Perquè s'estimen...

El carrer comença a enfosquir, però encara el sol s'escola per les escletxes dels alts edificis de la ciutat.
Apaga el cigarro trepitjant-lo amb força. Li pesa l'ànima, avui ha estat un dia dur.
Camina sense perdre el ritme dels seus passos constants fins arribar a la parada de l'autobús. Un formigueig li ronda la panxa, està impacient.
Ja l'esperen.
Només arribar, de sobte, una abraçada que sembla aturar el temps i un petó tan tandre que sembla que els seus cossos es puguin a fondre com la xocolata calenta de la millor bomboneria en qualsevol moment.
Les seves mans entrellaçades es converteixen en una sola.
Pugen al bus amb el propòsit d'anar als últims seients a asseure's però aquell curt camí, tan simple per a qualsevol, aquelles quatre passes insignificants tan sols dificultades per alguna frenada sobtada es converteixen en un passadís de mirades de rebuig, odi i extrenyesa... Mirades que no saben digerir i que se'ls queden atravessades a la gola. Una tortura.
S'abracen i, mirant-se als ulls, d'on avui brollen les paraules millor pronunciades de les seves vides, es diuen que aquestes mirades al·lienes que els llancen amb ràbia no podran acabar amb l'amor que els fa bullir la sang.
Perquè elles s'estimen...