El tercer somni

Feia un dia d'aquells que són difícils d'oblidar. Una tarda d'agost, cap al tard, però amb un sol que feia cara de no voler marxar.
Estava sola sota l'ombra de l'arbre més alt i un son profund es va apoderar de mi i m'anava envaïnt el cos fins deixar-me al lloc on més a gust em trobo. La següent parada era, sens dubte, el món dels somnis...
Una porta... ara, jo era en d'aquells instants on tots sentim el desig roent de saber què hi ha més enllà d'on som. La vaig obrir; una música celestial em va captivar. Un silenci massa ben entonat.
Als balcons d'aquell lloc no hi havia roba penjada, sinó mots. Una successió de paraules meravelloses per a qui les vulgués. Al vent tam´bé li agradaven aquestes paraules i de tant en tant se les enduia a conèixer món.
Dels arbres, no fulles, sinó bells versos penjaven de les branques. I poetes escrivint als amples tronces i compartint papers i tinta amb d'altres.
I a les bústies, normalment poblades de trista publicitat i llargues factures de llum i aigua, un so alegre de melodies que arrencaven un somriure a més d'un.
De sobte vaig obrir els ulls. Un escampall d'estels al gran tapís de la negre nit em va sorprendre.
Potser el sol s'havia decidit a marxar o potser era que aquell havia estat el meu tercer somni i duia hores en aquella dolça migdiada d'estiu.
Em semblava increïble haver conegut aquelles coses tan boniques sense haver-les palpat de veritat.
A partir d'aquell dia camino pels carrers de la ciutat buscant una porta. Potser la porta d'un nou món, la qual travessaria fugint amb un gest covard d'aquest món que m'ha tocat viure.
A partir d'aquell dia penso que dormir es perdre el temps si cada dia puc viure un nou món.
Per això, ara mai dormo, tan sols somio.