviat antigues, però el que més em va sobtar, és que hi havia un munt de gent a fora, amb les seves carides i taules al ben mig dels carrers i places, tot conversant tothom amb tothom. De sobte m’ha aparegut una nena petita davant, tenia els cabells molt llargs i rinxolats, uns ulls com dos sols i d’un blau molt especial, el cert és que m’ha sobtat molt la manera com anava vestida, amb una mena de xandall molt brut, d’aquells que de ben segur que quan jo vaig néixer tots el nens petits en tenien un, però que ara es fan rars per la mena de dibuixos que porten, i la diferencia que tenen amb l’estil d’ara. Semblava simpàtica, i al veure que jo també la mirava li ha agafat vergonya i se’n anat corrents fins a una noia no molt més gran que jo, que segurament, deuria ser la seva mare.
Era tard, i les hores havien passat sense n’hi adonar-me’n, no volia ni pensar en que dirà la mare al veure que no era a casa i que ni tan sols havia agafat el mòbil.
Tot pensant quin podria ser el camí més curt per torna a casa, se’m va torna a creuar la nena dels ulls blaus, que, amb un gran somrís m’ha dit adéu, com si de tota la vida en coneixerem.
Un munt de conclusions per treure’n i un munt de pensaments que transmetre.
Neix un nou dia entre els meus llençols, han transcorregut moltes coses aquesta nit, on també s’hi pot afegir la sermonada dels pares al arribar a casa. Una nit curiosa per cert...